Parlar per parlar...

S’han posat de moda un seguit de frases o expressions construïdes per quedar bé i ser políticament correcte, sense que lamentablement tinguin cap mena de repercussió en el dia de la nostra sanitat pública. Són pura entelèquia  

Com deia aquell, el que necessitem són fets... no paraules...

Hi ha diferents frases que han fet fortuna i que es repeteixen una vegada i un altre sense que a la pràctica es tradueixin en accions concretes. Són frases que queden molt bé, políticament molt correctes que es diuen de cara a la galeria, però que més enllà del seu enunciat no tenen cap altre contingut amb valor afegit. En comentaré algunes:

Apoderament:

Apoderar l’assistència primària, apoderar als professionals, apoderar als malalts i als seus familiars, apoderar..., és una de les frases de moda que per molt utilitzada en va, ha perdut tot el seu sentit. Concepte importat de l’anglès “empowerment”, que fou traduït pels “guais” com a “empoderament” fins que algú els va explicar que la manera correcta de dir-ho en català era “apoderament”. Tot i així encara hi ha qui s’entossudeix a parlar “d’empoderar” passant de l’ús correcte de la llengua.

A hores d’ara tots estem apoderats, de paraula ja ho hem apoderat tot, s’ha apoderat l’assistència primària, als professionals, als malalts i als seus familiars, però malauradament per a tots, les coses continuen igual de malament, o de bé, que abans que ens apoderessin. Apoderar hauria de portar com a conseqüència immediata accions que repercutissin en reforçar als apoderats d’una manera o altre, millorant la qualitat de l’atenció o de les condicions en que aquesta es du a terme. En la realitat, el que succeeix és que l’endemà de ser apoderats ja ningú se’n recorda que ens volien apoderar. Malauradament la paraula s’ha convertit en un recurs fàcil per aquells que no tenen res important a dir ni res a aportar.              

L’atenció centrada en la persona:

Aquesta és una altre frase que ha tingut èxit. És utilitzada abastament per directius de l’administració sanitària i  també responsables d’alguns dispositius sanitaris. És una frase que sent del tot obligada, acaba convertint-se en una fal·làcia. I això és així, perquè quan es parla amb algun directiu d’algun centre públic, a l’hora d’explicar l’organització dels serveis, en cap cas fan menció a cap iniciativa relacionada amb la posada en valor d’allò que necessiten les persones; tot fa referència a les necessitats de l’organització, i mai a les necessitats dels que es veuen obligats a acudir-hi. Per posar alguns exemples, als hospitals públics es continua prenent pressions i temperatura als malalts hospitalitzats a primeres hores de la matinada interrompent el son dels que poden dormir, per que així ho determinen els protocols d’infermeria, o difícilment es podrà accedir a una consulta externa en horari de tarda, i què dir de les intervencions quirúrgiques o les consultes  anul·lades?. 

L’organització dels centres assistencials ha estat basada, i ho continua estant, en satisfer les necessitats dels que hi treballen, no dels que requereixen assistència.         

L’assistència primària és l’eix vertebrador del sistema sanitari:

Els que diuen aquesta frase van per nota. Tenen raó en l’enunciat, però el cert és que després, a l’hora dels fets, aquests ja no acompanyen. Manquen professionals de medicina familiar i comunitària, el nombre de visites per cada consulta està arribant a uns xifres difícils de suportar sense caure en l’estrès professional, etc. La situació és tan caòtica que estem davant d’una possible vaga perquè l’administració no dona respostes a les necessitats ni tan sols les més urgents. Si la situació és aquesta com algú pot gosar dir que l’assistència primària és l’eix vertebrador dels sistema sanitari? Caldria canviar el temps del verb i en lloc de dir “és” hauria de dir hauria de ser.     

Autonomia de gestió als centres del CatSalut:

Algú es creu que l'organització de la sanitat pública
 catalana està centrada en la persona? 

Aquesta broma ja fa temps que dura. Fa molt que es parla d’autonomia de gestió, i el cert és que aquesta disminueix amb els pas del temps. Cada dia que passa hi ha menys autonomia de gestió als centres de titularitat pública i concretament als consorcis, i no cal dir a l’ICS. En el cas dels consorcis a més, la situació és una autèntica burla als membres dels consells de govern que ni governen ni tenen autonomia per governar. Tampoc l’assistència  primària de l’ICS té la més mínima autonomia de gestió, i és que l’autonomia de gestió és del tot incompatible amb l’existència d’organismes centrals de l’administració. Avui en dia, parlar d’autonomia de gestió en els centres de titularitat pública és voler enganyar al personal.

Hi ha un fet definitiu que ho corrobora: que els consorcis sanitaris puguin disposar de certa autonomia de gestió a Catalunya està regulat per una instrucció del departament d’Economia; amb això està tot dit. En quin sistema econòmic modern disposar d’autonomia de gestió a les empreses públiques ha de ser controlat per normes administratives? Avui dia cap consell de govern de cap consorci sanitari pot aprovar un pressupost que prèviament no hagi estat beneït per la intervenció, ni pot ampliar la plantilla, ni... Autonomia de gestió?  Au va... millor que al departament de Salut no utilitzin aquesta expressió, ofèn al sentit comú.