Ens el podem pagar els catalans l’actual model sanitari ?

Segons la Consellera de Salut del l’últim govern tripartit la Sra., Marina Geli, si el podem pagar. Això és el que ella afirma en l’article que avui publica El Periódico de Catalunya.

La veritat és que dit així, sona una mica massa contundent, i tampoc és que ella ho argumenti del tot bé: entra en les comparacions entre el % del PIB que  els catalans i americans ens gastem en sanitat, o en la quantitat que cada català gasta a l’any en salut, dividint simplement el pressupost del departament pel nombre d’habitants. Pel que fa al % del PIB, és una xifra que diu relativament poc si no es relaciona amb el nivell de salut de la població.

Tu pots gastar més o menys en salut, depenent del nivell de salut dels teus ciutadans, del seu envelliment, del seus hàbits alimentaris, etc., etc., de manera que les comparacions relatives al PIB així, sense considerar res més em semblen una aproximació poc rigorosa a la realitat. Però si del que parlem és de la quantitat de diners que el pressupost assigna a cada català per ser assistit durant un any, aquesta xifra també em diu molt poc, atès que no incorpora el dèficit del sistema sanitari. Inclou aquelles partides previstes en el pressupost i les divideix pel nombre d’habitants, però què passa amb el dèficit? Amb les factures no pagades? amb les quantitats que es traspassen d’un any a l’altre? Amb les inversions  a pagar en 5 o 10 anys? Si ho sumem tot, li puc assegurar a la Sra. Geli que la quantitat assignada a cada català anualment, és força superior al que ella diu. Si el dèficit és realment de 1.000 milions d’euros com diuen, a la quantitat que la consellera comenta en el seu article caldria sumar-hi aquests 1.000 milions dividits pels 7,5 milions de catalans que diuen que som ara. Per tant, Sra., consellera, amb tot el respecte del mon, li recordo que les xifres sempre diuen allò que un vol que diguin. Tot depèn de com les expliques. 

Tanmateix, i per no entrar en discussions poc aclaridores crec que tothom està d’acord en acceptar que avui en dia la factura sanitària al nostre país és massa elevada en funció dels recursos que generem. I això no té res a veure en considerar a la sanitat com un factor de creació de riquesa, que certament ho és.  El tema és doncs si tenim o no un dèficit de 1.000 milions d’Euros. Si el tenim, s’ha acabat la discussió: no el podem tenir; per tant cal retallar. Algú dubta a hores d’ara que el tenim aquest dèficit? 

El problema està en que Estats Units, els països europeus, Espanya, i per tant també Catalunya han d’ajustar els seus dèficits a un determinat % del PIB, i per tant aquests dèficits que tenim no els podem tenir. Toca  retallar, encara que no ens agradi.

ressonància per un petit hospital comarcal?

Dit això, haig de confessar que estic d’acord amb al Consellera Marina Geli, i això no és una contradicció. Hi estic d’acord per que  el model sanitari català és un model viable i per tant sostenible, si som capaços entre tots d’acordar alguns retocs. I quin són aquests retocs? La meva recepta ja l’he comentada en altres entrades al blog. La resumiré:  

• Adequar les plantilles de personal del Departament de Salut, CatSalut,  i ICS al que són les autèntiques necessitats eliminant “comissaris polítics” i afiliats amb carnet que no fan altre cosa que cobrar cada mes.
•  Redissenyar el model organitzatiu de la sanitat pel que fa a les eines de que es dota l’administració per gestionar. Avui el diari “AVUI” explica que entre Instituts, Agències, Consorcis, Empreses Públiques i Fundacions, al Departament de Salut hi ha 51 organismes!
• Racionalitzar la prestació de serveis, i relacionar-los quan sigui possible amb el cost/eficiència dels mateixos. És la història coneguda dels hospitals que fan menys d’un part al dia, i han de suportar un cost d’estructura enorme per fer-los. Segurament concentrant els parts en determinats centres, els cost global del sistema es podria reduir considerablement. I els parts no són més que la punta de l’iceberg: guàrdies innecessàries, serveis d’urgència  dotats amb especialitats (com ara cirurgia) que com en el cas dels parts es podrien concentrar en determinats centres al llarg del territori, etc., etc.
•  Eliminar totes les estructures no productives que al llarg dels anys s’han anat consolidant com a “modus vivendi”  de determinats personatges, per exemple el VINCAT i altres similars.
• Incidir en la despesa inútil en dinars, sopars, mòbils, viatges etc., de tanta gent que si no es fessin aquestes despeses el sistema sanitari ni se’n assabentaria.
• Repensar alguns dels centres que s’han construït últimament, i que són  una càrrega important pel futur, com ara l’Hospital Transfronterer de Puigcerdà que té pràcticament 300 m2 per llit.  Quan costarà en el futur la neteja, l'energia, el manteniment, etc.,  d'aquest centre?
•  Definir, a través del contracte, una cartera de serveis molt clara i concreta per cada centre, adequada a les necessitats del 75% de la seva població de referència. (Se d’un centre que dona servei a una població de referència de 40.000 habitants que s’està plantejant la compra d’una ressonància...)

L'Hospital Transfronterer de Puigcerdà

Tot això fet amb diàleg, explicant les coses on toqui, pactant amb els professionals, i liderant...sobre tot liderant. Diàleg, lideratge i sentit comú són els elements bàsics per aconseguir controlar aquesta situació actual.

Val a  dir que sembla que alguna cosa d’aquestes s’està ja movent: esperàvem per demà que el Conseller Ruiz expliqués el Pla de Retallades. Sembla que en el consell de govern de la Generalitat d’avui s’ha decidit que s’aplacen les explicacions de demà fins que el conseller les hagi pogut consensuar amb els professionals, els  sindicats (amb aquests ho té complicat) i les forces polítiques representades al Parlament.

Finalment sembla que s’ha trobat el camí...però ha costat!!! Ah, per cert, tal com comentava dies enrere, algunes retallades podrien no arribar al 10%. Bona noticia també aquesta! 

www.rbaestudisiprojectes.cat