La Generalitat i els Consorcis Sanitaris

En Josep Maria Via denunciava fa pocs dies en aquest blog les dificultats de tot tipus que es deriven del fet que els consorcis siguin considerats dins de la SEC 95. En ser considerats sector públic, els consorcis estan sotmesos a tota una sèrie de limitacions pel que fa al pressupost i a la seva liquidació, als criteris comptables aplicables als procediments administratius de compres, al fet de no poder amortitzar les inversions, etc., etc. 

Però les limitacions no fan només referència al fet de ser considerats “administració” sinó que tenen també molt a veure amb la interpretació que del seu règim jurídic en fan els interventors de la Generalitat que des de fa 9 o 10 anys han trobat totes les facilitats polítiques per anar mica en mica laminant les competències dels òrgans de govern d’aquestes institucions, i han anat interpretant lleis ordres i disposicions vàries a la seva manera fins aconseguir desdibuixar d’una manera molt significativa el paper dels òrgans de govern i substituir-lo per les seves decisions preses sobre matèries de les que sovint desconeixen. Què hi fan doncs els interventors de la Generalitat actuant sobre el dia a dia d’aquestes institucions i interferint greument en el procés de presa de decisions?   

El Consorci Hospitalari del Parc Taulí de Sabadell és el primer
consorci que es va constituir a la sanitat catalana (1986) 

En la pràctica i tal com denuncia en Josep Maria Via en el seu article ja esmentat, els Consorcis que en el cas de la sanitat havien estat dissenyats per gestionar dispositius sanitaris des d’una perspectiva d’empresa privada, amb la finalitat de poder competir en igualtat de condicions amb els grans centres sanitaris privats sense les traves que representa per a la gestió l’Administració pública, han acabat assemblant-se molt a l’ICS eclipsant aquella voluntat de gestió àgil i eficient. Avui en dia, les mateixes directrius que rep l’ICS per l’elaboració del seu pressupost les reben també els gerents d’aquests consorcis que veuen com se’ls talla de soca-rel  qualsevol  possibilitat de gestionar com ho fan els centres privats. També els seus òrgans de govern, constituïts en molts cassos per persones del món empresarial de reconegut prestigi, topen amb la impossibilitat d’implementar determinades polítiques estratègiques en el centre, atès que l’interventor de torn no autoritza que aquestes iniciatives es puguin dur a terme. Una ampliació de plantilla, per posar un exemple, necessita del vist i plau de la Intervenció de la Generalitat, tot i que el consell de govern ho hagi autoritzat. Com diu en Josep Maria, correm el perill que el propi ICS “absorbeixi”  o “assimili” en el seu sí aquests consorcis, i llavors si que haurem perdut definitivament la batalla de l’eficiència en la gestió.

Per solucionar aquesta problemàtica en Josep Maia Via advoca per una conscienciació dels membres del govern de Catalunya, que permeti un canvi legislatiu que revoqui l’estat actual de les coses de manera que els consorcis puguin recuperar els seus objectius fundacionals.  En un plantejament certament agosarat en Via va encara més enllà i planteja unamodificació de la LLOSC (Llei d’Ordenació Sanitaria de Catalunya) que elimini totes aquestes traves actuals. Crec que en aquests moments i atesa la conjuntura política actual del país, ha de resultar pràcticament impossible aglutinar el consens necessari per poder modificar substancialment la LLOSC.

L'Hospital de Vic va integrar-se al segon consorci  creat a Catalunya
en l'àmbit de la salut. El de Terrassa fou el tercer 

Jo tinc un altre proposta, segurament encara més difícil de materialitzar que la d’en Via. La meva proposta passa per qüestionar la presència de la Generalitat en aquests consorcis. Si la Generalitat desapareix del consorci, aquest perd el caràcter públic que fa que li sigui d’aplicació la SEC 95 i automàticament, els consorcis sortirien de l’àmbit d’actuació dels interventors  i  podrien ser gestionats com qualsevol empresa privada, competint en el mercat en les mateixes condicions i el seu pressupost no s’hauria de consolidar amb els de la Generalitat.

Per altre banda, en la LLOSC s'estableix la separació de funcions entre el finançament i compra de la sanitat pública i la provisió de serveis. Aquesta separació de funcions no s’aplica de cap manera als consorcis, on en el seus consells de govern hi participa tant el finançador-comprador del servei (la Generalitat) com el provisor del servei (el consorci), incomplint les previsions de la pròpia Llei.  De fet, ja existeix un consorci sanitari en el que la Generalitat no hi és representada: el Consorci Sanitari del Garraf.

En el Consorci Sanitari del Garraf, la Generalitat no hi és representada

Jo demanaria als responsables de la sanitat catalana i a totes les persones influents que es mouen en el seu entorn que es plantegin la possibilitat que la Generalitat surti dels consorcis. Qui assumirà el risc, em pregunta en Via. Qui l’assumeix a la Fundació Puigverd,  a la Mútua de Terrassa  o a l'Hospital de Reus o a qualsevol Hospital de la xarxa pública no integrat en un consoci, li responc jo? I si fan fallida comenta en Via? I si un dia fa fallida l’ICS li plantejo jo? Es tracta que els que s’assenten en un consell d’administració d’un consorci assumeixin la responsabilitat que es deriva de les seves decisions cosa que malauradament avui no passa.

Tot es qüestió de reflexionar-ho una mica, veient pros i contres, posant-los en una balança i decidint. Segur que el professor Mas Colell ho tindria molt clar: el dèficit de la Generalitat baixaria d’una manera important si la Generalitat surt dels consorcis sanitaris 


www.rbaestudisiprojectes.cat