Aquests dies estem vivint rebrots d’una magnitud significativa. A diferents pobles de la comarca del Segrià, inclosa la seva capital Lleida, però també a Barcelona i al Baix Llobregat, on es donen situacions complicades a tres barris i altres tants a la mateixa ciutat de Barcelona. Mentre tant, el govern català dubta a l’hora de prendre decisions: el confinament domiciliari del Baix Segrià es va fer tard malgrat que els indicadors ja aconsellaven haver pres aquesta mesura coma mínim una setmana abans, però el vicepresident Aragonès ho va impedir i en el cas de Barcelona tampoc s’acaba de prendre cap mesura radical malgrat que els indicadors ho aconsellen també des de fa dies.
Són diferents els factors que retarden l’adopció de mesures més dures i entre ells, els dubtes a l’hora de prendre decisions de la consellera de Salut i el seu equip, les pressions polítiques que el departament rep en un o altre sentit, o la ineptitud d’alguns actors d’aquest drama, com per exemple l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, entre molts altres. La Sra. Colau és a més una farsant. Dilluns 13 de juliol afirmava que la situació a Barcelona no era alarmant, i en canvi el dia 17 del mateix mes té la barra d’acusar al govern de la Generalitat d’haver fet tard. Cinisme no, el següent... Amb polítics així el descrèdit de la política resulta inevitable. Quina vergonya d’alcaldessa té la ciutat de Barcelona.
L’origen d’aquesta situació que vivim a Catalunya, cal situar-lo al despatx del Sr. Pedro Sánchez, president del govern espanyol. Va decretar el confinament de la ciutadania tard i malament, i ens va fer tornar a la dita “nova normalitat”, precipitadament, abans d’hora, amb l’únic objectiu de no perjudicar més la industria turística que és un de les principals fonts d’ingressos de l’Estat espanyol. L’economia per davant de la vida de les persones, malgrat que els polítics sovint diguin el contrari tot i que els fets malauradament sempre els desmenteixen.
Aquestes decisions precipitades han comportat que el departament de Salut s’hagi trobat amb una situació que inicialment no era tan neta de Covid-19 com hauria estat desitjable. De manera que els catalans en vàrem trobar d’avui per demà amb la llibertat de moviments recuperada. I en vàrem fer ús, caram si en vàrem fer ús. Les platges de Barcelona a mig juny estaven plenes de gent, fins el punt que la guàrdia urbana va haver de desallotjar banyistes perquè l’aforament autoritzat s’havia superat amb escreix. I tot això gràcies a l’alcaldessa Colau, que ha fet de la ineptitud la seva bandera, i que és la encarnació perfecta de la frivolitat aplicada a la política.
Però aquest exemple de les platges és extrapolable a tants altres indrets de Catalunya on la població va sortir al carrer com si de nou les coses tornessin a ser com abans de la pandèmia. En el cas concret de Lleida, la plaça Ricard Vinyes és un altre exemple de com els lleidatans van omplir els bars com si res no hagués passat. Aquest comportament dels ciutadans, generalitzat a molts indrets de Catalunya, ha estat acompanyat per una actuació del departament de Salut poc concreta, erràtica, sense accions decidides, contribuint a sembrar el dubte entre la ciutadania. Que si calien 200 rastrejadors, que ara no els hi direm rastrejadors sinó gestors de la Covid-19, que en lloc de 200 ara en tindrem 500, que si es faran confinaments selectius, que si els confinaments només es faran en col·lectius de risc... tot un rosari de declaracions que pocs dies després el propi departament les contradeia amb decisions que res tenien a veure amb el que s’havia predicat fins el dia abans: avui deien no confinarem Lleida i a l’endemà Lleida quedava confinada, i així una al darrere de l’altre.
Entre la manca de rigor del departament de Salut, i el comportament irresponsable de molts ciutadans, tots plegats hem tornat em la pràctica a la casella de sortida del mes de març. Tots plegats, administració i ciutadans, vàrem patit els efectes terribles d’una primera onada de la Covid-19 i sembla que ni ciutadans ni departament de Salut haguem après res d’aquesta experiència i tampoc no haguem tret cap conclusió dels comportaments individuals ni de les accions que han funcionat i de les que no ho han fet.
Ara els ciutadans de Lleida es mostren molestos i descontents amb l’administració per totes les limitacions que han de patir i per una gestió de la pandèmia que els lleidatans consideren desastrosa per part del departament de Salut, especialment per part dels seus representants a Lleida que més enllà de no aportar solucions s’han convertit en part del problema. Però a Barcelona les coses no són massa diferents: veure assegudes al voltant d’una taula a una persona tan frívola com l’alcaldessa Ada Colau, algú tan esbiaixat ideològicament com Gemma Tarafa, una secretaria general que no hi entén un borrall com l’ex-sindicalista Laura Pelai i la consellera Vergés intentant “acordar” quines són les mesures que cal aplicar per combatre els nous focus de Covid-19 que estan sorgint per la ciutat, no són precisament una garantia ni un element que aporti confiança i tranquil·litat als ciutadans.
Segons la majoria d’experts, l’Àrea Metropolitana de Barcelona està sobrepassada; el virus s’ha escampat perillosament sense control, les cadenes de transmissió s’han perdut i només el confinament domiciliari dels ciutadans pot apaivagar les conseqüències d’aquesta situació. Davant d’això, el departament de Salut i el govern de la Generalitat es limiten a demanar als habitants de l’Àrea Metropolitana que no surtin de casa i els aplica el mateix tractament que s’havia aplicat dies enrere a tres barris de l’Hospitalet i també es prohibeixen les reunions de més de deu persones. A Lleida s’amplien els pobles ja afectats del Baix Segrià a altres pobles de comarca, a alguns pobles de les Garrigues i també de la Noguera.
Com era esperable l’alcaldessa Colau, farsant com poques, no ha tardat ni cinc minuts a culpar de la situació de Barcelona al departament de Salut, al que ha culpat d’arribar tard al problema, i això que la consellera Vergés, per ves a saber quines raons (polítiques) ha blanquejat les ineptituds de l’alcaldessa en més d’una ocasió. Com es pot acusar a Salut d’arribar tard a Barcelona quan l’alcaldessa té el 40% del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB)?. De qui depèn l’Agència de Salut pública de Barcelona? Doncs del CSB; i qui presideix aquesta Agència? Dons la inoperant Gemma Tarafa, ma dreta de la Sra. Colau en matèria sanitària. Hipocresia, cinisme... el que es vulgui... La Sra. Colau es desacredita sola.
Decididament, així no ens sortirem. Ni els responsables de Salut, ni l’Ajuntament de Barcelona, ni el de l’Hospitalet, ni el de Lleida, ni els ciutadans de Catalunya, estem a l’alçada de les circumstàncies. És el que hi ha...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada