Ja fa alguns dies que m’estava rondant pel cap escriure sobre la
negociació col·lectiva com a conseqüència dels malts que estem patint aquests
últims temps: més de 5 milions d’aturats, dèficit públic desbocat, empreses en
concurs de creditors, autònoms que senzillament han plegat, estancament del
consum privat, etc., etc.
 |
| El Sr. Xavier Casas, sindicalista de l'UGT |
Ahir a la tarda veient per televisió al sindicalista Xavier Casas de l’UGT em vaig decidir finalment a fer-ho. Un Xavier Casas amenaçador, digne representant del sindicalisme més
arcaic i ranci que va ser capaç de responsabilitzar a la Generalitat dels problemes
d’ordre públic que es poden derivar del desacord entre sindicats i
administració respecte a les condicions laborals dels funcionaris de presons
(que tot sigui dit, gaudeixen d’unes condicions de privilegi front a la majoria
de treballadors) Un Xavier Casas
desafiant amb una postura ja coneguda: ells són els bons i l’administració els
dolents; ells són les víctimes i l’administració els botxins; si passa quelcom
dolent ells ja han avisat, ells no han fet res. Senzillament intolerable en una
societat democràtica i madura.
Hi ha unes lleis i s’han de complir; i els sindicats els primers. Com
es pot boicotejar impunement els canvis de torns en una presó? Això és una vaga encoberta en la que s’obliga a fer
serveis mínims al torn que hauria de sortir a descansar. I les vagues cal
comunicar-les a treball amb la deguda anticipació. El que han fet els sindicats
és senzillament passar-se la llei per on més els hi ha convingut. I això mereix
la repulsa generalitzada i les sancions pertinents als que hi han participat, a banda de dir-li amb aquet personatge que ell no és
ningú per amenaçar al govern i als ciutadans; què s’ha cregut!
 |
| El Sr. Cándido Mendez, Secretari Generl de l'UGT |
Tanmateix el problema ve de lluny. Què és el que es negocia amb els
sindicats? Doncs l’empresari habitualment posa sobre la taula la retribució, la
jornada, els complements salarials, les
vacances, els dies de lleure addicionals etc., etc. I què hi posen els
sindicats? La resposta és RES; els sindicats en una “negociació” no corren cap
risc; el seu objectiu és aconseguir MÉS sou, MENYS jornada; MÉS complements;
MÉS vacances, etc. Però mai hi ha en joc res per part dels sindicats. I això
ens ha portat a una situació del tot insostenible: els sous han pujat
desaforadament, la jornada s’ha reduït d’una manera molt important i tot plegat
s’ha convertit en un sistema totalment insostenible al que ara, uns i altres
intenten posar pegats com poden. Però la situació està tan deteriorada que no
hi ha més remei que replantejar-s’ho tot de dalt a baix.
El sindicalisme ranci s’ha dedicat a utilitzar la vaga no com a últim
element en el procés de negociació, si no en un element bàsic del procés de
negociació que serveix per pressionar
l’empresa al començament del procés. Les vagues en el sector públic afecten més als usuaris dels serveis que a l'Administració. Quina culpa en tenen els ussuaris dels desacords entre les parts?
 |
| El Sr. Ignacio Fernandez Toxo, Secretari General de CCOO |
La ultra activitat dels convenis col·lectius és també un problema greu
que consisteix a prolongar els efectes d’un conveni encara que aquest ja hagi
caducat, mentre les parts es posen d’acord en la signatura d’un nou conveni. És el sindicalisme més ranci el que vol utilitzar
aquesta ultra activitat en cassos en els que els sindicats no estan disposats a
negociar: és el que succeeix en l’actualitat amb el VIIé conveni de la XHUP que
va extingir-se a l’any 2008. Des de llavors les empreses adscrites al mateix estan
sota aquesta clàusula d’ultra activitat atès que els sindicats no en volen
signar un nou conveni fins que no millorin les actuals circumstàncies econòmiques;
mentre tant continuen vigents aquelles clàusules del VII conveni signades sota
una situació de vaques grasses que no té ara cap possibilitat de poder-se
pagar.
 |
| El Sr. Joan Rosell President de la CEOE |
Un altre tema preocupant és la possibilitat que una empresa pugui
despenjar-se del conveni col·lectiu quan d’una manera fefaent pugui demostrar
que ha entrat en pèrdues, i poder negociar amb els seus treballadors, però un
altre vegada els sindicats s’hi oposen i no accepten que empresa i treballadors
puguin negociar unes noves condicions que impedeixin que molts treballadors acabin
anant a l’atur com malauradament passa ara.
En definitiva, així no anem enlloc: o modifiquem els paràmetres actuals
de la dita “negociació” o això no té cap possibilitat de futur. I sembla que la
negociació entre la confederació d’empresaris i sindicats va pel camí del
pedregar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada