El conveni sociosanitari actual acaba la seva vigència a 31 de desembre de 2014
Cal doncs encetar noves converses entre els representants dels treballadors de la Salut i les patronals del sector
Passada la Setmana Santa hauran de començar els contactes previs entre
els representants sindicals i els de les patronals si és que es vol arribar a
final d’any amb una proposta de nou conveni per al sector. Recordem que a hores
d’ara, només tenen conveni vigent els treballadors del sector sociosanitari, i
que un grup important d’hospitals d’aguts, si han adherit en el decurs
d’aquests últims mesos per tal de tenir un marc legal de relació, mentre que d'altres han signat acords particulars amb el seus comitès d'empresa, a banda dels que tenen conveni propi . El primer
tema a abordar serà doncs decidir si es negocia un nou conveni exclusivament pel sector sociosanitari, o bé
s’opta per negociar un conveni inclusiu que incorpori a més els hospitals d’aguts,
Salut Mental i els treballadors de l’Assistència Primària. Seria desitjable per evitar mals majors, que
la negociació del conveni permetés incorporar-hi tots els treballadors de la
sanitat pública, independentment se l’àmbit concret en el que treballin.
Un altre decisió important que caldrà prendre serà la del contingut del
conveni. S’ha parlat en moltes ocasions de la conveniència de establir un
conveni “de mínims” que permeti a las diferents empreses del sector, adaptar
alguns aspectes concrets a la seva realitat econòmica i financera, sense estar
obligats a aplicar qüestions que poden posar en risc la supervivència de
l’empresa en el supòsit que estiguin incloses amb un conveni de caràcter
general. Les condicions en les que moltes empreses han arribat a la situació
actual després de totes les retallades fa molt difícil poder establir masses
regulacions que vulguin uniformar excessivament les condicions laborals, atès
que avui en dia, la sostenibilitat de les empreses ho és tot menys uniforme.
Per tant seria desitjable que el conveni recollís allò més substancial, i
deixés que altres qüestions siguin negociades en cada empresa en funció de les
seves realitats i de les aspiracions dels seus comitès d’empresa.
Voldria comentar encara una tercera qüestió: les retribucions. Sempre
que es discuteix un conveni hi ha dos elements iteratius en totes les
negociacions: salaris i jornada. Em vull centrar en els salaris. I en aquest
sentit la primera observació que vull fer és que cap dels negociadors està
negociant amb res “seu” quan es parla de
salaris. Els sindicats tenen clar que els diners els posa l’empresa (i en darrer
terme la Administració pública), i que ells no s’hi juguen res en la
negociació; ni la estabilitat de l’empresa, ni la seva viabilitat, ni tan sols
les possibilitats que tenen les empreses per assumir increments salarials.
Negocien amb una cosa (els diners) que ells no els posen; ho fa l’empresa.
Però per part dels representants de les patronals passa exactament el
mateix; en el fons ells no s’hi juguen tampoc res. Estan negociant amb els
diners de les empreses associades a les patronals però no amb els seus diners. En
aquestes condicions, què es pot esperar? Doncs ben senzill; els salaris pugen
indefectiblement any rere any, i ben mirat pugen sempre per sobre de la
inflació, i mai d’acord amb la productivitat. Val a dir que a Catalunya fent una revisió històrica del tots els convenis da la sanitat pública, s'ha aconseguit reduint la jornada i pujant els salaris, que el cost real de l'hora treballada sigui de les més cares d'Europa
La manera com es negocia un conveni produeix situacions que només poden
passar a casa nostra: mentre el personal sanitari en general està mal pagat,
especialment el personal facultatiu, el
personal no sanitari en canvi té unes retribucions per sobre del que serien
retribucions de mercat. Només cal mirar que cobra un/a telefonista o un/a administratiu/iva en el conveni de la
sanitat pública, i veure quin és el sou d’aquestes professions en el conveni d’oficines i despatxos per exemple. Aquesta és la típica situació que es dona
quan els negociadors no s’hi juguen res. Els encanta acabar les negociacions a
altes hores de la matinada, fent veure que han estat discutint fins a la
extenuació, però en la realitat, i amb les excepcions que calguin, al
final el resultat és sempre el mateix:
més salari, i menys jornada sense corregir cap incongruència com les dels
exemples que acabo de posar.
Ja sé que el que diré ara és una mena de blasfèmia per l’esperit que
impera en la negociació dels convenis de la Sanitat pública a Catalunya. Però
si el gran paradigma de la negociació ha estat sempre l’equiparació salarial
amb l’ICS, cal negociar salaris i
jornada? No seria congruent acceptar per tot el SISCAT la mateixa jornada i
salari que l’Administració fixa cada any per l’ICS?. O anant més enllà no es podrien lligar els salaris a la productivitat i al contracte de compra del Servei Català de la Salut per tot el
SISCAT (ICS inclòs)? Em sembla que no em
faran massa cas…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada