divendres, 21 de febrer del 2014

La “privatització” de la sanitat


Avui en dia, no conec cap exemple a la sanitat catalana de servei assistencial “privatitzat”


El populisme pot donar rèdits a curt termini, però acaba passant factura



De sempre, la privatització de la sanitat ha estat objecte de controvèrsia a Catalunya. Recordo que la paraula “privatitzar” va ser utilitzada per primer cop bell mig dels anys 80 quan alguns centres públics pertanyents a l’Administració van començar la “externalització” d’alguns serveis com ara la neteja o la restauració. Les acusacions de privatitzar la sanitat pública no van tardar gens a fer acte de presència.

Aquelles externalitzacions que alguns rebutjaven pel fet que empreses privades poguessin fer beneficis amb diner públic, responien exclusivament a criteris d’eficiència. Un hospital ha de saber fer molt bé la seva feina bàsica, que és curar malalts; altres feines de suport que no són bàsiques, més val que les facin aquells que les saben fer millor: les empreses especialitzades en neteja o en restauració. Això que és molt senzill d’entendre, va ser rebatut per alguns sectors socials. Afortunadament, mica en mica es va anar imposant el sentit comú i efectivament, els hospitals es van anar especialitzant exclusivament en allò que forma part de la seva raó de ser: la curació dels malalts, deixant per tercers, altres feines secundàries. Posteriorment, i seguint el procés, d’altres serveis hospitalaris van seguir en alguns centres el mateix camí. És el cas d’alguns laboratoris d’anàlisis clíniques, o d’algun altre servei com la radiologia (total o parcialment), l’oftalmologia, o l’anestesiologia, etc. Ara, la societat catalana ja accepta aquests plantejaments com a lògics i normals, i per tant alguns han hagut de dirigir la seva demagògia populista de la privatització cap a altres objectius.



Jo entenc per privatització aquell acte pel qual un determinat actiu que és propietat de l’administració pública passa a ser propietat de ciutadans privats. És a dir quan l’administració pública es ven al sector privat un actiu material, però també la capacitat i el poder de decisió i de control sobre el mateix, i aquest recau en mans privades.

És evident des d’aquest enfoc, que l’existència d’empreses públiques i consorcis a la sanitat catalana en els que la Generalitat hi té garantit el control i el poder de decisió, no són en cap cas privatitzacions. En la majoria de cassos la Generalitat  en té la majoria en el consell de govern dels centres i és propietària del patrimoni, o depenent dels cassos, aquest patrimoni pot ser d’algun altre integrant del consorci que també respon al concepte d’entitat pública. No hi ha cap “soci” privat que en tingui ni la propietat, ni el poder de decisió, ni el control de l’entitat. Per tant, no es tracta en cap cas de privatitzacions, sinó de fórmules jurídiques que permeten compartir amb altres institucions públiques o privades la gestió, intentant mitjançant fórmules de gestió àgils i poc feixugues, aconseguir nivells d’eficiència superiors als que s’aconseguirien amb altres possibles fórmules legals de gestió.

Aquesta “vocació” per l’eficiència és una obligació ètica de qualsevol gestor o responsable de gestionar recursos públics o privats: l’ús eficient dels recursos escassos és una obligació, i com a tal és un objectiu a assolir quan es prenen  decisions. Que s’aconsegueixi o no, això ja és un altre qüestió, però em sembla indiscutible per ningú que tingui quatre dits de front, es pugui oposar a utilitzar els recursos escassos de la manera més eficient possible. Dit d’una manera més planera, qualsevol gestor té l’obligació de no malbaratar el diner públic o el privat, però encara més el diner públic.

Que alguna organització es vulgui plantejar altres formes de gestionar els recursos públics em sembla del tot respectable; només faltaria. Per tant quan llegeixo que algun grup polític vol organitzar unes jornades per debatre models organitzatius alternatius de la Sanitat completament oposats al model català actual ho respecto profundament, tot i que a nivell personal no ho comparteixo. Pensar en aquests moments en propietat i provisió pública de la Sanitat a Catalunya només es podria fer “nacionalitzant” tot un seguit d’institucions catalanes que han estat treballant des de fa molts anys per la bona salut dels catalans. És curiós observar com els extrems es toquen, i organitzacions amb concepcions polítiques oposades poden arribar a apostar per models similars


Demanaria no caure en populismes. Tots els plantejaments són lícits i tots mereixen el màxim respecte, però mantenint aquest respecte, considero que ni Cuba, ni Veneçuela són els models sanitaris que jo voldria per el meu país. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada