dijous, 22 d’agost del 2013

Com millorar l'atractiu de la Medicina de Família




Escrit per Dr. Toni Iruela
Metge de Família . EBA Vallcarca SLP.
@airuelal

















Comentava en l’anterior post i arran de la publicació del Baròmetre Sanitari del Ministerio de Sanidad de l’any 2012, algunes reflexions tant en clau de la ciutadania com des de el propi sector sanitari, que des de el meu punt de vista, podien fer poc atractiva la Medicina Familiar, el pilar de l’atenció primària i per tant del Sistema Nacional de Salut (SNS). Recordem que sense una Atenció Primària (AP) que vertebri i lideri el SNS, aquest no serà un verdader SNS, sinó només una atenció sanitària sense coordinació ni vertebració, que no obté els millors resultats en qualitat, efectivitat i eficiència tal com van acreditar els treballs de Barbara Starfield.

La Dra. Bàrbara Starfield
Em concentraré en aquest post en una anàlisi de la Medicina de Família i de l’Atenció Primària de quines són les seves debilitats o limitacions i quines són les accions que caldria emprendre per augmentar el seu prestigi, reputació i pes específic i rol dins del SNS. 

Gérvas i Casajuana en el seu excel·lent llibre de “La renovación de la Atención Primaria desde la consulta” descriuen els principals problemes de l’AP com:
  •  La progressiva pèrdua de professionalització o el seu caràcter “funcionarial”
  • El complex d’inferioritat respecte a l’atenció hospitalària o especialitzada.
  • Uns equips d’atenció primària amb lideratges febles.
Model Hospital d'Alzira?
Si seguim aquest esquema, pel que fa a la pèrdua de professionalització, no es tracta de demonitzar als funcionaris ni a la funció pública com sembla que es desprèn  d’alguns documents i declaracions entre d’altres del president de la CEOE Joan Rossell o de Guillem López Casasnovas liderant el grup de reforma de l’administració pública de la Generalitat. Però, si cal reivindicar el millor professionalisme del segle XXI, un nou contracte social i establir mesures per introduir una major autonomia professional en especial a l’atenció primària, però no exclusivament.

Molts metges d’atenció primària se senten amb inferioritat respecte a la resta de companys d’altres nivells i àmbits assistencials. Per evitar aquest sentiment no hi ha altre manera, que sentir l’orgull del nostre exercici professional, el reconeixement a tots els nivells de la ciutadania, del sector sanitari, la Universitat, etc. Més enllà de descripcions teòriques, els metges de família ens hem de plantejar si amb l’organització actual de serveis estem donant el servei que els pacients esperen de nosaltres i si la nostra pràctica assistencial té la millor relació entre accessibilitat, longitudinalitat i resolució.

La forma en la que s’han anat construint els equips d’atenció primària en base a les oposicions, professionals no triats i que “es troben”, amb una encara certa cultura  assembleària, no ha cultivat que dins dels equips d’atenció primària apareguin i es reconeguin grans lideratges i autèntics referents.

Model EBA?
Alguns factors com la percepció de la freqüentació com exògena, la percepció de la prescripció com induïda o la manca de capacitat resolutiva constitueixen unes limitacions de l’atenció primària que des de el meu punt de vista obeeixen més a una certa deixadesa de les nostres responsabilitats i no voler/poder exercir plenament la nostra especialitat.

Com va dir una vegada un gran líder “el poder no es demana, es conquereix”. Per tant, no podem esperar que des de la medicina de família (atenció primària) se’ns regali res, tot i que una aposta decidida per l’atenció primària de les autoritats sanitàries és la millor opció en termes de qualitat i eficiència pel SNS. Tanamateix influeixen molts altres factors que fan que les coses no siguin tant fàcils.

Com ja he dit, ens hem de preocupar i ocupar en el que bàsicament depèn de nosaltres i intentar lògicament estar legitimats per tenir el rol que ens pertoca dins del SNS:
  • Tenim una adequada accessibilitat? Estem oberts a visites no presencials? Fem l’atenció domiciliària que toca?
  • Gestionem adequadament la nostra demanda? Deixem de fer controls, tractaments i burocràcia innecessària?
  • Ens concentrem en activitats que aporten valor en les nostres consultes?
  • Apliquem en les nostres organitzacions el principi de subsidiarietat? Tenim una òptima redistribució de tasques entre els diferents treballadors i professionals de l’equip? 
  • Assumim clarament el nostre rol “d’agent de salut” del pacient? Assumim amb totes les conseqüències la prescripció del pacient i les seves derivacions? En aquest sentit, seria interessant saber quins és el grau de compliment de les instruccions de CatSalut sobre la reducció de la burocràcia
  • Intentem gestionar en la mesura que la nostra organització ho permet el millor accés a les proves complementàries pels nostres pacients?
  • Fem tot el possible per mantenir la nostra competència professional? Intentem mantenir dins de la nostra pràctica competències que vàrem adquirir durant la residència (tècniques, atenció a la dona, atenció als nens...) Estaríem disposats a  tornar a acreditar-nos periòdicament ?
  • Estem oberts professionals i organitzacions a la competència per comparació? I que els recursos destinats, siguin cada vegada més en funció dels resultats obtinguts? En aquest sentit, la Central de Resultats hauria de ser una excel·lent eina per avançar i igual que en el seu moment es va tenir la valentia de eliminar l’anonimat en els Hospitals, amb tot el rigor tècnic i científic ara tocaria avançar en avaluar els diferents models de gestió i estimular els més eficients en  benefici de tot el SNS.
  • Malgrat el clima d’insatisfacció que es respira de forma generalitzada en l’atenció primària no sembla que hi hagi un gran interès per part dels professionals en la cerca d’alternatives a la gestió directa per part del finançador. Només visualitzo dues alternatives, la gestió per societats professionals o les concessions administratives a conglomerats empresarials (model Alzira). L’escenari de mantenir l’estatus de funcionari/estatutari sembla que impedeix avançar en la reflexió sobre pros i contres de les diferents opcions plantejades, i sembla clar que en l’actual context de crisi no hi haurà més oposicions i que les fórmules que avançaran són les descrites.
  • Estaríem disposats a implicar-nos més en la gestió del nostre equip? Jo fa molt de temps que tinc clara quina fórmula prefereixo....












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada