Una “relaxing CUP of cafè con leche”, pot resultar difícil de pair per la sanitat pública catalana

Magnífic article de Guillem Lopez Casanovas, al diari "Ara", sobre les falsedats al voltant de la privatització de la sanitat publica a Catalunya

L'estructura de la provisió dels serveis sanitaris públics a Catalunya es funció de la vocació del nostre país en promoure des de fa segles serveis de salut per la població i de l'oblit històric de l'Estat espanyol iniciat en el franquisme, de dotar Catalunya dels recursos sanitaris que ens calen.

El catedràtic Guillem López Casasnovas

He tingut ocasió de llegir el magnífic article que sota el títol “Una CUP de cafè amb llet” publica el diari “Ara” d’avui diumenge, signat per Guillem López Casasnovas, conseller del Banc d’Espanya, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, i insigne economista de la salut.

En aquest article, el signant amb el seu llenguatge acadèmic però que se li entén tot, conclou amb prou claredat que el sistema sanitari públic català en cap cas es pot considerar que hagi estat subjecte a cap procés de privatització ni evident ni tan sols encoberta. Explica com es va constituir el sistema sanitari públic català, a partir d’un conjunt d’entitats que molts anys abans que l’estat del benestar fos una conquesta social, es dedicaven a tenir cura de la salut dels ciutadans. Centres propietat de l’església, dels segles XVI i XVII o a partir de començaments del segle XX centres mutualistes que prestaven assistència gratuïta als treballadors de les empreses que hi estaven afiliades (Mútua de Terrassa i l’Aliança entre d’altres), o fundacions o altres entitats de caràcter municipal que es feien càrrec de la beneficència, etc.

Anys més tard, la seguretat social espanyola va anar agafant cos, i en el cas de Catalunya el franquisme a través de l’INP va crear uns pocs centres públics: Vall d’Hebron (abans residència Francisco Franco) el de Bellvitge (abans Principes d’Espanya), l’Arnau de Vilanova de de Lleida (abans General Moscardó), el Joan XXIII de Tarragona, i l’Hospital Trueta de Girona (abans general Álvarez de Castro), i alguns ambulatoris. Això és tot el que l’Estat espanyol va proveir a Catalunya per assegurar “l’estat del benestar” a nivell sanitari.

A partir de 1981, la Generalitat va dignificar el nom d’aquests centres procedents de l’INP, i els va integrar a la xarxa sanitària pública, juntament amb tot el conjunt de centres descrits anteriorment i que històricament havien assumit el paper de sanitat pública a Catalunya. Com que aquesta xarxa era insuficient per atendre les necessitats de la població, es van anar constituint consorcis públics per a la gestió dels nous centres que s’anaven construint: Sabadell, Vic, Terrassa... etc. Tot aquest conglomerat de centres alguns de titularitat pública (Generalitat o ajuntaments) i d’altres de titularitat privada sense ànim de lucre (mútues o fundacions) són els que en el cas de Catalunya mitjançant una llei (la LOSC) que va aconseguir un màxim consens en el Parlament català, es va decidir integrar totes aquestes diferents modalitats de gestió en el que avui és la xarxa hospitalària pública de Catalunya, que es caracteritza per un servei de provisió pública, finançat públicament, regulat i controlat per l’administració pública. Com diu el professor López Casasnovas cap entitat integrada en el sistema hospitalari públic “cotitza en borsa, o reparteix dividends als accionistes”.

Per altre banda el 30 d'abril de 2015, el Tribunal Constitucional sentenciava que les formes de gestió privades, per si mateixes  no posen en risc la naturalesa pública del servei sanitari. D’on ve doncs, aquesta obsessió en denunciar una suposada privatització encoberta de la sanitat pública catalana? Segur que el sistema sanitari públic català té coses que caldria millorar, però tot i així estem segurs que de la destrucció d’un sistema d’èxit en sorgiria un de millor? Destruir un servei públic excel·lent, ben valorat pels ciutadans i reconegut internacionalment és la millora manera de construir un país nou?. Actuar així seria propi de gent amb quatre dits al front? Seria eficient?

Segurament, des que varen començar a sovintejar les acusacions de privatització encoberta, a tots plegats ens va faltar una mica de decisió per sortir amb força a desmentir amb arguments a aquells que sense cap mena de prova, sense cap argumentació mínimament sòlida van començar a fer falses denúncies de privatització. Molt probablement no ens vam adonar a temps del perill que aquests falses acusacions implicaven. I segurament es va fer el que tocava: quan algú la diu molt grossa, i el que diu és fals, és millor no donar-li importància per evitar a sobre a fer-li publicitat ajudant-lo a difondre encara més la falsedat.

Tanmateix ara estem davant d’un moment molt delicat i transcendent en el que la CUP té una gran responsabilitat a l’hora d’incidir sobre el futur de Catalunya. I això és bo, sempre que a la CUP no li senti malament una dosi excessiva de “cafè amb llet”, que com és sabut, els d’aquesta revista són dels primers que varen començar a denunciar una privatització encoberta de la sanitat catalana.

Decididament, la sanitat pública catalana no es privatitza, la sanitat pública catalana no està en “mans del mercat”, els seus gestors no són una colla d’amiguets corruptes i afortunadament per tots els catalans compta amb uns excel·lents professionals de primer nivell científic però sobretot humà.

     

www.rbaestudisiprojectes.cat