dissabte, 26 de juliol de 2014

Als consorcis sanitaris els ha salvat la campana ?



Tanmateix ja venien ferits de mort, abans de la Llei 27/2013


Una eina concebuda per permetre als centres públics competir amb els privats pel que fa a l’eficiència en la gestió, ha acabat sent l’antítesi del que es pretenia


La setmana passada el diari El País publicava un article signat per Milagros Pérez Oliva, periodista de reconegut prestigi en l’àmbit sanitari, en el qual, entre altres consideracions la periodista escrivia que els hospitals públics tenen l’obligació de ser tan eficients com els privats. Estic totalment d’acord amb aquesta exigència, el que passa és que per que això sigui possible cal que les regles del joc, per uns i altres, siguin les mateixes, i mentre això no sigui així, els hospitals públics estaran sempre en inferioritat de condicions respecte als hospitals privats.


El consorci hospitalari del Parc Taulí de Sabadell, fou el primer consorci
del  sistema sanitari públic de Catalunya  
De fet, la figura jurídica dels consorcis va ser incorporada al sistema sanitari públic català precisament amb aquest objectiu. Es pretenia aconseguir que els consorcis sanitaris poguessin actuar amb la mateixa agilitat i eficiència que altres hospitals de titularitat privada pertanyents també a la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública de Catalunya (XHUP).

Mica en mica però, van anar apareixent  disposicions i normatives que dificultaven cada vegada més aquell objectiu, de manera que la intervenció de la Generalitat, basant-se en la interpretació que el govern espanyol havia fet de la directiva europea SEC 95, va acabar donant el cop de gràcia definitiu al considerar al consorcis sanitaris entitats pròpies de l’administració, subjectes per tant a les cotilles administratives pròpies de les estructures funcionarials, fet que ha determinat que els consorcis hagin deixat de ser aquella eina àgil que havia de garantir l’eficiència en la gestió dels recursos.

Així les coses, i amb els consorcis convertits en estructures burocràtiques ineficients, va aparèixer el ministre Montoro que amb el seu afany intervencionista va elaborar la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, en la qual es donava ja el cop de gràcia final als consorcis. Un acord polític posterior entre el PP i CiU ha permès via una esmena conjunta en el Senat, que els consorcis sanitaris quedessin al marge de les disposicions de la Llei esmentada. Tot i així els consorcis continuen estant ferits de mort.

És interessant constatar en els quadres adjunts, com han quedat regulats finalment els consorcis sanitaris en relació als consorcis comuns. He d’agrair al prestigiós gabinet jurídic de Francesc José Maria que hagi accedit a la publicació d’aquests quadres comparatius    

 Deia que els consorcis sanitaris estan malgrat tot ferits de mort, per que a Catalunya, alguns dirigents sanitaris, i alguns alts funcionaris, membres del govern i de la oposició,  sembla que no han entès res. I dic que no han entès res basant-me en el document que han signat els Departaments de Salut i el de Economia i Finances pel qual es regula!!! l’autonomia de gestió. A banda que l’autonomia de gestió no es pot regular, és que confonen l’objectiu. L’autonomia de gestió per si mateixa no és garantia de res. És evident que les organitzacions han de poder decidir per elles mateixes el que més els convé, i no estar sotmeses a criteris arbitraris de la intervenció o de qui sigui, però aquesta només és una part del problema.

El que és verdaderament transcendent és la capacitat de resposta, és a dir l’agilitat en la presa  de decisions. Aquest és el tema clau. Si tens autonomia de gestió, però la legislació no t’ajuda per poder donar una resposta ràpida a les diferents necessitats que van sorgint en el dia a dia, si les lleis encotillen els procediments, si t’obliguen a ser ineficient, de què serveix l’autonomia de gestió?.

Per tant, tot i que a efectes legals els consorcis sanitaris estan “salvats”, sembla evident que a efectes pràctics, continuen tan morts com aquests últims anys, atès que la legislació en lloc de servir per facilitar la seva feina, el que fa és posar traves i dificultar el procés de presa de decisions amb agilitat. La ineficiència està doncs servida, i la demanda d’aquell article de El País comentat al principi serà irrealitzable: amb aquestes regles del joc, és impossible que els centres de titularitat pública puguin ser tan eficients com els de titularitat privada. 

Encara una última observació: els consorcis sanitaris han de poder ser gestionats com qualsevol altre empresa sanitària de titularitat privada que formi part del SISCAT. Aquesta és la fita final, és a dir, que les regles del joc siguin les mateixes per tots els participants. Tot el que sigui apartar-se d'aquest objectiu és advocar per la ineficiència en la gestió dels diners públics, i això és una responsabilitat ètica.  En la mateixa línia, un altre comentari: quants polítics i funcionaris hi ha en els òrgans rectors dels centres de titularitat privada del SISCAT? Cap. Doncs prenem-ne nota...


www.rbaestudisiprojectes.cat     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada