Sr. Oriol Pujol: i vostès? Hi són per alguna cosa?

Llegeixo amb indignació el tracte impresentable del ministre Montoro en la reunió d’ahir del consell de política fiscal i financera. No és la primera vegada que aquest personatge burlesc, irònic i mal educat actua d’aquesta manera, i m’alegra que persones expertes en temes econòmics com el professor Sala Martin arribin fins i tot a recomanar al Sr. Montoro que se’n vagi a casa.

El Sr. Oriol Pujol no ha entès que els ciutadans ja estem farts
de la seva inficiència, d'ell i de la majoria de polítics

Ara bé, la meva indignació creix al llegir afirmacions com les que fa el Sr. Oriol Pujol. El Sr. Pujol es permet dir que com a conseqüència dels plantejaments del Sr. Montoro, la Generalitat es veurà obligada a retallar altres 800 milions en els pressupostos del 2013. I aquí és on em rebel·lo. I ho faig per que el Sr. Pujol està actuant exactament com el govern espanyol, transferint sense més, a la ciutadania el efectes del mal govern i del malbaratament dels recursos econòmics que els polítics han fet i estan fent. Jo li pregunto al Sr. Pujol quin és el seu paper i el de tots els polítics en tot això; per que si el seu paper es limita a transferir sense més les retallades de Madrid a la ciutadania no els necessitem per res. Que aporten ells en tot plegat? De què serveixen les seves gestions? Quins estalvis es poden fer a la pròpia administració per absorbir aquests 800 milions sense que la ciutadania se’n vegi afectada? El Sr. Pujol es limita a dir que transferiran als pressupostos del 2013 els efectes d’aquesta última retallada.

Per tant i com a conclusió els polítics catalans no ens serveixen absolutament de res; fan de “corre-ve-i-dile” del govern de Madrid, sense cap valor afegit. A partir d’aquí podríem prescindir  d’ells no?

El professor Sala Martin ha deixat al ministre Montoro al lloc
 que li correspon, que no és altre que quedar-se a casa

Tanmateix a mi em sembla que si que poden fer coses, i que la ciutadania els hi hem d’exigir. Des d’aquest blog he denunciat en més d’una ocasió la feixuga estructura administrativa que pesa sobre els 7 milions de catalans: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, entitats metropolitanes, la pròpia Generalitat i l’estructura de l’Estat encara present a Catalunya com ara l’Agència Tributària o la “Delegación del Gobierno” per posar un parell d’exemples.  Tot això té un cost brutal pels ciutadans, i sembla mentida que un govern seriós no aprimi tota aquesta estructura per adequar-la  a les necessitats reals del país.

Però es que no acaba aquí la història: l’altre dia vaig saber que l’Ajuntament de Barcelona té una Síndica de Greuges i cercant per internet acabes trobant que fins i molts ajuntaments de Catalunya  tenen aquesta mena de servei, i pràcticament totes les universitats catalanes també. Amb tot aquest panorama entenc perfectament que el Sr. Ribó tingui tant de temps per viatjar: es que no deu tenir pràcticament feina!

Aquesta respectable Sra és la Síndica de
Greuges de Barcelona. Tot això és
sostenible avui en dia? 

De veritat aquest país necessita tot això? Evidentment no ho necessita. El que passa és que en tots aquests llocs és on els partits polítics hi tenen “la menjadora”, és a dir, és on hi posen als polítics que no estan col·locats en cap altre lloc, els recomanats, als que deuen favors, etc., etc.

Per tant, si hi han d’haver més retallades, abans de transferir-les directament als ciutadans  cal haver fet neteja prèviament.  Els ciutadans ja no ens volem deixar prendre més el pel. Ja n’hi ha prou. Ara li toca a l’Administració (no als funcionaris) aprimar-se. Un país modern, del segle XXI no pot tenir una estructura administrativa tan feixuga com la que té Catalunya.

Sr. Oriol Pujol, ni s’ho cregui; aquesta vegada no ens deixarem enredar. Els toca donar exemple i liderar el país d’una vegada, deixar-se d’ocells cantaires i començar a pensar com s’ho faran per aprimar l’Administració a Catalunya

Com han canviat les coses. A l’any 2002, el Sr. Jordi Pujol en un discurs al pavelló de la Vall d’Hebron que ha esdevingut cèlebre, deia (referint-se al PP i al Sr. Aznar):  “Creuen que ens apuntarem a la menjadora i anirem com a conillets quan diuen tites, tites...”. Ja veuen, uns anys més tard, el seu fill Oriol es mou en sentit contrari al que defensava el seu pare...

www.rbaestudisiprojectes.cat