La càpita assignada a Catalunya per a l’any 2018 és idèntica a la de l’any 2017 atesa la pròrroga pressupostària derivada de l’aplicació de l’article 155.
És inconcebible que la comunitat que genera un 20% del PIB espanyol, sigui la segona pitjor finançada de tot l’Estat. Aquesta realitat és conseqüència de la voluntat dels partits polítics d’àmbit estatal, als que ja els hi va bé per capturar vots que Catalunya estigui tan mal tractada també econòmicament. Estem davant d’una situació insostenible que no té cap justificació.
Any rere any, els pressupostos generals de l’Estat continuen castigant Catalunya i aquest any 2018 no és una excepció. I no només per el tema de les inversions, on es pressuposten poques intervencions i al final de l’any s’acaben adjudicant encara menys projectes dels que s’havia pressupostat. El dèficit pressupostari afecta també a la sanitat, i aquest any encara més per l’efecte de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que ens ha deixat sense govern, i en el seu lloc, el govern de l’Estat ha decidit prorrogar els pressupostos de l’any passat. Alguns podran al·legar que si Catalunya no té pressupostos per al 2018, és perquè no ha format govern des de les eleccions del 21-D, però això es rebat fàcilment veient com la justícia espanyola ha impedit investir president en cada un dels tres intents que s’han dut a terme fins ara. Per tant, el cert és que entre el 155 impulsat pel govern del Sr. M. Rajoy, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, a dia d’avui la sanitat catalana té el pressupost prorrogat. Sigui com sigui, el que és irrefutable és que sense 155 la situació no seria la que és, i que els ciutadans de Catalunya tindrien assignada una despesa per càpita superior a la que tenen per aquest any 2018. I això, al govern espanyol ja li va bé.
I en el supòsit que en les properes setmanes es pogués formar govern, la Generalitat no podria aprovar uns pressupostos per a l’any 2018 fins ben entrada la tardor, i a efectes pràctics,... un any perdut. Els catalans s’hauran de conformar aquest 2018, amb una assignació pressupostària com la de l’any passat. I aquesta situació com ens deixa en relació a altres comunitats de l’Estat espanyol? Doncs molt malament.
En el quadre adjunt s’observa que mentre el pressupost per càpita mitjà de l’Estat es situa a l’any 2018 en els 1.403,29€ per persona, a Catalunya aquesta assignació es queda en 1.192,83€. És a dir uns 310€ menys per persona i any. Aquesta assignació situa a Catalunya com a segona comunitat amb una assignació més baixa superant en uns 26€ per persona i any a Andalusia que és la que té una assignació pressupostària per càpita més baixa. Sent Catalunya la segona comunitat amb menys assignació pressupostària per càpita, i considerant que l’economia catalana representa al voltant del 20% del PIB estatal, la pregunta és si en alguna ment integrada per neurones mínimament normals, hi ha alguna explicació que justifiqui aquesta situació. I la resposta és No; no hi ha cap explicació per aquesta realitat més enllà de la figura malèvola del Sr. Montoro.
En l'altre quadre que s’adjunta sobre el pes de cada comunitat en el PIB estatal corresponent a l’any 2015, es pot veure com les tres comunitats que tenen una assignació pressupostària per càpita més alta en el seu sistema de salut (Aragó, Astúries, Navarra i País Basc) només representen en el seu conjunt un 13% del PIB estatal, fet que sembla del tot contradictori. Com pot ser que aquelles comunitats amb un pes més significatiu en el PIB siguin les que resulten pitjor tractades a l’hora d’assignar els recursos a les comunitats? Per altre banda, els increments d'assignació per càpita de l'any 2018 respecte a l'any anterior de les comunitats d'Aragó, Castella La Manxa, i Castella Lleó semblen una burla als ciutadans catalans si es comparen a l'increment nul de l'assignació per Catalunya.
Encara voldria fer un altre observació de les moltes que es podrien fer davant d’aquests quadres: aquestes comunitats que reben un increment més significatiu respecte al pressupost del 2017 (Aragó, Castella Lleó i Castella La Manxa) representen entre les tres un 11,6 del PIB. És a dir, el sistema de finançament autonòmic és tan pervers que castiga a aquelles comunitats que més aporten a la riquesa del país, i per tant al finançament de l’estat del benestar, i beneficia extraordinàriament a aquelles que menys aporten. Si no s'estimula a les comunitats més productives a mantenir les seves infraestructures i se les ajuda a que continuïn fent de motor de l'activitat econòmica, al final, a llarg termini, el resultat acaba sent l’extinció de les gallines dels ous d’or... i cap aquí és on sembla que el Sr. Montoro es vol encaminar... Solidaritat tota, només faltaria, però aquesta realitat supera amb escreix a allò que seria raonable. Un ciutadà extremeny rep per atendre la seva salut un 25% !!! de diners més que els que rep un ciutadà català. Amb això està tot dit...
Val a dir que el pressupost global de la Generalitat en la seva major part el fixa el govern espanyol, que a través del ministeri d'Hisenda determina també el dèficit màxim que es pot assolir. La Generalitat pot afegir-hi els ingressos derivats dels impostos autonòmics i redistribuir la suma global entre departaments, però les xifres venen molt determinades per les despeses històriques de cada departament. Per altre banda, si el govern espanyol fixa a més, els increments de sou dels funcionaris i per tant també els de les empreses del sector públic de la Generalitat, el marge de maniobra per millorar els pressupostos de la sanitat està pràcticament esgotat, sinó és que apareixen nous recursos derivats de la recaptació d'impostos propis de la Generalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada