El dijous passat, 28 de juny, en Josep Maria Via va impartir una conferència a ESADE sota el títol “Governança i autonomia de gestió a la sanitat
pública”. En l’acte en Josep Maria Via va estar arropat pel més florit de la
sanitat catalana: el Conseller de Salut Boi Ruiz, el director del CatSalut
Josep Maria Padrosa, el president del col·legi de metges de Barcelona Dr. Miquel
Vilardell, el director general de regulació, planificació i recursos sanitaris del
departament de salut Carles Constante, la secretària general del departament de
salut Roser Fernandez, i un llarg etcètera. Destacava d’una manera especial la
presència de Xavier Trias, Alcalde de Barcelona i el millor conseller de
sanitat de la història moderna de la Generalitat que en la seva època va saber aglutinar
al seu voltant un gran equip de persones entre elles i amb un paper destacat en
Josep Maria Via, i en el aspecte curiós, esmentar la presència de Josep Prat,
Ricard Gutiérrez i José Cuervo tots ells implicats en diferents cassos de
presumptes corrupteles.
 |
| La sala d'actes d'ESADE va ser testimoni de la conferència de Josep Maria Via, al voltant de l'Autonomia de Gestió |
La
introducció la va fer en Manel Peiró vicedegà acadèmic d’ESADE. En al seva
intervenció Peiró li va posar les coses fàcils a Via a l'assegurar que “a ESADE estem convençuts de la necessitat de
que les institucions disposin d’una real autonomia de gestió i en els darrers
anys, entre tots, les diferents administracions han destrossat el model
sanitari català. La uniformització general ha estat destructiva”.
Tot seguir
va prendre la paraula en Josep Maria Via que va centrar la seva intervenció en
criticar, amb raó, les interferències constants de la Intervenció de la
Generalitat en la vida de les EPIC, empreses públiques i consorcis de la
Generalitat.
De fet,
aquesta reivindicació d’en Via no és nova. Segurament ell no deu recordar que
quan va tornar de completar la seva formació al Quebec, allà pels anys 87 o
88, els gerents dels diferents centres
de l’ICS reclamaven exactament el mateix que ell està reclamant ara, fet que
demostra que els problemes són repetitius
i que un només els valora quan els pateix en primera persona.
 |
| En Manel Peiró vicedegà acadèmic d'ESADE va ser l'encarregat d'introduir al conferenciant |
De fet
l’autonomia de gestió ha estat sempre una entelèquia en l’administració pública
amb el debat etern entre agilitat en la presa de decisions i la burocràcia de les administracions públiques. Aquest debat s’ha centrat en diferents aspectes al llarg de tots
aquests anys, però és evident que continua viu, i per tant no resolt.
En el seu
parlament Via va estar especialment crític amb la “deixadesa” del tripartit i
va considerar que especialment en el segon tripartit “segurament per que no manava ningú, els funcionaris (interventors) van
anar assolint quotes de poder que corresponien
als polítics”. En Via afegia que “la progressiva burocratització del sistema sanitari públic, i el
caràcter administrativista de les empreses públiques i consorcis havia estat
demanada per alguns polítics, pels partits més d’esquerra i fins i tot per
alguns mitjans de comunicació”
En Via va
traçar també un paral·lelisme entre l’ICS i les EPIC, exigint per ambdós grups el que ell denomina “gestió empresarial” i que no és més que la capacitat de
poder decidir i actuar d’una manera immediata a les decisions preses, sense més
limitació que l’ètica i les lleis que regulen l’activitat econòmica en l’àmbit
privat. “No es tracta de qüestionar el
control sinó els mecanismes i mètodes emprats en aquest control que limiten
l’autonomia de gestió; la intervenció interferint per tot arreu...“
En Via va posar alguns exemples del que estava explicant, i en concret
un de molt clar i entenedor de fins on arriba la mentalitat funcionarial amb
que s’aborden avui en dia problemes de gestió:
 |
| En Josep Maria Via va denunciar la manca de capacitat per prendre decisions d'una manera autònoma i àgil en el sí de les EPIC |
Explicava en Via que avui un metge d’un hospital d’una EPIC, atesa la
seva remuneració, està considerat per la funció pública com personal “d’alta
direcció”. En la funció pública, el personal d’alta direcció esta topat a
nivell salarial per tant, si un metge fa guàrdies, i l’import d’aquestes
guàrdies supera els topalls que li corresponen, no pot cobrar les guàrdies que
ha fet. Increïble no?
En Via es va queixar també de la
inclusió de les EPIC en el sí de la SEC95, de la que ja en vaig parlar fa uns
mesos en aquest blog, de la comptabilitat pressupostària que els dificulta la gestió,
de la manca de professionalització dels consells d’administració copat per
funcionaris i polítics, etc.
Per solucionar tots els mals en Via va proposar al final de la seva
intervenció una reforma de la LLOSC (Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya)
que no tinc massa clar que sigui la solució de res.
De fet, tal com deia al començament aquesta és una problemàtica ja
denunciada moltes vegades pels gerents d’aquestes empreses. La “cotilla
administrativa” que dificulta la gestió i provoca ineficiències greus pel
sistema ha estat qüestionada en nombroses ocasions, sense haver obtingut mai
cap resposta positiva ni de l’administració ni de la classe política. Molt em
temo que aquesta vegada passarà exactament el mateix...i fins i tot potser
encara pot anar pitjor si determinades propostes intervencionistes que actualment s'estan fent, acaben trionfant.
