La immaduresa sindical a la sanitat de Catalunya

Com podem tornar a ensopegar amb la mateixa pedra

Segons algunes fonts properes a la negociació sindicats/patronals, sembla que en el procés de negociació de la lletra menuda del Conveni Sociosanitari que ha de recollir les propostes que al seu dia va fer el mediador, els sindicats es despengen amb una petició que em sembla pròpia del segle passat. En efecte, segons sembla, els sindicats posen com a condició per iniciar les negociacions que les patronals acceptin 4 alliberats sindicals per cada sindicat dels que van acceptar la proposta mediadora i això pel sector sociosanitari. No cal dir que quan ho vaig sentir no m’ho podia creure. I no m’ho podia creure per vàries raons.

La primera d’elles, fa referència als valors ètics de la societat. Avui el nivell d’atur a Catalunya és molt elevat; més de 600.000 catalans no tenen feina. Aquest nivell d’atur està propiciant drames socials que no tenen una solució senzilla: els desnonaments per no poder pagar la hipoteca, la mala alimentació de les famílies més vulnerables, el fet que en algunes famílies tots els seus membres amb possibilitats de treballar s’hagin quedat sense feina i sense cap tipus de prestació econòmica, etc. Doncs davant d’aquesta situació dramàtica venen els sindicats i demanen privilegis per que la seva gent tinguin un sou per la cara; un sou sense treballar. Pretendre això és senzillament burlar-se d’aquells que estan aturats i ho estan passant malament. És un menyspreu a tots els  aturats de Catalunya.

La segona raó és conceptual. Està clar que el sou dels treballadors respon a una contraprestació econòmica per un treball realitzat. Quin és el treball realitzat pels senyors alliberats dels sindicats?. Els treballadors d’un país, aporten un valor afegit a la societat o a les seves empreses en el cas de la iniciativa privada. Els sous no es regalen i es corresponen sempre a una contraprestació en valor per part del treballador. Quina és la contraprestació del alliberat sindical?

La tercera raó estaria lligada a la sostenibilitat i competitivitat del sistema sanitari. En uns moments en els que els ingressos de les empreses sanitàries han baixat més del 20% en 4 anys, fet que ha obligat a eliminar tant com ha estat possible les borses d’ineficiència de les organitzacions, ara venen els sindicats a demanar més ineficiència? A nivell europeu, s’està reclamant que Espanya recuperi la competitivitat perduda. És impossible fer-ho incrementant els costos laborals de les empreses sense generació de nou valor afegit.

Una quarta raó la situaria en el terreny dels VALORS (en majúscules). Com es poden demanar alliberats sindicals quan paral·lelament estem per exemple retallant prestacions als usuaris aplicant el copagament de farmàcia fins i tot als pensionistes? o reduint plantilles al màxim o no suplint les baixes, o incrementant les llistes d’espera?. Una mica més de dignitat no ens vindria malament...

Encara hi afegiria una cinquena raó: suposant que en el sector quedi alguna empresa que encara tingui capacitat econòmica (que és molt suposar), potser hauríem de deixar que fos aquesta empresa qui decidís com es gasta els diners i com prioritza les seves despeses. Tinc la certesa que si trobéssim una empresa amb capacitat econòmica, aquesta  preferiria gastar-se els recursos millorant l’atenció als seus clients, i reforçant el torn de nit, o millorant al qualitat de l’alimentació, o... està clar que en qualsevol cas és competència de les empreses decidir com es gasten els seus diners i com prioritzen les diferents necessitats que puguin tenir plantejades.

Segurament encara podria afegir-hi alguna raó més. Però em sembla que no cal ser redundant. Queda molt clar que a les portes de l’any 2014, el sindicalisme continua ancorat als any 80 i 90 del segle passat. Les coses han canviat, però no només per  a la societat en general sinó també per als sindicats que necessiten imperiosament un nou model de sindicalisme si no volen caure en problemes importants de supervivència. I aquesta supervivència ells l’han de superar també per la via de l’eficiència, i no per la via de la subvenció directa o indirecta. Les coses afortunadament han canviat també per als sindicats. Res tornarà a ser com era, i la “bona vida” dels sindicalistes tampoc ho serà.

Finalment una reflexió sobre l’estil de negociació duta a terme fins ara per sindicats i patronals. Tots els convenis signats fins a la sanitat pública catalana tenen un factor comú: reducció d’hores i més salari el que ha portat al cap d’uns quants convenis a tenir un cost  de l’hora real treballada dels més elevats. No diré que les conseqüències de negociar sota aquest plantejament siguin les que han causat la situació actual de manca de recursos a la sanitat, però sens dubte hi ha contribuït.  Si us plau, no tornem a cometre el mateix error! 

www.rbaestudisiprojectes.cat