Tots estem d’acord en que cal millorar el finançament de la sanitat, però com?

El nivell impositiu a que estem sotmesos els catalans fa pensar que l’increment d’impostos no sigui una via adequada per millorar el finançament sanitari.

En canvi, una redistribució diferent dels impostos, prioritzant les despeses sanitàries per sobre d’altres despeses amb molt poc valor afegit per a la societat, podria ser una de les vies alternatives que permetria poder aportar més diners als pressupostos de la sanitat.

Un dels pocs temes que no genera cap controvèrsia en el món de la sanitat és la necessitat de trobar fórmules que permetin millorar el finançament del sistema sanitari públic. Tot i així ningú gosa anar més enllà i encara menys els polítics per que són conscients que les vies que poden portar a una millora de les finances de la sanitat els poden fer perdre vots, si més no a curt termini. Per millorar el finançament sanitari hi ha tres úniques variables sobre les que intervenir: actuar sobre els impostos, actuar sobre la coparticipació de l’usuari en el finançament dels serveis (copagaments) o actuar sobre la cartera de serveis.

Actuar sobre els impostos, incrementant-los, és complicat atès que el nivell impositiu que estem suportant els catalans és força elevat. La pregunta és si la societat catalana estaria disposada a acceptar una pujada d’impostos per permetre un millor finançament de la sanitat. I em temo molt que no tothom hi estaria d’acord.

Hi hauria un altre manera d’actuar sobre els impostos sense necessitat d’apujar-los. Es tractaria de redistribuir-los d’un altre manera, canviant les prioritats de despesa. Sovint es parla que els països del nostre entorn destinen al finançament de la sanitat una quantitat que de mitjana i referida al PIB representa al voltant d’un punt més del que hi dediquem nosaltres. Per tant, la decisió d’incrementar la quantitat destinada al finançament sanitari, és exclusivament política. N’hi ha prou amb decidir en quines partides pressupostàries és redueix la despesa fins aconseguir que la despesa dedicada a sanitat, referida al PIB, aconsegueixi aquest increment de l’1% aproximadament. Com en més d’una ocasió ha explicat l’exconseller Boi Ruiz, si els diners que es destinen a sanitat referits al PIB estan per sota de la mitjana dels països europeus, és que a altres conceptes pressupostaris hi dediquem un tant per cent del PIB més elevat del que hi dediquen aquesta països. Per tant la decisió és purament política, d’ordre de prioritats i en aquest cas finançar millor el sistema sanitari no requeriria cap apujada d’impostos. S’haurien de reduir, això si, les depeses militars, i totes aquelles despeses que aporten poc o res al benestar de la ciutadania.

Una segona variable sobre la que intervenir serien els copagaments. Paraula tabú a casa nostra, malgrat que la majoria de països del nostre entorn els apliquen. No volem que ens apugin els impostos, no volem copagaments, però volem les mateixes prestacions d’aquells països que han implantat els copagaments en la majoria de línies assistencials: urgències, consultes externes, estades hospitalàries, etc. Avui en dia, a casa nostra, els copagaments s’apliquen a la farmàcia fins i tot als pensionistes sota determinats supòsits. Perquè no es poden aplicar també als ciutadans normals, sota un efectiu control que impedeixi que ningú hagi de renunciar a l’assistència sanitària per motius econòmics?

La tercera variable que influeix en la despesa sanitària és la cartera de serveis. Volem una sanitat universal, gratuïta i amb prestacions també universals. Només llegir aquest enunciat un ja s’adona que això no pot pas funcionar. Els economistes defensen amb raó que un servei públic gratuït tendeix a una demanda infinita. Per tant cal posar remei també a aquesta situació, i definir amb valentia quins serveis sanitaris s’inclouen en la cartera pública, universal i gratuïta, i quin serveis, si els ciutadans els volen, caldrà que aquestes se’ls paguin de la seva butxaca. Està clar que de cara al futur, no es podrà tenir tot a cost zero.

Vistes les tres alternatives existents per millorar el finançament del sistema sanitari, el més prudent seria actuar sobre les tres variables al mateix temps: redistribuir els impostos que paguen els ciutadans prioritzant la despesa sanitària per sobre d’altres despeses, establir uns determinats copagaments que  ala vegada serveixin de tiquet moderador de la demanda, i redefinir la cartera de serveis en funció de la riquesa global generada per el país. Tot el demés, “parole, parole, parole...”