Sabem on anem?

Els departaments de Salut i Economia i Coneixement regulen l’autonomia de gestió

El govern de la Generalitat vol “professionalitzar” les gerències dels centres de titularitat pública

Hi ha decisions que posen en evidència que l’administració pública de Catalunya no sap cap a on va. El passat dia 30 de juny la secretària general del Departament de Salut es va reunir amb els presidents de les empreses públiques i consorcis del SISCAT per explicar entre altres coses els centres que podran gaudir “d’autonomia de gestió”. Com si l’autonomia de gestió fos un “segell de qualitat” que t’atorguen si acompleixes determinats requisits.

Roser Fernández, secretària general
de Departament de Salut 

L’autonomia de gestió és la capacitat d’actuar sense condicionaments de cap mena, subjecte només al marc legal. Autonomia de gestió vol dir poder actuar en funció dels interessos de l’empresa tal com fan totes les empreses eficients a tot el mon. Autonomia de gestió vol dir poder actuar amb agilitat en el procés de presa de decisions, en les contractacions i en les polítiques de recursos humans. D’alguna manera l’autonomia de gestió és garant de l’eficiència, de manera que sense ella es produeixen inevitablement pèrdues en l’assignació dels recursos escassos. Pèrdues de temps, pèrdues d’oportunitats, pèrdues de capacitats professionals, pèrdues que totes ells impliquen conseqüències negatives en l’àmbit econòmic.

Tal com diu Helena Ris directora general d’UCH en un treball sobre l’autonomia de gestió, “les dades objectives demostren que els sistemes de gestió empresarial s’han mostrat més eficaços que els sistemes de gestió administrativa. Un punt d’inflexió va ser el que les empreses públiques sanitàries quedessin afectades per les normes europees SEC-95, que van limitar l’autonomia de gestió  als centres públics concertats, empitjorant aquesta funció directiva i afectant-ne els resultats”. Doncs la nova normativa que s’ha elaborat en la pràctica acabarà amb l'autonomia de gestió

Algunes de les contradiccions de la normativa són:

• Un centre es pot quedar sense autonomia de gestió? només pel fet de tenir pèrdues econòmiques, encara que aquests provinguin d’una retallada de la pròpia administració
• Quan un centre perdi l’autonomia de gestió, que succeeix amb els consells de govern? Queden cessats? Qui mana al centre? Qui assumeix les resposabilitats jurídiques de les decisions "no preses"? 
• Si es perd l’autonomia de gestió,  què passa amb els drets dels treballadors establerts en un conveni col·lectiu?
• Entre moltes altres questions

L’autonomia de gestió està del tot confrontada amb l’existència de normes reguladores excessives. Les normes i les lleis han de donar suport a les organitzacions per tal que aquestes siguin eficients i puguin complir amb els seus objectius. A casa nostra anem en la direcció contrària: creem normes i lleis que satisfan les expectatives de polítics i alts funcionaris, però que indefectiblement comporten ineficiència i perjudicis econòmics als centres afectats i per extensió a tota la societat.

Sorprèn que una normativa tant intervencionista com aquesta l’hagi propiciat la secretària general del Departament Roser Fernández, per que em consta que és una persona d’una gran vàlua i sap molt bé de que parlem quan el concepte de l’autonomia de gestió està en joc. Només puc entendre la seva acceptació d’aquest nyap conceptual des de la perspectiva que sense aquest acord entre departaments, les coses encara haurien anat pitjor. Planyo als gerents dels centres afectats: si la cotilla administrativa ja els limitava molt, ara aquesta nova normativa els deixarà sense alè. 

Acotar l'autonomia de gestió és com voler posar barreres al camp. No té cap sentit. D'autonomia  de gestió, n'hi ha o no n'hi ha, però  mitges tintes com aquesta són del tot inútils. Com tantes vegades estem davant d'una situació promoguda per persones que mai han viscut l'experiència de fer funcionar amb eficiència un centre sanitari.

Però les males notícies mai venen soles. Per acabar d’adobar el panorama de la gestió dels centres sanitaris catalans, ahir el govern de Catalunya es va treure de la màniga una memòria preliminar de l’Avantprojecte de llei de la “direcció pública professional” de la Generalitat, que té com a objectiu la “professionalització” dels càrrec directius, i que afecta de ple a les direccions i gerències de les entitats del sector públic. 

Aquesta nova llei regularà aspectes com:

• El model de direcció pública professional, la figura del directiu públic professional, les seves funcions i els drets i deures inherents.
• El sistema d’accés a la direcció pública professional i l’òrgan tècnic de selecció.
• El sistema de vinculació del directiu públic amb l’Administració, el sistema d’avaluació de la competència professional i de resultats i el seu impacte en el model retributiu, les incompatibilitats, la durada de la designació, etc.
• El sistema de sortida de la direcció pública: causes i efectes.

Aquesta direcció pública professional haurà d’incorporar els principis de transparència, publicitat, concurrència i aptitud en la selecció del personal directiu.

Si recordem, no fa pas masses mesos va aparèixer la notícia que es volia lligar els sous dels gerents de les empreses públiques i consorcis a un determinat escalafó funcionarial. Doncs bé, ara amb aquesta normativa ja queda tot aclarit: els nous gerents del sistema sanitari públic català seran majoritàriament funcionaris, poc o gens experimentats en gestió i pitjor pagats. En aquests condicions, qui acceptarà les responsabilitats que es deriven de l’exercici del càrrec de gerent? És correcte que el sector sanitari hagi de renunciar  a tenir gerents de primer nivell en els seus grans centres? Aquest és el camí?

Quina mania en voler-ho regular tot; passarem a ser un dels països  més intervingut del món, des del punt de vista administratiu. Una mena de Cuba a la catalana... quin disbarat 

www.rbaestudisiprojectes.cat