No hi ha Justícia

Les connivències entre el poder polític, l’econòmic i el judicial les paga el ciutadà

Aquest divendres hem assistit a l’esperpèntica compareixença del ministre de Guindos per explicar la seva decisió salomònica amb el tema de les participacions preferents emeses per algunes caixes d’estalvis. Tal com ja s’havia insinuat des de l’UE fa mesos, el problema es salda amb una quita important als estalviadors que havien confiat els seus estalvis en mans de banquers sense escrúpols de manera que per recuperar els seus estalvis hauran de perdre entre el 35 i el 60% dels seus diners segons els cassos.  Entre el que està succeint a Xipre, i el que passa ara a Espanya hi ha poques diferències. El resultat és comparable: una atracament als ciutadans.

De Guindos en la sessió informativa del Consell de
Ministres de divendres passat

Tot plegat posa en evidència un fet sobre el que cal reflexionar, i del que ja n’he parlat repetidament en aquest bloc. Aquesta situació arranca per una mala gestió dels polítics que en un afany per mantenir o guanyar vots han estirat molt més el braç que la màniga. Per poder-ho fer han comptat amb l’ajut imprescindible de la banca, que els ha prestat diners fàcils sense masses garanties a canvi. Aquesta “generositat” de la banca ha implicat contrapartides per part dels poders polítics, entre elles posar al front del supervisor bancari (Banc d’Espanya) a persones absolutament submises al poder polític i que han mirat cap a un altre banda quan la banca ha començat a fer disbarats, estafant a la gent amb total impunitat.

Montilla ha estat el President de la Generalitat que
més dèficit ha generat, i més ha hipotecat
el futur dels catalans 

Però els polítics han anat encara més enllà: per assegurar-se que la banca donaria suport a tots els disbarats que volguessin fer, han “col·locat” al front de moltes caixes d’estalvi a autèntics comissaris polítics sense cap coneixement en matèria bancària. És el cas de Caixa Catalunya, i de moltes altres entitats d’estalvi que han estat les primeres a patir la crisi. El final el coneixem tots, un drama absolut que qui l’acaba pagant som els ciutadans.  La situació encara s’ha anat podrint a través del temps cada vegada més. Sabudes són les notícies relacionades amb la condonació d’interessos bancaris a partits polítics per part de les entitats bancaries  i segurament aquesta condonació pot haver arribat en algun cas més enllà dels interessos. Tot plegat ha significat que mica en mica, subterràniament, els banquers han anat “comprant” la voluntat dels polítics davant d’una Justícia que s’ho ha mirat des de fora sense interessar-se pels fets. És una mena de pilota amb interessos entrelligats entre els uns i els altres.

El que resulta clar per la ciutadania és que els banquers que ho han fet molt malament, que han ensorrat les seves institucions, s’han endut uns sous desorbitats i unes indemnitzacions del tot fora de lloc i cap d’ells ha estat objecte de cap denúncia per part de la fiscalia. Com es pot fer compatible  la mala gestió, amb el cobrament de sous i premis d’un altre galàxia amb la Justícia i els polítics mirant a un altre costat?

I en la mateixa línia, com pot ser possible que polítics que han malbaratat el diner públic amb decisions del tot perjudicials pel bé comú, han plegat deixant un país arruïnat, enfonsat econòmicament i amb el futur hipotecat sense que la Justícia hagi fet el més mínim intent d’esbrinar si hi havia o no responsabilitats davant de les evidents males pràctiques?

El Sr. Rato és el responsable del major desastre
bancari que mai hi ha hagut a Espanya. Va ser
nomenat President de Bankia pel PP  

Fins aquí un resum breu del que ha passat.  Ara la pregunta és: i les coses han d’acabar així?. La resposta hauria de ser contundent: no; les coses no poden acabar així. Cal exigir responsabilitats, cal jutjar als culpables de la situació. No pot ser que la impunitat més absoluta s’apoderi de les actuacions delictives de banquers i polítics. Caldria que la fiscalia prengués iniciatives i es comencin a depurar responsabilitats, tant a la banca com a la política per veure si algun d’ells ha comés algun tipus de delicte.  Tal com va passar a Islàndia, caldria que els que ho han fet malament, els que tenen responsabilitats clares en el que ha passat, ho paguin encara que només serveixi de precedent per evitar que en el futur aquest tipus de actuacions es puguin tornar a repetir. Cal exigir Justícia; les coses no poden quedar així. La regla sagrada del “qui la fa, la paga” cal que sigui aplicada; no hi poden haver excepcions. No van ser els polítics els que van posar de moda l’expressió “tolerància zero” ? Doncs això, tolerància zero començant per ells mateixos. 

www.rbaestudisiprojectes.cat