Candela Calle un any a la gerència de l'ICS

Un ICS anestesiat veu com altres proveïdors del sistema sanitari progressen a un ritme molt superior...

La gerent de l’ICS sembla que ha perdut presència dins de l’escalafó del departament de Salut

El primer any de la Dra. Candela Calle al front de l'ICS ha passat sense pena ni glòria. Cap fet remarcable positiu ni cap fet negatiu més enllà de l'estratègia de "qui dies passa, anys empeny". És a dir, l'ICS es manté en una situació vegetativa contemplant impassible com altres proveïdors sanitaris públics continuen avançant i millorant les seves prestacions.

Per altre banda, tampoc era esperable que les coses fossin diferents. La Sra. Calle, a més de la gerència de l'ICS, és també, i pels efectes econòmics que se'n deriven, directora general de l'ICO, i a més, encara li queda temps per treballar en la seva tesi doctoral. No ha d'estranyar per tant que la seva aportació professional a l'ICS sigui la que es deriva d’una persona que ha de repartir la seva dedicació entre tantes tasques diferents. Segurament, la idea inicial de David Elvira de tenir un l'ICS somort, supeditat a les seves directrius, sense cap contestació ni reivindicació, ha estat assolida, però això ha comportat com a dany col·lateral aplicar una anestesia general a tota la institució.

Fins i tot la única mesura de certa importància presa al llarg d’aquest any a l’ICS, de situar al Dr. Josep Tabernero com a coordinador general de l'oncologia a Catalunya a través de l'ICO, no és ni tan sols d’aquesta legislatura. Aquest plantejament ja es va posar sobre la taula al final de la legislatura anterior, quan la Dra. Calle era directora general de l'ICO, com a intent del departament de Salut per pal·liar la progressiva pèrdua de protagonisme en el camp de l’oncologia d'una institució com l’ICO, que només uns anys abans tenia un pes específic molt significatiu en la sanitat catalana.

Estem doncs davant d’un ICS sense cap projecte engrescador que motivi als seus professionals. Però el pitjor és que tampoc hi ha un horitzó de futur que permeti tenir una visió de cap a on va aquesta organització monstruosa de cara als propers anys. No existeix un pla estratègic ni a nivell global ni a nivell de cada centre, si més no, que sigui prou conegut pels ciutadans. Més enllà de salvar el dia a dia, ningú pot explicar quin són els plans de la Institució per millorar els serveis que ofereix a la ciutadania. A nivell intern sobta que no es prenguin mesures per controlar la despesa del capítol I (despesa de personal), que com en anys anteriors continua descontrolada.

A nivell territorial les coses estan sota els mateixos paràmetres. Res significatiu en cap dels hospitals de l’ICS més enllà dels anuncis d’obres fets pel conseller Comin en les seves visites als centres. Sembla com si tots els mals tinguin un mateix diagnòstic i que la gran solució siguin les inversions en totxo. L’ICS té, a banda de problemes importants en alguns edificis que han quedat antiquats, un  problema molt i molt  greu amb la reposició d’equipaments tecnològics. Masses aparells dels seus hospitals estan sovint fora de servei per un excés d’averies, i quan no, la seva obsolescència tècnica els fa del tot ineficients. Les contradiccions entre el que es vol fer i el que realment es fa, porten a voler disminuir les llistes d’espera per proves diagnòstiques, i a no invertir el suficient per reposar l’equipament. Continuem  actuant sobre el totxo i no sobre allò que ens hauria de permetre assolir els objectius, i això per una raó ben clara: el totxo dona vots, i un aparell de ressonància magnètica en dona molts menys. Tanmateix ni un sol projecte conegut sobre la coordinació territorial amb altres institucions per aconseguir sinèrgies, ni una paraula sobre el model territorial per millorar l’eficiència del sistema sanitari, ni un plantejament de com afrontar els reptes de la cronicitat als centres de l’ICS, etc.

 

Per altre banda, més enllà de sortir de tant en tant a les fotos, aquests últims temps sembla que la direcció de l’ICS tampoc té massa presència en els actes publicitaris del departament de Salut. Aquest dies hem assistit a l’anunci d’unes importants obres de reforma a Vall d’Hebron que han estat comunicades pel conseller de Salut, recolzat pel vicepresident del govern català i pel gerent de l’Hospital Vall d’Hebron en el que la gerència de l’ICS no ha tingut cap protagonisme. Com cal interpretar aquest fet?. Val a dir que la notícia d’aquesta elevada inversió a Vall d’Hebron mereix per ella mateixa un comentari que faré en una propera entrada al blog. No cal tenir massa imaginació per entendre que quan passen coses com aquesta, és que alguna cosa es mou... o es pot moure aviat.

Entenc que des de la gerència de l’ICS s’hauria de tenir molt clar quines són les prioritats, i defensar-les amb fermesa allà on calgui. Malauradament estem en una situació en la que defensar les necessitats prioritàries i urgents pot causar problemes de tipus personal i per tant, com diu un amic meu, és millor navegar “al pairo” per intentar evitar els efectes adversos del temporal. Qui acaba pagant el resultat d’aquestes actituds és sempre la institució: els màxims responsables conserven la cadira, però la institució se n’acaba ressentint, perd pistonada, i els seus professionals veuen desesperats com perden oportunitats. La desmotivació pren els espais que haurien d’estar ocupats per uns inexistents projectes engrescadors.

www.rbaestudisiprojectes.cat