De vegades, sembla que anar a una "Première" d'aquesta categoria és una condemna a escoltar obvietats.I els que les diuen són els que eren abans i que van tenir la oportunitat, des dels seus llocs de comandament i de poder, d'evitar que avui ho fossin (les obvietats, obvietats...òbviament). Sobre la cotilla administrativa que dificulta la gestió, des de l'any 1983 (any dels traspassos de les competències sanitàries a Catalunya) hi ha hagut que jo recordi 7 governs de la Generalitat , 2 amb majoria absoluta (de CiU) i 5 amb majories relatives (3 de CiU o bipartit i 2 del Tripartit). la política , sembla, no ha servit per desllurigar el que avui ens encorseta. sobre la cotilla interventora, recordo a principis dels anys 90 quan el Sr. Via, llavors alt càrrec del departament de salut, ja es queixava. Ell que com alt càrrec, ha tingut remuneracions molt per sobre de les que els mortals més normals, com el que aixó subscriu, ha tingut i que es queixa de les mateixes coses que ell, podria concretar una mica quins són els canvis que caldria fer a la LOSC. trobo a faltar en aquest discurs de les obvietats idees més concretes i útils. I cal dir-ho. l'SCS o CatSalut va tenir una acceleració absoluta en el seu creixement , tot just a la primera etapa...passant a ser una estructura pesada de l'Administració que moltes vegades, uns quants ens preguntem si és necessària
ResponEliminaAmic Mallory, el traspàs de les competències fou el 1981. De tot plegat, el que al meu parer és important, és que hi hagi un model de gestió clar, consensuat si vols però ben definit. I una vegada establert, el que no val és que determinats grups de poder o corporatius pel seu compte vagin mica en mica desvirtuant el model. El model l'ha de definir els polítics, i els tècnics (intervenció inclosa) l'han de seguir sense intentar la seva modificació. I això és el que ha succeít a Catalunya: un model definit pels polítics, que no ha estat canviat mai, però que els tècnics (interventors) mica en mica han desvirtuat absolutament. Ho veig així
EliminaUna precisió al comentari. Els primers traspassos sanitaris a la Generalitat foren a l`any 1980, que traspassava la xarxa sanitària de l`antiga AISNA. A l`any 1981 foren els traspassos realment importants dels serveis de l`Insalud, i el 1983 la Llei 12/1983 de creació de l`ICS que unificava la gestió de tots els serveis rebuts.
ResponEliminaEstic molt d'acord amb la teva precisió; tanmateix en l'escrit jo no faig referència als anys de les transferències. Imagino que ho dius doncs en referència al comentari antrior de l'amic Mallory
EliminaÉs cert, el traspàs efectiu fou durant el 81, i jo feia esment de la data de creació de l'ICS (83)...Any amunt o any avall...insisteixo, calen propostes més concretes i no obvietats. La frontera entre tècnics i polítics és molt etèria quan parlem d'alguns dels noms rellevants dels últims anys al Departament de Salut, naturalment, inclou al Sr. Via
ResponEliminaHome amic Mallory, en principi un polític ocupa un càrrec polític i un tècnic no ho ha fet mai. El problema al que tu fas referència és quan un polític vol fer de tècnic i es complica l'existència actuant en funció de les consignes més enllà dels conceptes tècnics. D'altra banda també és cert que hi ha càrrecs amb una certa ambigüetat: mai saps si són polítics o tècnics. Aquest hauria de ser un problema a resoldre. O una cosa o l'altre; els dos barrets al mateix temps fan de mal portar.
EliminaI també hi ha tècnics que segueixen les directrius polítiques i no les que estrictament corresponen. No tothom sap ben be el barret que porta posat.Acostuma a passar quan professionals ingressen en funció d`unes eleccions i no d`unes oposicions.
ResponEliminaTambé és cert; hi ha tècnics que per tal "d'agradar" als seus caps polítics, deixen els conceptes tècnics a una banda i opten clarament per seguir les directrius polítiques. Hi ha de tot! A d'altres paisos europeus els càrrecs de la funció pública són molt més tècnics que aquí. A França per exemple, un director general no és polític, és tècnic, i l'accés al càrrec és per oposició. Tenim el que tenim, i alguns diuen que el que tenim és el que mereixem
ResponEliminaJo només sóc un tècnic independent, que intenta sobreviure, però en realitat el protagonista no sóc jo - ni de lluny -; el gran problema està en què una infinitat de tècnics amb un gran potencial no seran demandats per la nostra societat decadent i que a poc a poc es va esfondrant. La manca de lideratge i excenlencia empresarial fruit d'una política governamental no objectiva, entre d'altres aspectes, és el que crea la disfunció de prescindir i fins i tot menysprear als nostres millors actius - el coneixement i l'esforç-.
ResponEliminaNomés he parlat amb el Sr. Ricard Bosch en dues ocasions. Em vaig presentar de forma intempectiva, en canvi em va atendre de manera exquisida i receptiva; estic molt agraït d'això i sobretot perquè no és l'habitual en el món del coneixement i de l'empresa, sinó tot el contrari, lamentablement.
Entrar en aquesta mena de garito de l'esforç, coneixement i història, on habitualment treballa el Sr Ricart Bosch i el gran mestre de mestre que és el Sr. Robert Capella és tot un honor i privilegi per a qualsevol tècnic que estimi i senti la nostra professió. Moltes gràcies.
Salutacions,
A. Sedeño // Enginyer industrial (pla 64)