Els errors més greus en la lluita contra la pandèmia

L’Estat espanyol, i també Catalunya, són les zones geogràfiques d’Europa en les que la pandèmia està incidint amb més intensitat. A l’hora d’analitzar les causes queda clar que aquesta situació no és deguda a les característiques del virus, similars a tot Europa, sinó que es deu a la resposta que des de cada territori s’ha donat a l’hora de combatre a la Covid-19. Resposta per part de l’administració però també per part del propis ciutadans. 

Per tant, sembla evident que a Catalunya, entre tots,  la resposta que hem donat no ha estat l’adequada. Què ha fallat a casa nostra?

Sens dubte un dels errors comesos és no haver après el que calia del comportament del virus, desaprofitant l’experiència derivada d’haver patit els efectes de la primera onada. Un altre error no menor, és que les decisions sanitàries amb repercussions econòmiques no s’han pres des del departament de Salut, sinó des d’Economia, on el seu titular Pere Aragonés ha actuat, sense tenir cap criteri sanitari, com a conseller de Salut a l’ombra. La lluita contra la pandèmia és cosa d’experts en salut pública i epidemiòlegs; els criteris economicistes s’han de deixar de banda 

 

 

A l’hora d’analitzar què hem fet malament davant l’expansió del virus, hi ha un primer element que ha resultat un autèntic fracàs a Catalunya, tant en la primera onada de la pandèmia com en aquest segona. M’estic referint al rastreig dels contactes estrets de les persones contagiades. No ho hem fet bé. El rastreig era responsabilitat exclusiva del departament de Salut i a vista del que ha succeït és evident que no ha funcionat.

 

Val a dir que amb el rastreig hi ha hagut una manca clara  de criteri per part de departament de Salut. Primerament es va decidir que les funcions de rastreig s’havien de contractar fora dels sistema sanitari. No entraré a avaluar si l’empresa contractada era idònia o no per fer aquesta feina, però si que afirmo que a tenor dels resultats els diners que ha costat aquest contracte son diners tirats; no han servit per res. Des d’estadis molt inicials de la primera i segona onades es va perdre la traçabilitat del virus i per tant no es varen poder tallar les cadenes de transmissió.  

 

Sobta que malgrat que una moció del Parlament instava al departament de Salut a rescindir el contracte amb l’empresa a la que s’havia adjudicat el rastreig, el contracte a dia d’avui continuï vigent tot i l’evident ineficàcia del mateix. No es pot negar l’opacitat amb que des de Salut s’ha tractat aquest tema, ni el vaivé que hi ha hagut sobre si el rastreig corresponia fer-lo a l’assistència primària, o sobre el nombre de rastrejadors que ens caldria contractar. Tot plegat un trist exemple d’ineficiència que en qualsevol país mínimament seriós exigiria una depuració de responsabilitats. Cal que aquest tema sigui abordat seriosament per el departament de Salut perquè un nou fracàs davant d’una tercera onada si aquesta s’arribés a produir, llavors si que exigiria l’assumpció de responsabilitats al més alt nivell del departament.

 

El segon element que ha fallat a casa nostra és el referent a la seriositat de les quarantenes. Una vegada identificat un contacte estret d’una persona contagiada, calia assegurar que aquesta persona complís rigorosament la quarantena a casa seva. I aquí també hem fallat. Bé sigui per raons laborals o del tipus que sigui, hi ha hagut masses cassos en els que la persona en quarantena, si es trobava mitjanament bé, abandonava tota precaució i tornava a la feina o sortia a comprar, o senzillament sortia a donar un tomb, convertint-se en un possible element transmissor del virus. Els ciutadans hem de ser mes rigorosos i si ens toca complir una quarantena l’hem de complir per més que això ens creï algun tipus de problema. No estaria de més que als incomplidors se’ls penalitzés d’alguna manera, atès que la seva actitud no deixa de ser un problema de salut pública.

Un tercer element que cal assenyalar com a fracàs absolut, som els propis ciutadans en general. Quants ciutadans es mouen pels carrers de les nostre ciutats i pobles amb la mascareta mal posada? Quants ciutadans no paren compte en mantenir cap distància de seguretat? Què va passar aquest estiu a les platges? Que ha passat recentment al Montseny o a Sant Llorenç del Munt i a altres indrets de muntanya? Què passa amb els “botellons” dels més joves? Tot plegat és un exemple de la poca cultura cívica de la nostra societat. 

 

Mantenir l’activitat econòmica coexistint amb el virus, són dues situacions del tot  contraposades, atès que l’activitat econòmica no s’entén sense mobilitat i aquesta és precisament la gran aliada del virus. Per això, mentre no es restringeixi la mobilitat sempre anirem darrere del virus, i ell ens portarà avantatge. Trobar l’equilibri ideal entre el grau de mobilitat i el nivell d’activitat econòmica és el gran repte que els països asiàtics han estat capaços de resoldre molt millor que nosaltres. Precisament, el manteniment de l’activitat econòmica ha estat l’obsessió de Pere Aragonés, vicepresident del govern català i conseller d’Economia, però que en la pràctica ha actuat com a conseller de Salut a l’ombra, supeditant les decisions de caràcter tècnic-sanitari, a criteris econòmics, sense ni tan sols tenir en compte les opinions dels experts.          

 

Tanmateix hauríem de poder treure conclusions de tots els errors comesos, d’apartar les consideracions polítiques i econòmiques del dia a dia de la lluita contra la pandèmia i en aquest sentit les ensenyances derivades de la primera onada ens han servit de ben poc; som així de rucs... ens hem entrebancat dues vegades amb la mateixa pedra. 

Així de clar...