Com podem tornar a ensopegar amb la mateixa pedra
Segons algunes fonts properes a la negociació sindicats/patronals, sembla
que en el procés de negociació de la lletra menuda del Conveni Sociosanitari
que ha de recollir les propostes que al seu dia va fer el mediador, els
sindicats es despengen amb una petició que em sembla pròpia del segle passat.
En efecte, segons sembla, els sindicats posen com a condició per iniciar les
negociacions que les patronals acceptin 4 alliberats sindicals per cada
sindicat dels que van acceptar la proposta mediadora i això pel sector
sociosanitari. No cal dir que quan ho vaig sentir no m’ho podia creure. I no
m’ho podia creure per vàries raons.
La primera d’elles, fa
referència als valors ètics de la societat. Avui
el nivell d’atur a Catalunya és molt elevat; més de 600.000 catalans no tenen
feina. Aquest nivell d’atur està propiciant drames socials que no tenen una
solució senzilla: els desnonaments per no poder pagar la hipoteca, la mala
alimentació de les famílies més vulnerables, el fet que en algunes famílies
tots els seus membres amb possibilitats de treballar s’hagin quedat sense feina
i sense cap tipus de prestació econòmica, etc. Doncs davant d’aquesta situació
dramàtica venen els sindicats i demanen privilegis per que la seva gent tinguin
un sou per la cara; un sou sense treballar. Pretendre això és senzillament
burlar-se d’aquells que estan aturats i ho estan passant malament. És un
menyspreu a tots els aturats de
Catalunya.
La segona raó és
conceptual. Està clar que el sou dels treballadors respon a una contraprestació econòmica per un treball realitzat.
Quin és el treball realitzat pels senyors alliberats dels sindicats?. Els
treballadors d’un país, aporten un valor afegit a la societat o a les seves
empreses en el cas de la iniciativa privada. Els sous no es regalen i es
corresponen sempre a una contraprestació en valor per part del treballador.
Quina és la contraprestació del alliberat sindical?
La tercera raó estaria
lligada a la sostenibilitat i competitivitat del
sistema sanitari. En uns moments en els que els ingressos de les
empreses sanitàries han baixat més del 20% en 4 anys, fet que ha obligat a
eliminar tant com ha estat possible les borses d’ineficiència de les
organitzacions, ara venen els sindicats a demanar més ineficiència? A nivell
europeu, s’està reclamant que Espanya recuperi la competitivitat perduda. És
impossible fer-ho incrementant els costos laborals de les empreses sense
generació de nou valor afegit.
Una quarta raó la situaria
en el terreny dels VALORS (en majúscules). Com
es poden demanar alliberats sindicals quan paral·lelament estem per exemple
retallant prestacions als usuaris aplicant el copagament de farmàcia fins i tot als pensionistes? o reduint plantilles al màxim o no suplint les baixes, o
incrementant les llistes d’espera?. Una mica més de dignitat no ens vindria
malament...
Encara hi afegiria una
cinquena raó: suposant que en el sector quedi alguna empresa que encara tingui
capacitat econòmica (que és molt suposar), potser hauríem de deixar que fos
aquesta empresa qui decidís com es gasta els diners i
com prioritza les seves despeses. Tinc la certesa que si trobéssim una
empresa amb capacitat econòmica, aquesta
preferiria gastar-se els recursos millorant l’atenció als seus clients,
i reforçant el torn de nit, o millorant al qualitat de l’alimentació, o... està
clar que en qualsevol cas és competència de les empreses decidir com es gasten
els seus diners i com prioritzen les diferents necessitats que puguin tenir
plantejades.
Segurament encara podria
afegir-hi alguna raó més. Però em sembla que no cal ser redundant. Queda molt
clar que a les portes de l’any 2014, el sindicalisme
continua ancorat als any 80 i 90 del segle passat. Les coses han
canviat, però no només per a la societat
en general sinó també per als sindicats que necessiten imperiosament un nou
model de sindicalisme si no volen caure en problemes importants de
supervivència. I aquesta supervivència ells l’han de superar també per la via
de l’eficiència, i no per la via de la subvenció directa o indirecta. Les coses
afortunadament han canviat també per als sindicats. Res tornarà a ser com era,
i la “bona vida” dels sindicalistes tampoc ho serà.
Finalment una reflexió
sobre l’estil de negociació duta a terme fins ara per sindicats i patronals.
Tots els convenis signats fins a la sanitat pública catalana tenen un factor
comú: reducció d’hores i més salari el que ha portat al cap d’uns quants
convenis a tenir un cost de l’hora real treballada dels més elevats. No diré que les conseqüències de negociar sota
aquest plantejament siguin les que han causat la situació actual de manca de
recursos a la sanitat, però sens dubte hi ha contribuït. Si us plau, no tornem
a cometre el mateix error!
Els sindicalistes no canvien d`estil perquè les autoritats administratives segueixen mostrant por i debilitat.
ResponEliminaTenen por a l`escàndol, a les noticies de portada i a la demagògia, malgrat facin una bona gestió.
Cedeixen al xantatge perquè els superiors jeràrquics els donen la consigna que no volen escandols, encara que la pau social suposi el fruit d`una mala gestió que compromet el futur. En termes infantils en diriem " malcriar",
Els sindicalistes malcriats tenen la clau de com sortir- se amb la seva rebequeria.
Estic d'acord. Tanmateix en aquest cas el que em preocupa és que qui acabi cedint siguin els negociadors de les patronals. Es veu que això de negocair amb els sindicats és adictiu, i als representants de les organitzacions empresarials els afecta una mica la síndrome d'Estocolm. Per això senten la imperiosa necessitat de accedir a les demandes sindicals més inverosímils. De exemples en tenim els que vulguis
Elimina