L’autor,
redactor de l’Avantprojecte de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya
(LOSC), desgrana en cinc lliuraments la seva particular visió del model sanitari
català, amb ocasió del vint-i-cinc aniversari de l’aprovació d’aquesta Llei. El
passat, el present i el futur del model s’analitzen des d’una perspectiva
crítica i compromesa, descobrint aspectes inèdits i fent balanç del passat
sense complaences, escrutant el present sense concessions i albirant algunes
estratègies perquè el sistema sanitari del país segueixi essent una eina de
progrés, cohesió social i solidaritat.
(Quart Lliurament)
La LOSC: una visió prospectiva i de futur
El setge en seu parlamentària a
què s’ha vist sotmès en els darrers mesos el model sanitari català ha donat
lloc al Ple del Parlament sobre salut celebrat el dia 17 de juny d’enguany, que
constitueix l’examen de grau del
model i, en conseqüència, permet esbrinar la mesura de la seva acceptació i
credibilitat entre els parlamentaris i parlamentàries i, per extensió, entre
els ciutadans i ciutadanes als quals representen.
En aquest sentit, els diversos apartats de la Resolució 1069/X, sobre el sistema públic de salut, adoptada pel
Ple de la Cambra en la sessió subsegüent del dia 19 de juny proppassat, més
enllà dels gestos i dels focs d’artifici
dels grups parlamentaris de cara a l’opinió pública, han estat aprovats amb un
consens del 70% dels diputats i diputades, de mitjana, posant de manifest que
el model sanitari català té un grau d’acceptació ampli entre els ciutadans i
ciutadanes del país i apuntant, al mateix temps, de forma encertada, alguns dels
aspectes del model que han de ser revisats o aprofundits.
Així, és de destacar l’apartat I. Model
sanitari d’aquesta Resolució, que posa en valor la qualitat del sistema
públic de salut de Catalunya i la voluntat de promoure el consens i l’acord
polític per garantir una sanitat pública universal, equitativa i de qualitat
per a tots els ciutadans i ciutadanes del país com a eix essencial de l’estat
del benestar i de la cohesió social en el marc d’un model sanitari propi arrelat
històricament, socialment i territorialment, i que declara com a prioritat
màxima assolir un acord ampli per millorar el finançament de les polítiques de
salut que garanteixi que el model sanitari català podrà fer front als reptes de
futur i assegurar-ne el caràcter universal i els principis d’equitat i
qualitat. En aquest sentit, la Resolució esmentada reclama una acció decidida
del Govern de la Generalitat orientada a millorar el finançament de la sanitat,
reduïnt el diferencial de la despesa sanitària pública de prop de 2 punts del
PIB que separa Catalunya de la mitjana dels països de la UE-15
Així mateix, l’apartat V. Garantiment de l’assistència sanitària insta
el Govern, i específicament el Departament de Salut, a garantir de manera reial
i efectiva, d’acord amb el que estableix l’article 25 de la Declaració universal del drets humans,
que cap ciutadà, amb independència de la seva situació legal i administrativa a
Catalunya, no es vegi privat d’assistència sanitària i farmacèutica per motius
econòmics, objectiu que s’ha d’articular, al meu entendre, mitjançant
l’aprovació d’una norma amb rang de llei.
Igualment, l’apartat IX. Contractació amb els centres del SISCAT insta
el Govern a aprovar un Acord que autoritzi la creació d’un grup de treball
integrat per experts en matèria sanitària i de contractació, designats pel
titular del Departament competent en matèria de salut, encarregat d’elaborar,
en un termini màxim de sis mesos, les bases d’un avantprojecte de text normatiu que transposi la Directiva europea 2014/24/UE en allò que es refereix a la
contractació de serveis sanitaris en el marc d’una llei catalana de
contractació de serveis sanitaris i socials d’atenció a les persones, i
possibiliti que els actuals convenis, contractes i autoritzacions formalitzats
per a la gestió dels serveis sanitaris d’atenció primària, sociosanitària i de
salut mental (inclosos els d’atenció a les drogodependències) d’utilització
pública d’àmbit comunitari es mantinguin vigents fins a l’entrada en vigor i
implementació de la llei esmentada. Aquest Acord ja ha estat adoptat pel Govern
en data 23 de juny proppassat.
La transcendència d’aquest
apartat és molt destacada doncs l’article 76 de la referida Directiva confereix
un ampli marge de maniobra als estats membres de la Unió Europea (UE) i als
poders públics subestatals amb competències en matèria d’execució i control dels
serveis d’atenció a les persones (sanitaris, socials i educatius), com és el
cas de la Generalitat de Catalunya, a fi de regular la contractació d’aquests
serveis públics essencials de forma diferenciada dels restants serveis públics,
vetllant perquè els poders adjudicadors tinguin en compte en el procediment
d’adjudicació aspectes com la qualitat, la continuïtat, l’accessibilitat, la
disponibilitat i l’exhaustivitat d’aquests serveis, als efectes d’assegurar els
valors i els objectius propis dels models de salut, social i educatiu del país
respectiu, i havent de preservar exclusivament els principis de transparència i
igualtat de tracte.
Al mateix temps, l’article 77 de
la Directiva de referència possibilita la reserva de contractes per a la
prestació d’aquests serveis a les entitats amb vocació de servei públic, que
reinverteixen els beneficis en la consecució de les finalitats institucionals i
en les quals els empleats o usuaris participen en la seva propietat o governança,
facilitant així que la prestació d’aquests serveis essencials s’ajusti als
principis i garanteixi en la major mesura possible els valors que inspiren els
sistemes sanitari, social i educatiu propis de cada país.
Al meu entendre, l’oportunitat
que ens ofereix la Resolució esmentada d’assentar les bases d’una llei
d’ordenació de les prestacions sanitàries del SISCAT, en el marc de la nova
Directiva comunitària sobre contractació pública, no es pot desaprofitar amb
l’objectiu de regular l’accés i configurar definitivament les xarxes de centres
i serveis sanitaris i sociosanitaris d’àmbit comunitari, d’internament i de
transport sanitari i les prestacions del sistema sanitari d’utilització pública, establint un model
de provisió de serveis sanitaris basat en la priorització dels dispositius
vinculats a les entitats sense ànim de lucre i les entitats d’economia social
(que compleixin els requisits de l’article 77 de la Directiva esmentada),
l’exclusió de les entitats de capital especulatiu i el lideratge dels serveis
d’atenció primària com a porta d’entrada al sistema i base de
l’atenció integral de les persones, encarregats de l’ordenació dels fluxos i la
compra de serveis d’atenció sociosanitària, de salut mental (incloent els
serveis d’atenció a les drogodependències) i d’atenció especialitzada, en el
marc d’una estratègia en la línia de les darreres reformes del National Health Service i dels serveis
de salut suec i danès.
D’altra banda, és de destacar
l’apartat XIX. Procés d’integració dels
serveis socials i sanitaris de la Resolució esmentada, que insta el Govern
perquè culmini el procés d’integració dels serveis sanitaris i socials en allò
que fa referència a l’atenció a les persones amb necessitats d’atenció conjunta
sanitària i social, la promoció de l’autonomia personal i l’atenció a la
dependència, i presenti els instruments legals per fer efectiu el procés
d’integració dels serveis sanitaris i socials, mitjançant la fusió dels
organismes existents en matèria de planificació, compra i avaluació dels Departaments
de Salut i de Benestar i Família en el marc d’un nou ens d’atenció sanitària i
social integrada, sotmès a un lideratge únic, que ha de comptar amb
representants dels governs locals en els seus òrgans de decisió i ha de rebre
com a dotació mínima els recursos i serveis que ambdós Departaments destinen a
la promoció de l’autonomia personal i l’atenció a la dependència i a l’atenció
de la cronicitat, a més dels que es considerin necessaris per garantir la
posada en funcionament i la consolidació del sistema.
No qüestionaré l’oportunitat
d’aquesta estratègia, que recull una vella aspiració impulsada sense èxit ja fa
anys enrere per tal de superar les limitacions d’una coordinació entre els
serveis sanitaris i socials que des de sempre ha estat insuficient per resoldre
els requeriments de les persones amb necessitats sanitàries i socials a
l’ensems. Tanmateix, al meu entendre, més enllà de la creació d’un ens que
aixoplugui la planificació, la compra i l’avaluació dels serveis d’atenció a
les persones que precisen conjuntament atenció sanitària i social cal, a més a
més, sotmetre les pròpies polítiques sanitàries i socials a una estratègia i un
lideratge únics que permetin l’abordatge de les necessitats de tots els
ciutadans i ciutadanes en aquestes àrees essencials de l’estat del benestar des
de la perspectiva de la més absoluta cohesió i congruència, tot avançant cap a
un model d’atenció integral sanitària i social de les persones en la línia de
les reformes dels països més innovadors.
Però a més a més de les
iniciatives que recull la Resolució de referència, cal regular els drets i
deures de la ciutadania amb relació a la salut (individual i col·lectiva) i els
serveis sanitaris mitjançant una norma amb rang de llei que integri i actualitzi
la legislació en aquesta matèria recollida a la Llei General de Sanitat de
1986, la Llei Orgànica de Protecció de Dades de 1999, la Llei sobre els drets
d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient, i la documentació
clínica, de 2001, així com també els drets a ésser atès en un temps màxim
d’espera i a una segona opinió en determinats processos clínics, regulats
reglamentàriament, tot plegat amb especial atenció als col·lectius que
requereixen d’una protecció especial.
També cal avançar decididament en
l’estratègia de descentralització de l’ICS, dotant de personalitat jurídica
pròpia els centres hospitalaris gestionats per aquest organisme i els centres
d’atenció primària compresos en cada una de les regions sanitàries o d’altres
unitats territorials subregionals, mitjançant les fórmules jurídiques més
adients en cada cas (empreses públiques, consorcis, fundacions o entitats de
base associativa constituïdes per professionals sanitaris, etc.), tot superant
els condicionants i les limitacions que la Llei de l’ICS de 2007 imposa a
aquests efectes.
En aquest sentit, és d’assenyalar
que, tot i els lloables esforços dels directius i els professionals de l’ICS
per gestionar els serveis en termes cost-efectius, el volum dels recursos
gestionats per l’ICS, la manca d’òrgans col·legiats de govern en l’àmbit dels
hospitals o els centres d’atenció primària i els altres dispositius gestionats
per aquest organisme i l’absència d’una autonomia real de gestió per part dels
professionals que hi presten els seus serveis resten sostenibilitat i eficiència
a aquesta organització rígida, gegantina i de difícil governança, tal i com han
posat de manifest les dades publicades per la Central de Resultats de
l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya en els darrers anys.
Vint-i-cinc anys després de l’aprovació de la LOSC i encara immersos en la crisi econòmica global més
perllongada i colpidora dels darrers lustres res no justifica que no es
prenguin decisions estratègiques en base als resultats contrastats i s’avortin
iniciatives ordenades a millorar la sostenibilitat i la qualitat dels serveis
públics sota la pressió dels agents socials o la falsa amenaça de la
privatització que amaga privilegis esbiaixats i enalteix la cultura del dèficit
en perjudici d’una gestió pública eficient.
Igualment, cal revisar, al meu entendre, la Llei de Salut Pública deCatalunya de 2009, amb l’objectiu de potenciar encara més el treball conjunt de
la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia amb els serveis d’atenció
primària i impulsar, conjuntament amb els departaments amb competències
concurrents i amb les entitats municipalistes, la protecció de la salut com una
línia de treball de la salut en totes les polítiques, així com també la
planificació, la comunicació i l’avaluació dels riscs alimentaris i la
coordinació dels diferents agents que intervenen en el control de la cadena
alimentària, totes elles sota l’aixopluc de la Secretaria de Salut Pública.
Finalment, cal dotar el model
d’instruments que garanteixin la professionalitat, el bon govern, la
transparència, l’avaluació, el retiment de comptes i la qualitat democràtica en
tot el sistema.
Josep Lluis Lafarga Traver
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada