Les tarifes del CatSalut, la negociació col·lectiva i la productivitat

Portem masses anys amb el sistema sanitari pressionat per unes tarifes que no responen a la lògica “producte-qualitat-preu”. Són tarifes merament “polítiques”. 

Les tarifes haurien de tenir en compte els costos reals de producció i no la conjuntura econòmica o els interessos del departament d’Economia.     

Que les tarifes del CatSalut són del tot insuficients és una realitat que no admet discussió. Que amb aquests tarifes no es pot retribuir dignament als professionals que intervenen en el procés assistencial i tampoc permeten que les empreses puguin renovar-se tecnològicament és una evidència. Per tant quan al Consell de Direcció del CatSalut anuncien una pujada de tarifes per a l’any 2018 del 1,03% no deixa de ser tota una ironia difícil d’empassar. L’argument és la pròrroga pressupostària que estem vivint aquest any 2018 una excusa que li ha anat molt bé al govern català per millorar el seu ràting a nivell internacional i per reduir el seu deute. Caldria felicitar als responsables del departament d’Economia de la Generalitat per aquests bons resultats si no fos que per assolir-los, i pel que fa al sector salut, això ha tingut com a conseqüència el manteniment d’uns salaris indignes, i una precarietat absoluta per les empreses del sector. Ara més que mai queda ben clar que els que han tret al país de la crisi han estat els treballadors que amb el seu sacrifici han pogut compensar les errades estratègiques dels governants, i les empreses que han manifestat una clara voluntat de servei per sobre dels interessos econòmics. Un país que millora els seus resultats econòmics maltractant als seus treballadors i ofegant a les empreses, s’ho ha de fer mirar.

Aquesta pujada tan minsa que en prou feines permet el pagament dels compromisos assolits per la pròpia administració pública estatal amb els sindicats, deixa també en molt mala situació a les empreses del SISCAT que fa ja nou (9) anys que la retribució que perceben per la seva feina està impossibilitant la renovació dels equipaments a més de les conseqüències salarials ja comentades en el paràgraf anterior. Aquesta situació ha comportat alguna queixa lògica, només faltaria, ateses les circumstàncies, i altres una mica més curioses. I és que la pujada de tarifes de l’any passat encara va ser inferior a la d’aquest any, atès que es va situar en el 0,63%, quasi la meitat del que han pujat aquest any, i sorprenentment algunes veus dels sector que ara han rondinat l’any passat no varen dir “ni piu” davant d’aquella realitat. Són veus que no procedeixen del sector empresarial pròpiament dit ni tampoc de la banda sindical. Perquè algú ara ha posat el crit al cel i l’any passat, sota circumstàncies pitjors  no ho va fer? A veure si ho sé explicar.

El sector es troba al bell mig de la negociació col·lectiva i al nostre país, i especialment al sector salut, les negociacions de convenis laborals es centren fonamentalment en dues variables que van en sentit oposat: l’augment salarial i reducció del temps de treball, i llevat d’alguna excepció que no fa més que confirmar la regla, les negociacions en el sector sanitari sempre acaben comportant un increment de la hora real treballada gràcies al doble efecte de reduir la jornada i apujar els salaris. Els negociadors del conveni col·lectiu estan acostumats a disposar d’una certa “borsa” de diners per posar damunt de la taula de negociació, i és evident que amb aquesta pujada de tarifes que va directament destinada al augment salarial decidit a Madrid entre el govern espanyol i els sindicats, els negociadors de la part patronal del conveni col·lectiu del sector sanitari s’han quedat sense ni un sol Euro de més per poder negociar.

Habitualment, els negociadors solien anar, abans d’encetar la negociació amb els sindicats, al CatSalut per tantejar de quina quantitat es podria disposar per a la negociació amb els sindicats, i a partir d’aquí iniciaven una “negociació” que inevitablement sempre acabava costant més diners que els que en teoria el CatSalut els hauria indicat com a topall superior de la negociació. Sigui com sigui aquesta vegada, el topall màxim es zero si deixem de banda els diners pactats a Madrid, aquests negociadors es troben que no tenen res per negociar. I d’aquí la crida feta per demanar a la Generalitat que hi posi més diners per així ells poder tenir una mica de marge de negociació amb els sindicats.

De fet aquest estil de negociació més propi del segle passat, ha comportat històricament unes despeses molt elevades per a la sanitat pública catalana. S’han arribat a acordar cafès per a tothom (DPO) sense que això haig aportat res de positiu al sistema sanitari públic; les DPO han estat un veritable exemple de com malbaratar diner públic sense obtenir a canvi cap benefici per la societat. I hi hauria encara més exemples d’acords que han representat més despeses sense cap mena de contraprestació. La productivitat individual i col·lectiva és una assignatura pendent a casa nostra, i es perfila com la única eina que hauria de centrar la negociació col·lectiva. Però per què això fos efectiu el CatSalut hauria de deixar de banda aquestes pràctiques abusives de no pagar al 100% tota la feina que fan els centres del SISCAT. Si acceptem que la productivitat hauria de ser la clau de la negociació, l’administració no pot limitar la capacitat productiva de les empreses del sector sanitari. Algú entendria que a un productor algú li digués “les primeres 100 unitats te les compro a tal preu, la resta que puguis fer, me les quedo però no te les pago..” Doncs això és el que està passant... i després, evidentment hi ha llistes d’espera...