I després de la cimera del 19 de setembre, què?

Tot i que la consellera de Salut està de baixa maternal, i per tant no pot exercir plenament el seu lideratge, el sector veu amb inquietud que les peces no es mouen com caldria a l’hora de cercar solucions als problemes dels professionals. Recordem que la cimera va detectar a criteri del departament de Salut quatre grans reptes:

• La infermeria a Catalunya, amb una “ratio” per mil habitants, lluny de la situació dels països europeus propers,
• L’atenció primària que entre altre qüestions proposava fer més atractiva l’especialitat de medicina familiar i comunitària atenent a la dificultat de trobar metges que vulguin formar-se en aquesta especialitat,
• Una distribució dels professionals en el territori que permeti als centres més allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona, disposar d’una cartera de serveis d’atenció especialitzada d’acord a les necessitats de la població que atenen,
• Un treball coordinat amb les universitats que permeti modular, d’acord a les necessitats futures de professionals, l’accés als diferents nivells de formació dels estudiants de ciències de la salut, i adequar al mateix temps els plans d’estudis als perfils professionals que es requeriran en el futur.

Des de la celebració de la cimera ja han passat un mes i deu dies. És cert que alguns dels temes tractats poden esperar tranquil·lament per ser abordats, però n’hi ha uns altres en els que en absència de la consellera per raons més que justificades, algú des del departament de Salut hauria d’estar activant plans de contingència. Em refereixo especialment als problemes que afecten a l’assistència primària, que necessiten actuacions urgents si no es vol encetar una etapa de mobilitzacions, que se sap com comencen, però mai se sap com acaben. 

L’assistència primària està vivint situacions límit. L’ENAPISC establia una sèrie de propostes que quan va ser presentat ja fa més d’un any van ser ben valorades pels professionals de l’atenció primària de salut, que ja llavors es queixaven de la pressió assistencial que estaven suportant. Han passat els dies, els mesos, ha passat un altre any i estem a punt d’iniciar-ne un segon sense que pràcticament cap d’aquelles propostes que contenia l’ENAPISC s’hagin materialitzat. Un any més tard tot segueix igual, llevat de l’ànim dels professionals de primària que cada vegada estan pitjor, amb un descontentament generalitzat en la immensa majoria.

Si a les promeses no complertes hi afegim que a nivell salarial tampoc veuen compensat el sobreesforç que han de fer, i el seu poder adquisitiu és molt inferior al que tenien just fa deu anys, entendrem que s’estan donant les causes que generen conflictes, i que d’aquests conflictes es passa a les mobilitzacions, i després...  ningú sap com port acabar.

Portem anys en el que el nombre de professionals que treballa a la primària ha baixat considerablement. Jubilacions no cobertes, metges de les demarcacions de Tarragona o Lleida que se’n van a treballar a l’Aragó o al País Valencià perquè guanyen més diners i que no es cobreixen, baixes per malaltia que tampoc es cobreixen, suplències per vacances que no es contracten i molta precarietat laboral,  són motius que han generat la sobrecarrega  de feina que els professionals estan patint i una situació estressant a la que els professionals han dit prou!. Per això demanen que es limiti el nombre màxim de visites que poden atendre, sense que això afecti als temps d’espera dels malats per accedir als serveis sanitaris, autonomia de gestió per organitzar el servei i les seves agendes, que es cobreixin adequadament les plantilles per fer-ho possible i la recuperació del poder adquisitiu dels deus salaris. 

El toc d’atenció a l’administració sanitària sobre el perill que té a la cantonada és seriós. Determinats moviments socials i veïnals donen suport als seus professionals d’atenció primària i les seves reivindicacions, i quan això passa, la situació esdevé complicada, i més, si l’equip del departament de Salut, com és el cas, és jove i té poca experiència en aquestes situacions. Una vaga de professionals té un cost molt elevat per l’administració, pels propis professionals i sobretot per als malalts. Per això, als professionals els costa tant decidir mobilitzar-se, però quan finalment o fan...  Més val que el departament de Salut, el CatSalut, i l’ICS vagin pensant a veure de quina manera es poden agafar alguns compromisos que permetin salvar el greu conflicte que ens ve a sobre.

Segurament la situació està oberta encara a una possible negociació, però es requereix alguna resposta amb caràcter immediat, si aquesta es compleix, tinc el convenciment que els professionals acceptarien un pacte en el temps de solucions al diferents temes, però per guanyar credibilitat, cal que l'administració faci algun gest amb caràcter immediat. 

No podem oblidar que aquesta situació podria coincidir en el temps amb un altre possible mobilització derivada de la manca d'entesa en la negociació del conveni col·lectiu del sector i llavors la situació podria esdevenir encara molt més complicada. Al departament de Salut li convé per tant rebaixar les tensions tant com sigui possible.