L’autonomia de gestió és una de les característiques inherents a la gestió professionalitzada en qualsevol àmbit; també ho hauria de ser en el sector sanitari públic. Tanmateix el sector sanitari és un dels espais on l’autonomia de gestió ha estat més “retallada” per l’administració pública a través de les diferents “cotilles” legislatives que han minat extraordinàriament la capacitat de decidir de les institucions de titularitat pública així com el pes que la Intervenció ha anat adquirint en la presa de decisions del dia a dia. Tot plegat a significat en la pràctica la anul·lació de l’autonomia de gestió. Al llarg dels anys, disposició rere disposició, ha servit per deixar sota mínims la capacitat de prendre decisions i actuar amb eficiència a les institucions sanitàries públiques. El compliment de la norma s’ha imposat per sobre de la necessitat de ser eficient. El decret d’estat d’alarma, curiosament, ha permès posar en valor les avantatges de l’autonomia de gestió.
Ara que les forces vives de la sanitat catalana semblen disposades a debatre una reforma en profunditat del nostre sistema sanitari, seria també el moment de no deixar de banda l’autonomia de gestió com a valor imprescindible i indestriable d’una gestió eficient dels recursos escassos.
A començaments del mes de març, el creixement del nombre d’infectats per la Covid-19 s’incrementava de forma molt preocupant; aquesta situació comportava que el nombre de llits de malalts crítics existents a Catalunya pogués no ser suficient per atendre a tots el malalts que requerissin aquest tipus d’atenció. Calia anticipar-se al problema, i per tant era necessari trobar solucions. En poc temps, els grans hospitals catalans varen ser capaços de quasi triplicar el nombre de llits de malalts crítics. No cal dir que això va ser possible fonamentalment per dos factors: el primer la inventiva i la iniciativa dels professionals que van ser capaços d’organitzar unitats de crítics en llocs inversemblants. Sentit comú i coneixement van servir aportar solucions que han salvat vides esquivant normatives i altres impediments . I la segona perquè els equips directius varen poder comprar els materials necessaris sense necessitat de fer concursos i sense tenir que aplicar la Llei de contractes del sector públic.
Afortunadament això va permetre poder disposar en hores, de la majoria de materials necessaris, tot i patir mancances com la dels respiradors, més per manca d’equips en el mercat, que no pas per manca d’agilitat a l’hora de comprar-los. La no aplicació de la llei de contractes del sector públic va permetre una agilitat i una flexibilitat que combinades amb la inventiva dels professionals van permetre sortir al pas d’una situació que hauria resultat encara més dramàtica. La pròpia administració sanitària, el departament de Salut, va poder comprar tests i EPI en el mercat internacional sense necessitat de fer concursos públics, o llogar hotels per medicalitzar-los i utilitzar-los com a suport dels grans hospitals per atendre a malalts convalescents del coronavirus i alliberar així llits hospitalaris, també sense necessitat de convocar cap concurs públic.
És a dir, a l’hora de la veritat, la llei de contractes del sector públic va quedar arraconada per la pròpia administració, prova evident de que aquesta llei és un autèntica trava, una cotilla administrativa, per aquells que han de ser eficients en la presa de decisions. En el mateix sentit normatives de la Intervenció també varen quedar arraconades per que allò important era la vida de les persones, no els requeriments burocràtics de l’administració. Convindria reflexionar sobre aquest fet i les avantatges que ha aportat al sistema sanitari i sobre tot a preservar la salut dels ciutadans.
Cal abordar una reflexió sobre la figura de la Intervenció. Mica en mica, la Intervenció ha anat participant cada vegada més en el dia a dia de les institucions sanitàries, dificultant l’eficiència de les decisions preses, no només dels equips directius, sinó també dels que ostenten la màxima representativitat en els òrgans de govern de les institucions públiques. Una Intervenció cada vegada més “intervencionista” i una Llei de contractes de les administracions públiques verdadera cotilla burocràtica per la eficiència en la gestió i la presa de decisions, són dos elements que caldria replantejar-se.
És evident que cal garantir que les decisions que es prenen per els equips directius han de ser transparents i han de poder estar sotmeses a controls per impedir actuacions incorrectes, però cal buscar una manera de fer-ho que no perjudiqui la eficiència. No pot ser que per evitar que un individu no actuï èticament tot un sistema sanitari es vegi perjudicat. Cal garantir a la ciutadania que tots els diners que es gasten a la sanitat pública es gasten èticament, però cal garantir també que els diners públics es gasten amb eficiència.
Ara que sembla que ha arribat el moment de plantejar-se seriosament el futur del sistema sanitari català i que el “Decàleg per la reforma del sistema de salut a Catalunya” s’ha fet públic per part dels Collegis de Metges de Catalunya, el d’Infermeres de Barcelona i la Societat Catalana de Gestió Sanitària, seria el moment d’abordar també aquestes qüestions que dificulten molt l’agilitat en el procés de presa de decisions i en definitiva l’eficiència del nostre sistema sanitari públic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada