Les crítiques en la gestió de la pandèmia a Catalunya es centren en tres conselleries, totes tres sotmeses a la voluntat absoluta del vicepresident Aragonès, que exerceix com a conseller a l’ombra en totes elles; fa i desfà segons li sembla a Salut, Treball (residències socials) i Ensenyament.
Si en èpoques de normalitat ja sembla discutible que els màxims responsables de les diferents àrees del govern no siguin experts, ni tan sols coneixedors d’allò que tenen entre mans, ha quedat del tot evident que en situacions extraordinàries com les que estem vivint, l’expertesa ha de formar part també de les màximes estructures polítiques d’un país mínimament seriós i responsable. Sense coneixement i expertesa reconegudes socialment, sense “auctoritas” no hi pot haver lideratge davant d’una emergència sanitària com la que estem vivint.
El conegut epidemiòleg Oriol Mitjà ha criticat amb duresa la gestió de la consellera de Salut Alba Vergés, a la que ha acusat de tenir escassos coneixements mèdics i salut pública i de no haver escoltat l’opinió dels experts. També ha afegit que “les persones que han estat al capdavant, han estat perillosament incompetents” (en referència al dimitit secretari de l’Agència de Salut Pública, el Dr. Guix). El vicepresident Aragonès ha volgut contradir les afirmacions del Dr. Mitjà, apel·lant al coneixement existent a l’hora de defensar les mesures preses per el govern, a partir de les consultes fetes a experts i dels recursos disponibles.
Que la consellera de Salut Alba Vergés ha posat els cinc sentits en la lluita contra la pandèmia és una evidència. Que la seva dedicació i entrega a la feina han estat més que absolutes és un fet que cal reconèixer. Però que hi han hagut retards, mancances i errors en la gestió de la crisis sanitària és també una realitat. Deixar vacant la plaça de secretari de Salut Pública, després de la dimissió del Dr. Guix, és una errada monumental, que encara que tingui com a excusa les traves posades des del departament d’Economia, no té cap justificació al bell mig d’una pandèmia.
La consellera Vergés ha abusat de les gesticulacions, de les compareixences públiques per parlar només de l’eslògan “mans, mascareta, distància” i gairebé res més. De contingut sanitari ben poc. Segurament tampoc era el seu paper, però en aquest cas hauria d’haver fet un pas al costat i en lloc de tantes compareixences, algú amb més coneixement especialitzat hauria d’haver agafat la responsabilitat d’informar a la ciutadania. Tanmateix la seva implicació personal en la crisi sanitària que estem patint ha estat absoluta, però lamentablement en situacions excepcionals amb això no n’hi ha prou. Cal acompanyar el lideratge polític d’un lideratge d’expertesa que ella no ha pogut exercir. La consellera Vergés té l’autoritat que li atorga el càrrec però no té l’auctoritas, la legitimació social derivada del reconeixement de la comunitat sobre el seu saber de la matèria de la que n’és la teòrica responsable. Cal dir que tampoc ha tingut la independència necessària respecte del vicepresident; de fet, el Sr. Pere Aragonès és qui ha exercit de conseller de Salut a l’ombra, i per tant totes les crítiques que pugui rebre la consellera Vergés haurien d’anar dirigides cap aquest personatge tan poc transparent.
Tanmateix, i malgrat tot el que es pugui dir, qui ha estat verdaderament nociu per a la salut dels nostres avis és el conseller Chakir El Homrani, conseller de Treball, Afers Socials i Famílies. Ningú entén com algú tan inepte continua al front de la conselleria; només es pot explicar la seva continuïtat pels acords de legislatura entre JuntsxCat i ERC, pels quals el president de la Generalitat no podia vetar ni cessar cap conseller proposat per ERC, si aquests no hi accedien. I aquest és el cas. ERC manté com a conseller a algú que ha fet mèrits sobrats per haver estat expulsat del govern per incompetent. Tanmateix, més enllà dels acords de legislatura hi ha la dignitat de les persones per sobre de tot. La gestió del departament de Treball, durant la pandèmia, pel que fa a les residències socials, ha estat un gran desastre.
Encara hi ha un tercer personatge, que en la gestió de l’emergència sanitària ha creat problemes. Problemes que ell ha intentat transferir a Salut per treure’s les puces de sobre, i tenir un culpable a ma per si se li torçaven les coses. Em refereixo al conseller Bargalló, fortament criticat per una gestió deficient, per la que en diferents ocasions, fins i tot abans de la crisi sanitària, se li ha demanat la dimissió. Cinc sindicats de l’ensenyament, al mateix temps, han demanat la seva dimissió no fa ni sis mesos.
Estem lligats de mans i peus per un sistema polític que juga en contra de la bona gestió i dels interessos dels ciutadans. Com que ERC no vol assumir que alguns dels seus consellers en el govern ho estan fent malament, els manté en el càrrec per no deteriorar la imatge del partit. Es prioritza la imatge d’un partit per sobre l’eficàcia d’un govern i per sobre dels interessos d’una ciutadania que és qui paga les conseqüències de tot plegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada