Professor José Luís
Monzón:
"Les cooperatives
són la forma canònica de les entitats d’economia social; tanmateix sota
determinades condicions una societat anònima o una societat limitada poden
tenir la consideració d’entitats d’economia social."
"A Espanya i també a
Catalunya hi ha una quantitat important d’empreses mercantils que qualifiquen
dins del concepte d’economia social."
"Les entitats
d’economia social treballen amb el capital, però no per al capital; les
decisions estratègiques no estan en mans dels capitalistes, sinó de persones
compromeses amb el funcionament de l’entitat."
(...Continua de
l’entrada anterior)
Deixant doncs al
marge els diferents comentaris i discussions al voltant de la contractació dels
serveis sanitaris, l’interès estava centrat en descobrir les virtuts de “l’economia social”, que sent encara un concepte més teòric que real, més eteri
que tangible, poc desenvolupat i encara menys conegut, ha estat considerat com
un element clau en la concertació dels serveis sanitaris. Si ets del club de
“l’economia social” et concerten serveis, i si no ho ets, et quedes fora i te’n
vas directe al concurs públic. Qui decideix que una entitat forma part o no de
l’economia social?. Sentint al professor José Luís Monzón no es pot pas dir que
les coses quedessin clares i els dubtes s’haguessin esvaït. Veiem doncs que va
explicar aquesta catedràtic de la Universitat de València.
El professor Monzón
va començar dient que el concepte d’economia social no ha plogut del cel, que apareixa l’any 1870 encunyat per Leon Walras un dels líders de la revolució del
marginalisme del pensament liberal. Va quedar una mica arraconat en el temps, i
a rel de la presidència de Jacques Delors de la Comissió Europea, allà per els
anys 90, l’agenda política de la Comissió Europea va dedicar una atenció
notabilíssima a l’economia social.
En opinió del
professor Monzón, l’economia social està molt ben delimitada des del punt de
vista conceptual i amb un perímetre molt ben definit. Al 2006 la Comissió
Europea va impulsar la realització d’un manual sobre comptes satèl·lits de
l’economia social, que en aquest moment s’està aplicant en diferents estats de
la Unió Europea com per exemple a Portugal on cada any es fan estadístiques
sobre economia social.
Sobre l’economia
social existeix una llei estatal i també una llei gallega elaborada l’any
passat, i que és copia de l’estatal. L’economia social abasta una gran
pluralitat d’agents, que tenen un nucli d’identificació comú. Són entitats d’adhesió
voluntària sorgides de la societat civil per resoldre problemes dels ciutadans,
en les que s’acostumen a desenvolupar processos participatius i democràtics on
qui mana són els socis, que són els que tenen la majoria de vots i són
responsables de les línies estratègiques d’aquestes entitats. Poden repartir
beneficis o no repartir-los i poden adoptar qualsevol forma jurídica a més de
les cooperatives que seria la forma canònica de les entitats d’economia social.
Hi poden haver societats laborals, mutualitats de previsió social, i també
societats anònimes o societat limitades sempre que es respectin els trets
definidors de l’economia social indicats abans. Són entitats que treballen amb
capital però no treballen pel capital. Qui pren les decisions no són el
inversors capitalistes sinó persones compromeses amb el funcionament de
l’entitat. Sempre hi haurà problemes de frontera i de difícil interpretació
malgrat que està molt ben delimitat el perímetre. Tot plegat obre un espai de
major protagonisme de la societat civil, de democratització de l’economia, de
popularització del risc compartit i una dinamització dels processos de
participació activa dels ciutadans.
Les entitats
d’economia social tenen una gran transversalitat jurídica de manera que
qualsevol fórmula jurídica pot considerar-se que forma part de l’economia
social si segueixen els requisits que la defineixen. Hi ha a Espanya i també a
Catalunya una gran quantitat d’empreses mercantils que qualifiquen dins del
concepte d’economia social. El nucli que identifica a les entitats d’economia
socials és que es creen des de la societat civil, tenen processos
participatius, el seu objectiu és satisfer necessitats concretes dels seus
membres o de la societat i no retribueixen als inversors capitalistes.
Podríem dir,
continua el professor Monzón que cal aconseguir compatibilitzar l’eficiència
social amb la màxima eficiència de gestió per que sinó el sistema no és
sostenible, però com que el mercat presenta falles, una major eficiència de
gestió no implica necessàriament una major eficiència social. El contractista
idoni per prestar el servei públic, és a dir un servei en el que el finançament
és públic i el finançador determina quina és
la cartera de serveis, és aquell
que per les seves característiques organitzatives, de governança i de
participació sigui capaç d’alinear en una mateixa corba d’utilitat l’eficiència
social amb l’eficiència de gestió. Les entitats d’economia social són entitats
que al menys potencialment són més capaces d’aconseguir aquest objectiu. En
opinió del professor Monzón, les entitats d’economia social han vingut per
quedar-se.
La intervenció del
professor Monzón va deixar dubtes a l’auditori, atès que malgrat que ell va
insistir en la perfecta delimitació del perímetre del que és “economia social”,
a través de la seva explicació no va quedar prou clar que efectivament la
realitat fos aquesta. Caldrà doncs continuar explorant aquest apartat de
l’economia, però el més sensat seria que Catalunya elaborés la seva pròpia llei
al respecte, que aquesta llei tingués el consens de tots els actors del que
actualment és la contractació dels serveis sanitaris a Catalunya, que els
criteris per rebre el “placet” com a entitat d’economia social siguin clars i
no admetin ambigüitats i sobre tot que
s’estableixi un Registre Públic sobre quines organitzacions tenen el segell
d’economia social. Disposar del segell no pot ser una cosa que depengui del
criteri d’un funcionari ni tan sols d’un “alt funcionari” sinó que cal garantir
que el procediment pel qual s’atorga és un procediment clar, transparent,
avalat jurídicament i no discriminatori. També seria molt important que dins
del departament es posessin d’acord, perquè mentre el Sr. David Elvira va dient
el que diu, el conseller Comin en un escenari diferent fa afirmacions que no
són ben bé les mateixes que diu el Sr. Elvira. Per tant el dubte no només és
raonable, sinó que la credibilitat del departament de Salut queda en entredit.
Finalment un comentari pel Cercle de Salut. Ja han fet el seu debat, però només amb debats
no s’arregla res. Després dels debats han de venir els posicionaments i la
defensa dels principis considerats bàsics. Un mes després de celebrat el debat
no sabem quin és el posicionament formal
del Cercle sobre aquest problema. Segurament alguns esperem del Cercle un paper
que el Cercle és incapaç de jugar per la transversalitat del seus membres. A la
sala d’actes del Col·legi d’Enginyers Industrials hi vaig veure persones que
deuen interpretar que l’avant projecte de llei objecte de debat era la
consolidació de la privatització de la sanitat a Catalunya, i en el sentit
contrari hi havia qui hi veia el final del sistema sanitari català. I també hi
havia qui veia el que veia, però sobretot independentment del que veiés, intentava
quedar bé amb el poder establert. Voleu dir que així es va a algun lloc? El
Cercle vaig entendre que havia nascut per alguna cosa més i per poder aportar
valor a la sanitat catalana. O no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada