(Tercer lliurament)
L’autor, redactor de l’Avantprojecte de la Llei d’Ordenació
Sanitària de Catalunya (LOSC), desgrana en cinc lliuraments la seva particular
visió del model sanitari català, amb ocasió del vint-i-cinc aniversari de
l’aprovació d’aquesta Llei. El passat, el present i el futur del model
s’analitzen des d’una perspectiva crítica i compromesa, descobrint aspectes
inèdits i fent balanç del passat sense complaences, escrutant el present sense
concessions i albirant algunes estratègies perquè el sistema sanitari del país
segueixi essent una eina de progrés, cohesió social i solidaritat.
Setge i pervivència del model sanitari català
En els darrers mesos el model sanitari català
ha estat fortament qüestionat per algunes organitzacions ciutadanes, per
determinats mitjans de comunicació i per diverses forces polítiques que acusen,
no ja al Govern, sinó al mateix model de propiciar la privatització del sistema sanitari públic.
En aquest context, diverses mocions aprovades pel Parlament de Catalunya han paralitzat iniciatives com la creació del Consorci Sanitari de Lleida, entitat
pública en constitució ordenada a integrar els dispositius sanitaris de
titularitat pública d’aquesta demarcació per
tal d’assolir una gestió més sostenible i resolutiva; l’ús dels recursos
personals i materials de l’Hospital Clínic de Barcelona en l’activitat de Barnaclínic, entitat que gestiona
l’assistència especialitzada dels usuaris privats d’aquest centre per tal de
millorar-ne el finançament; la regulació de l’activitat privada en els centres
i serveis del SISCAT amb l’objectiu de millorar el finançament dels centres
públics, sens perjudici de l’equitat en l’accés i la igualtat de tracte dels
beneficiaris del sistema sanitari públic, així com també la constitució de nous
ens dotats de personalitat jurídica per a la gestió de serveis sanitaris
públics. Igualment, han posat en qüestió el projecte Visc + de cessió de dades clíniques anonimitzades amb totes les
garanties de confidencialitat, concebut per tal d’impulsar i facilitar la
recerca i la innovació en medicina i les ciències de la salut en els centres
d’investigació més rellevants del sector públic.
No obstant això, el model sanitari català que
basteix la LOSC: universal, gratuït i equitatiu, d’assegurament i finançament
públics, de gestió pública o privada amb idèntiques prestacions i nivells de
qualitat i d’avaluació i control públics, sòlidament travat en la cooperació
dels centres sanitaris i la comparança dels resultats, ha superat amb el 70%
dels vots l’examen a què l’ha sotmès el Parlament de Catalunya amb ocasió del
Ple extraordinari sobre salut que tingué lloc el dia 17 de juny proppassat, i
un 6,19 sobre 10 punts de satisfacció dels usuaris del sistema sanitari públic de Catalunya, segons els resultats de la Encuesta
Nacional de Salud 2014 publicats
recentment pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, després d’anys
de setge fruit de l’oportunisme i la
demagògia.
Resulta decebedor que determinades
organitzacions polítiques o ciutadanes suposadament progressistes escometin ara
contra un model sanitari que vint-i-cinc anys enrere fou pactat per un ampli
espectre de les forces parlamentàries, amb les entitats municipalistes i amb
les entitats més representatives de la societat civil en el seu conjunt per tal
de dotar el país d’un sistema de salut públic, gratuït, equitatiu i solidari,
que ha inspirat el model d’ordenació sanitària d’un bon nombre de comunitats autònomes
de l’Estat i d’altres països europeus i llatinoamericans, i que ens ha permès
afrontar els sotracs de la crisi en què estem immersos sense fallides i
mantenint els llocs de treball del sector, la qualitat dels serveis i el grau
de satisfacció dels ciutadans i ciutadanes.
A aquells que enarboren el fantasma d’una privatització fictícia del model
sanitari català escau recordar-los que en la construcció i la consolidació
d’aquest model hi varen contribuir de forma molt significativa polítics de
llarga trajectòria democràtica i d’esquerres
de la talla de n’Antoni Farrés,
aleshores Alcalde de Sabadell, el qual fou determinant en la incorporació dels
consorcis en la gestió dels serveis sanitaris públics des del gran banc de
proves de les noves formes de gestió que constituí la Corporació Sanitària Parc
Taulí, de Sabadell, i n’Agustí de Semir,
ex diputat de Sanitat de la Diputació de Barcelona, impulsor i artífex de la
Reforma Psiquiàtrica i de la Xarxa de
Centres i Serveis de Salut Mental d’Utilització Pública. Ambdós, entre
d’altres polítics de sòlides conviccions marxistes, per damunt dels vells clitxés superats amb la caiguda del mur de
Berlin, varen preferir un sistema sanitari mixt sostenible, eficient i de
qualitat a un sistema sanitari de titularitat estrictament pública a totes
llums inviable a Catalunya en termes de qualitat assistencial i sostenibilitat
econòmica.
A diferència del que s’ha vist a casa nostra,
no és imaginable que polítics i líders de moviments ciutadans o socials del
Regne Unit, Suècia, Alemanya o el Quebec carreguin de forma descarnada contra
llur sistema sanitari que és, en aquests països i en totes les democràcies
consolidades, un instrument de progrés, cohesió social i solidaritat i, en
conseqüència, volgut i respectat per tots.
Josep Lluis Lafarga Traver
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada