L’alimentació en els centres sanitaris i la rehabilitació física dels nostres ancians, dues assignatures pendents.

Un sistema sanitari excel·lent com el català no pot permetre que la qualitat dels serveis d’alimentació dels nostres centres no estigui a l’alçada de les prestacions que s’hi ofereixen. Menjar en els centres sanitaris i residencials ha esdevingut un càstig en lloc d’un moment agradable en la vida dels nostres avis i avies.

No és només un problema de qualitat dels ingredients emprats. També és un problema de presentació i de servir-ho a la temperatura adequada. Ningú es preocupa avui, perquè els serveis de restauració en els nostres centres tinguin una major qualitat.     

Des de fa anys, les enquestes anuals sobre el grau de satisfacció dels usuaris de la sanitat pública a Catalunya mostren que els ciutadans estan força satisfets dels serveis sanitaris que reben. Per altre banda, els resultats en salut de la sanitat catalana són excel·lents i encara més si els comparem amb els recursos que s’hi esmercen. De fet, la sanitat catalana obté iguals o millors resultats en salut que molts països que destinen a la sanitat un tant per cent del seu PIB superior al que hi destina el govern català. Per tant, el nivell d’eficiència i qualitat del nostre sistema nacional de salut és inqüestionable. Ara bé, quan entrem al detall i aprofundim una mica, comencem a trobar aspectes que necessiten una clara millora; i entre ells, sens dubte, l’alimentació en els centres sanitaris en general i el manteniment de les condicions físiques dels nostres avis i àvies bàsicament en els centres sociosanitaris i residències socials.

L'informe PLAENSA detectava que el menjar i les llistes d'espera eren les
 qüestions pitjor valorades per els usuaris dels hospitals catalans 

Més d’una autoritat política de la sanitat a Catalunya ha expressat en alguna ocasió la necessitat de millorar la qualitat de l’alimentació en els nostres hospitals d’aguts, però també centres sociosanitaris i de salut mental, així com les residències per a la gent gran. Cal tenir en compte que en un hospital d’aguts les estades majoritàriament oscil·len entre 3 i 6 o 7 dies, i menjar de forma insatisfactòria és més o menys suportable, però en els centres sociosanitaris i de salut mental les estades ja són força més llargues i especialment en les residències d’avís on aquestes estades es poden allargar fins a l’últim dia de vida dels residents. 

Una persona anciana, ingressada en aquests establiments sanitaris, té molts pocs al·licients que li generin interès durant el dia. Una bona part d’ells esperen amb il·lusió l’hora dels àpats i de la gimnàstica, a banda de la visita d’algun familiar o amic. En molt menor mesura es senten interessats per altres activitats de lleure que sovint els seus centres els organitzen. La vida en aquestes institucions és molt monòtona i només aquests temes comentats són capaços de generar l’interès dels nostres avis i àvies. Tant l’alimentació com els exercicis gimnàstics són percebuts per la gent gran com a factors importants que els poden permetre allargar els anys de vida en bones condicions físiques i d’aquí, segurament, aquesta necessitat de menjar i exercitar-se. Davant d’aquesta realitat ens trobem uns directius del món assistencial centrats en altres qüestions de les que no discuteixo la seva necessitat, però també asseguro, perquè ho he viscut, que hi ha directius sanitaris que mostren poca sensibilitat en qüestions com l’alimentació i l’exercici físic dels pacients ingressats en els seus centres.

Per això vull explicar una situació que caldria eradicar de les pràctiques habituals a l’hora de contractar els serveis d’alimentació. La manca d’escrúpols d'alguns responsables és inadmissible i es requeriria d'uns controls i un marc legal que impedeixin que aquestes situacions puguin passar a casa nostra. Es tracta d’una empresa que treballa en l’àmbit sociosanitari i que gestiona un bon nombre de llits. Fa només quatre anys, al bell mig de la crisi econòmica, aquesta empresa intentava aprofitar la força negociadora que li donava el seu alt nombre de llits, per demanar a diferents proveïdors de serveis d’alimentació un preu de 8€ dia, IVA inclòs, per tots els àpats d’una persona ingressada en els seus establiments. Vuit Euros diaris per pagar esmorzar, dinar, berenar i sopar. 

Puc assegurar que vàries empreses es varen negar a acceptar aquests preus, i no varen entrar en la "subhasta" fet que parla positivament de la seva ètica i del seu bon fer en aquest mercat tan dur on la competència és ferotge, però també haig de explicar que malauradament una empresa del sector de la restauració per col·lectivitats va acceptar aquestes condicions. La pregunta és que deurien menjar aquells pobres avis per aquest preu?. 

No cal dir que les hores contractades de fisioterapeutes en aquesta organització a la que m’estic referint era també ridícula, de manera que allò que més interessava als avis en el seu dia a dia, més enllà de l’atenció sanitària, era el que pitjor tenien cobert.

De tota manera, no tothom és igual, i tampoc a tot arreu es menja tan malament; fa temps em varen explicar que a l’Hospital d’Olot, que és un dels pocs centres sanitaris que ells mateixos es fan el menjar, s’hi menjava acceptablement bé. Vull pensar que s’hi continua menjant correctament. L’Hospital d’Olot no és l’únic exemple, n’hi ha d’altres que han recuperat de nou el fer-se ells mateixos els menjars. De tota manera fer-se el menjar ells mateixos tampoc és garantia de menjar millor. En sé d’un que Déu ni do...  

Tenim bons resultats en salut, és cert, però tenim encara alguns aspectes del sistema sanitari que caldria resoldre per evitar que alguns empresaris espavilats cometin excessos èticament reprovables.