La manca de consens al sector Salut és preocupant.

Configurar un model sanitari que no compti amb el vist i plau d’una gran majoria de ciutadans és un error que pagarà car el propi sistema de salut.

El Pacte Nacional per la Salut era una bona eina per assolir un consens del que estem molt mancats i el sistema sanitari en paga les conseqüències

El conseller Comin justificant al Parlament la tria de Vicenç
Navarro per analitzar les polítiques públiques en
 matèria de Salut  

Les èpoques de més progrés en el sector sanitari han coincidit sempre amb mandats que han estat presidits pel consens a l'hora de pactar les polítiques de salut. En aquest sentit probablement l'etapa del conseller Trias ha estat una de les més fecundes pel que fa a la consolidació i complementació del  model sanitari català. Els seus pactes bàsicament amb el PSC però també amb ERC, ICV i PP varen comportar grans beneficis per la sanitat catalana.

Sense saber massa bé perquè, mica en mica la situació s'ha anat deteriorant, i les polítiques de salut, lluny de continuar sent matèria de consens, han començat a veure's trasbalsades pels interessos espuris d'alguns, quan no dels propis partits polítics. El populisme més ferotge ha desembarcat en el camp de la política i des d'aquest moment el consens ha estat impossible. El primer afectat per aquesta manca de consens ha estat el propi sector sanitari, desestabilitzat per polítics poc responsables, per dir-ho suaument.

Els danys han estat considerables, i les constants acusacions de corrupció, de privatització, de mercantilització del sistema, han sembrat dubtes en la ciutadania i també en alguns professionals del sistema, cremats per diferents raons, que han aprofitat la situació per, des de dins, abonar les sospites que la política barroera ha creat fictíciament. I utilitzo la paraula fictíciament perquè després la justícia s'ha anat encarregant de posar les coses al seu lloc. Però el mal ja estava fet, i allò de "calúmnia que algo queda", ha produït els seus efectes nocius en una societat castigada per una crisi econòmica cruel, contra persones i institucions injustament acusades.

Per intentar evitar que el sector arribés a esberlar-se del tot, el conseller Ruiz va intentar refer aquell consens, estructurant el que hauria tingut que ser el "Pacte Nacional per la Salut". Intent lloable, que només la manca de voluntat política d'uns quants va impedir fer-ho possible. Avui, el document de bases d’aquell pacte dorm, anestesiat, en algun calaix d'alguna taula del despatx d’algun polític  en el Parlament de Catalunya. I és una llàstima que això sigui així, per que la situació del sector pel que fa al consens i a la pau política i social, no ha canviat gens.

Alba Vergés formulant la seva interpel·lació al conseller
Comin al voltant de la nova Llei de Salut
i Social de Catalunya 

Bé, una mica si que ha canviat, per que avui en dia la manca d’entesa, està generada en ocasions per qui ostenten la màxima representació del departament de Salut. Resulta evident, per aquells que observen l'esdevenir dels fets en el sector sanitari, que el propi conseller Comin s'ha ocupat  repetidament de ferir sensibilitats sobretot d’aquells que en el passat han tingut responsabilitats polítiques en la consolidació del sistema sanitari. Ho va fer quan recent estrenat en el càrrec va dir que protagonitzaria la "desprivatització més gran de la história" insinuant, sense dir-ho obertament, que els seus antecessors en el càrrec, l'havien privatitzat. Ho va continuar fent quan es va referir a l'exconseller Ruiz com "un dels vostres" en referència a tots els associats a UCH. També ho ha fet ara presentant l'avantprojecte de llei que regula la concertació i de la que vol excloure sense cap consens amb el sector a les organitzacions mercantils amb ànim de lucre, malgrat que la votació en el si del Consell de Direcció del CatSalut resultés aclaparadora en favor de la proposta del conseller. (No oblidem en aquest sentit, que els vots d’alguns membres d’aquest consell van molt més dirigits al manteniment de les seves cadires i el seu estatus, que no pas a donar suport a les propostes que se’ls hi fan. Amb altres paraules, alguns voten més pensant amb la seva nòmina que no pas amb la idoneïtat d’allò que tenen sobre la taula).    

És evident que aquest no és el camí per refer el consens en el sector. En tot cas aquest és el camí per aconseguir la complicitat de les marees i de la CUP i de Podem. Però no ens enganyem, l'aplaudiment d'aquests col·lectius no representa, ni de bon tros, l'acceptació general de la ciutadania de les polítiques sovint ideològiques endegades des del departament de Salut.

En la mateixa línia de menyspreu al consens del sector, cal situar-hi la última boutade del conseller Comin, manifestada recentment al Parlament de Catalunya. Responent a una interpel·lació d'Alba Vergés al voltant de com ha de ser el marc legislatiu de la sanitat catalana, el conseller Comin va anunciar el començament dels treballs previs per desenvolupar una Llei de Salut i Social de Catalunya. Per iniciar aquest treballs previs, Comin ha decidit fragmentar el sector sanitari en tres àrees, cada una d'elles dirigida per un expert reconegut en el camp corresponent. A l'àmbit de la governança del sistema hi situa a Manel Peiró, a l'àmbit més assistencial hi posa a Miquel Vilardell, i a l'àmbit més de política sanitària hi situa a Vicens Navarro.

Les dues persones esmentades en primer lloc no aixequen recel atès que el seu prestigi i el seu reconeixement social és molt transversal. Per contra, en el cas del professor Navarro les coses no són ben bé igual. El seu prestigi acadèmic no està en qüestió, però si que ho està la seva inclinació política. Qui ha estat company de llista electoral de Dante Fachin en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, inspirador de les polítiques econòmiques de “Podemos” o assessor del govern castrista de Cuba,  està automàticament desqualificat per intervenir en l'avaluació d'un sistema que els mateixos “podemitas” han intentat destruir. Aquesta tria feta pel conseller Comin és una vegada més una agressió a una part de la societat catalana defensora d'un model en el que s'aprofitin tots els recursos disponibles, i en els que l'únic criteri que serveixi per definir qui forma part del sistema i qui no, sigui el de la qualitat de la feina feta, i on altres consideracions de caràcter ideològic passin a ser secundàries.

Vicenç Navarro, presentant junt a Pablo Iglesias el
model econòmic que defensa el partit "podemita"

 No, tot i que aquesta nova llei no estigui ni tan sols en l'horitzó atesa la manca de consens per fer-la possible, aquestes no són maneres d'actuar. La política sanitària s'ha d'estructurar en funció d'allò que realment preocupa als ciutadans, per sobre d'allò que ideològicament interessa als polítics. Per tant, si realment es volen millorar les coses, si realment es vol encetar una nova etapa  de progrés a la sanitat, el primer que cal fer és intentar recuperar un consens tan ampli com sigui possible, enlloc de generar encara més divisió. Per això, una decisió intel·ligent seria desenterrar el Pacte Nacional per la Salut, i amb els canvis que calguin i amb les adaptacions a la realitat que siguin necessàries posar-se mans a l'obra per generar complicitats i cercar el tan necessari consens. Tot el demés és actuar contra els interessos del sistema sanitari, bé sigui d'una manera totalment conscient, o fruit de d’una inconsciència immadura...

I tot això passa amb un conseller que quan va prendre possessió del càrrec va dir que "em van donar l'encàrrec de reconstruir el consens polític i social en matèria de salut" Doncs menys mal! Pel moment sembla que per consens el conseller entén rebre l’aplaudiment de les marees populistes i els seus adlàters.

www.rbaestudisiprojectes.cat