Reculada significativa: el Consorci Sanitari de Lleida, a la “paperera de la historia”

Un departament de Salut sense un projecte clar per la sanitat catalana, cedeix a les pressions de la CUP.

Els lleidatans són els grans perdedors d’aquesta desgraciada historia

Va ser a finals del mes de febrer de 2014, quan el govern de la Generalitat va encarregar al CatSalut un estudi per la creació d’un consorci sanitari a Lleida que aglutinés en una sola entitat pública, els recursos sanitaris públics d’una bona part de les comarques lleidatanes. Es tractava de crear un consorci públic que incorporés l’atenció primària gestionada per l’ICS, l’Hospital Arnau de Vilanova gestionat també per l’ICS, els hospitals de Tremp i Santa Maria de Lleida gestionats per GSS (empresa pública de gestió de serveis sanitaris), algun centre d’atenció primària gestionat per la mateixa empresa pública, i l’Institut de Recerca Biomèdica lleidatà.

El conseller Comin envia al consorci sanitari de Lleida
a la "paperera de la història"

Des del primer dia de l’anunci de creació del consorci les protestes contra el que s’anomenava “privatització de la sanitat” a Lleida es van anar generalitzant, sent assumides a més de pels antisistema locals per els sindicats i determinats partits polítics, algun dels quals està avui en dia en el govern de la Generalitat. Mica en mica es va anar generant una dinàmica de rebuig a un projecte que  només hauria portat beneficis a la salut dels lleidatans atès que hauria permès fer més eficient l’ús dels diners destinats a Lleida, i aquesta major eficiència s’hauria traduït en una major qualitat assistencial i una cartera de serveis més àmplia pels ciutadans de Ponent, que haurien vist reduir els trasllats a Barcelona per atendre determinaties  patologies. 

És cert que el projecte va topar des del primer moment amb una molt mala comunicació per part del CatSalut lleidatà sobre què es pretenia fer, com es volia fer, i quines en serien les seves avantatges, i quan es va voler recuperar el protagonisme en l’espai comunicatiu ja era massa tard doncs els contraris al projecte ja havien sembrat el virus del dubte entre la població, i les acusacions de privatització sovintejaven. Va arribar un punt en el que era impossible raonar mínimament i adonar-se que la suma de diverses entitats públiques mai podia tenir com a resultat una entitat privada. Tan senzill com això, però a la vegada tan complex de assumir-ho quan molts ja s’havien alineat prèviament en les posicions de denúncia contra la privatització. Certament la postura d’algunes entitats lleidatanes al voltant d’aquest consorci sanitari demostra molt clarament allò de que “rectificar és de savis”.

Des de llavors ençà, el projecte havia quedat com somort, adormit si es vol, esperant que la conjuntura política que està vivint el país es normalitzés permetent que el seny fes novament acte de presència en els decisions públiques. Aquesta situació d’hibernació, havia superat fins i tot el complicat tràngol de la investidura del nou president de la Generalitat. Els cupaires havien acceptat investir Puigdemont a canvi de la retirada d’Artur Mas (enviant-lo a la paperera de la història segons la CUP) i de garantir l’estabilitat del govern al Parlament, acceptant que el projecte de consorci sanitari a Lleida, quedés com a això: un projecte. Finalment aquest estat letàrgic s’ha vist alterat aquesta setmana passada quan el nou conseller de Salut en una visita a l’Hospital Arnau de Vilanova lleidatà ha anunciat que el projecte de creació d’un nou consorci a Lleida quedava definitivament enterrat. 

Anul·lar la creació d’aquest consorci significa no tenir projecte territorial per part del conseller de Salut. És sabut que el model sanitari català té moltes virtuts i entre elles la proximitat que és una qualitat molt valorada pels ciutadans. Tenir un  hospital a 50Km., com a molt lluny és certament un privilegi. Accedir a un sistema d’una alta qualitat assistencial és una garantia per la ciutadania. Comptar amb professionals de primer nivell dona tranquil·litat als usuaris del sistema. Tanmateix el model sanitari català té un dèficit important pel que fa a la governança del sistema en el territori. El govern tripartit havia assajat amb els governs territorials del sistema, tot i que el model no s’ha consolidat. El que està clar és que cal un model de governança en el territori que no passa per les delegacions territorials del departament de Salut, sinó que calen sistemes organitzatius basats en el compromís amb el territori i els seus interessos. Els consorcis públics territorials, que integrin tota l’assistència pública d’un territori, podrien ser una bona solució, si els polítics entenguessin que això no és privatitzar, ni és corrupció, ni significa tampoc beneficiar els interessos de la privada.

Però el que és realment important és tenir un projecte, saber a on vols conduir la sanitat del país, defensar un model raonable que com a mínim permeti salvar les qualitats del model actual. El que no pot ser és que un conseller i un govern es dediquin a desmuntar el que s’ha fet, sense oferir res millor a canvi. Això equival a no tenir projecte, i a deixar meridianament clar que  no es sap on es vol anar. Dona la impressió que l’únic que es pretén es acontentar a uns socis al Parlament, posant en risc al sistema sanitari, a canvi d’un vot favorable a un pressupost que pel que fa a sanitat tampoc és un pressupost per tocar campanes; una frivolitat molt en la línia de l’actual conseller de Salut.

Si no saps on vols anar, no trobaràs cap camí que t’hi porti...  

www.rbaestudisiprojectes.cat