En una entrevista que el diari el País li ha fet al Dr. Vilardell, President del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, em sorprèn força quan el Dr. Vilardell diu que abans de aplicar les retallades a Sanitat, el que haurien de fer els polítics és anar a cercar més recursos econòmics per a la sanitat i així no caldria fer cap mena de retallada.
A veure, el Dr. Vilardell és una persona molt coneguda i prestigiada des de fa ja forces anys, en el camp de la Salut, i no només com a bon metge que és, si no com a generador d’opinió a través dels molts càrrecs que ha anat ocupant tant a l’Hospital del Vall d’Hebron, com a la Universitat Autònoma o de les diferents publicacions que ha escrit (Ser Metge, una de les últimes). El Dr. Vilardell ha sigut també persona de confiança de més d’un conseller de salut de la Generalitat, i en concret de la última consellera la Sra. Marina Geli i en l’actualitat és també assessor del President de la Generalitat que l’ha escollit per presidir la comissió assessora en matèria de sanitat.
He dit al començament que l’opinió del Dr. Vilardell em sorprèn molt per que ell sap millor que ningú l’esforç immens que el país (Catalunya) ha fet en els últims anys per pràcticament doblar els recursos econòmics esmerçats en la sanitat pública. El Dr. Vilardell també sap molt bé, que per posar-hi encara més diners, aquests han d’existir, i el problema està precisament aquí: no existeixen. Però no existeixen ni els que ell reclama, ni tan sols existeixen els que haurien de servir per pagar decisions preses en el passat sense disposar dels diners necessaris per pagar les despeses originades per aquelles decisions. (píndola de l’endemà assumida pel sistema sense posar-hi ni un euro addicional, per posar un exemple)
Per tant, no es tracta de que els polítics busquin més recursos (senzillament no n’hi ha prou), si no que els que hi ha s’utilitzin de la manera més racional possible. I aquí és on topem amb el problema. Qui decideix allò que és racional i allò que no ho és?
Per coherència, aquesta decisió hauria de correspondre a l’autoritat sanitària, una vegada escoltats usuaris, treballadors, col·legis professionals, sindicats i patronals. Està molt clar que obtenir una posició unitària de tots aquests col·lectius és missió impossible: els uns voldran unes coses, i els altres unes de diferents; llavors és quan l’Administració ha de explicar què decideix i perquè ho decideix.
Una vegada fet això caldria al meu entendre, que l’administració de salut es dotés d’autoritat moral per aplicar aquestes retallades. I per dotar-se d’aquesta autoritat moral que fa temps que li reclamo només cal fer una cosa: fer el mateix que el Conseller d’Empresa i Ocupació, el Sr Francesc Xavier Mena ha fet (els demano que cliquin aquí per entendre millor el que estic dient i prestin atenció a la última resposta del Conseller Mena). La veritat, és que quan penso en el govern dels millors, em venen automàticament dos noms (només dos) a la memòria: el conseller Mena, i el conseller Mas-Colell.
Una vegada has donat exemple, una vegada t’has dotat d’autoritat moral per demanar a tothom que es cenyeixi bé el cinturó, llavors apliques els criteris restrictius que siguin necessaris i que et permetin assegurar de cara al futur la viabilitat i sostenibilitat de l’estat del Ben Estar.
Sabent tanmateix que tot i així trobaràs gent, col·lectius diversos, disposats a protestar per les mesures restrictives. Ara mateix, tot just quan s’està discutint quines són les mesures que caldrà aplicar, ja comencen les primeres reaccions. És per això que insisteixo amb l’autoritat moral, i ara hi afegeixo un suport polític per part del govern i també dels partits que el formen. Les crítiques seran ferotges...
En aquest punt no puc deixar de fer esment al “noi de la bicicleta” que és un dels que està al darrere de totes les crítiques i queixes. A veure, aquest senyor ara ens diu que com es pot eliminar l’impost de successions als “més rics” (grans fortunes em sembla que ell en diu) i retallar al mateix temps les prestacions de sanitat. Jo em demano que com pot ser que aquesta mateixa pregunta no se la fes a ell mateix ara fa un any aproximadament, quan ja en plena crisi econòmica, el govern del qual el seu partit en formava part, va reduir de manera considerable aquest mateix impost, i pocs mesos més tard, aquest mateix govern havia de retallar les tarifes als hospitals en un 3,2%. Sembla mentida la manca d’ètica i per tant de valors, de molta gent del nostre país.
Tornant al Dr. Vilardell, que és per on havíem començat, dir que entenc els motius pels quals el Dr. Vilardell diu el que diu, atès que representa a un col·lectiu molt sensibilitzat davant del problema, i que segurament haurà d’aguantar el cop de les retallades en primera persona des de les seves consultes. Ho entenc. Però el Dr. Vilardell sap molt bé que més recursos pel sistema de salut vol dir més impostos, i en aquests moments més impostos vol dir menys diners per l’economia productiva, i això implica més atur, menys recaptació per l’impost de societats, i en definitiva més crisi.
Ara el que toca és mirar de sortir d’aquesta situació amb les minves mínimes de drets i serveis; quan ens haguem recuperat, està clar que cal un replanteig de tot plegat.
Ara bé, aquella vella màxima de “si no sabem on volem anar, no trobarem cap camí que ens hi porti” continuarà sent totalment certa. I avui? Ho sabem on volem anar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada