La consellera Vergés perd els papers

 

Es pot entendre que quan al Parlament de Catalunya algun diputat posa el dit a la nafra, assenyalant pèrfidament punts febles d’un rival polític, aquest s’enfadi i respongui iradament. I que aquesta resposta, si l’acusació ralla els límits de la correcció, pugui ser feta fins i tot des de l’acritud i la ironia, però sempre de manera educada i amb respecte al càrrec que estàs ocupant. Ni es tracta de posar-hi l’altre galta, ni tampoc de fer ostentació d’una grolleria impròpia d’un alt càrrec del govern.   

No és pot acceptar que un representant públic, que a més és membre del govern, perdi el papers com va fer la consellera de Salut dies enrere. Per més que un diputat l’acusés de manca de coneixements suficients per assumir el càrrec, ella mai hauria d’haver dit que “se li havien inflat els ovaris”. Mala educació, manca de respecte al Parlament, i menyspreu al sector sanitari que no pot tenir com a màxim representant a una persona grollera, que en lloc d’utilitzar arguments i saber aguantar l’envestida, fa servir expressions vulgars, de carrer, impropis d’un representant públic.

La consellera Vergés podia defensar-se de les acusacions del seu contrincant polític de moltes maneres; el que no podia fer és precisament el que va fer. Quan parlava al Parlament de Catalunya no es representava només a ella mateixa, estava representant sobretot a tot el sector sanitari. En el fons aquesta actitud de la consellera no és una anècdota... va amb el personatge.

Així no, consellera.

 

Va ser durant la sessió de la Diputació Permanent del Parlament a la que la consellera Vergés va comparèixer per retre comptes de les darreres mesures adoptades per el govern per contenir el brot de la Covid-19 i també per donar continuació a les dues compareixences aprovades en la darrera sessió de la Diputació Permanent, per informar d’una banda de les restriccions a la Cerdanya i el Ripollès, i de l’altra sobre el contracte amb l'empresa Ferroser per el rastreig dels contactes de casos de Covid-19.

 

L’enfrontament va començar quan el diputat de Ciutadans Jorge Soler, va dir entre moltes altres coses que “no cal ser un geni per dir que la situació és complicada, però potser qui no estava preparada per respondre adequadament a la pandèmia no era l’Agència de Salut Publica, sinó potser una consellera sense el coneixement científic, mèdic i sanitari, i sense formació en aquests temes”.

 

Aquestes paraules dures, van ser contestades de mala manera per la consellera que va dir: “No acostumo a entrar als atacs personals que se'm fan, directes. Però la veritat és que se m'han inflat els ovaris ja de moltíssimes vegades”. La consellera Vergés va continuar la seva intervenció afirmant què “com que vostè és metge i per tant és llicenciat, es deu pensar que és millor que molta altra gent...” Una desafortunada intervenció en boca d’un membre del govern què es va posar al nivell del seu interlocutor. 

 

Entrant en la qüestió, cal dir que la consellera Vergés no és la primera persona que ocupa la plaça de consellera de Salut sense formació ni experiència en el sector sanitari. De fet, el seu antecessor, el conseller Comin també procedia d’un sector que res tenia a veure amb el món de la salut. La diferència està en que el conseller Comin va saber rodejar-se de persones, la majoria ben preparades i coneixedores del sector sanitari; fins i tot, alguns havien treballat en legislatures anteriors en el propi departament de Salut. En canvi, l’equip de la consellera és molt pobre tècnicament parlant, sense experiència en el sector, salvant les dues o tres persones del seu equip que donen la talla. 

Per tant, el diputat de Ciutadans no va estar encertat en el seu diagnòstic, atès que en lloc de centrar les seves crítiques en la persona de la consellera, les hauria d’haver  dirigit al conjunt de “professionals” del departament de Salut, que només hi són perquè aporten un carnet de partit, i que el drama de la pandèmia ha demostrat clarament que no porten res al sistema; i no són pocs.   

 

A la consellera li va faltar cintura política, i la serenitat suficient per mantenir la seva dignitat, i la del càrrec, per sobre de la dialèctica d’un diputat que per altre banda, tots sabem de què va. Els castellans, per aquestes ocasions tenen una dita molt oportuna: “no ofende quien quiere, sinó quien puede”, i els catalans també en tenim un altre que la consellera hauria de conèixer: “Quan un no vol, dos no es barallen” A segons quins comentaris millor allò de “no hay mayor desprecio, que no hacer aprecio”