La “privatització” de la sanitat a Catalunya

La demagògia fàcil sobre una discussió complicada

Entrar en aquest debat no és senzill. Per deixar clara la meva postura des del primer moment, vull explicar que enfoco aquesta discussió des d’una òptica  que podríem dir liberal, si per liberal entenem  que en el mon les organitzacions han de tendir a fer allò que saben fer millor, i deixar per altres aquelles feines en les que elles no tinguin expertesa. 

Em situaré a l’any 84 a Lleida.  En aquella època, tots els hospitals públics i fins i tot alguns de privats, estaven dotats d’un servei de cuina propi. L’Hospital de Lleida va ser el primer hospital públic (de l’ICS) que va transferir el servei de cuina a una empresa externa. El motiu no va ser altre que el de deixar que l’elaboració dels àpats passés a mans d’una empresa especialitzada en aquesta matèria amb l’objectiu que l’Hospital es pogués centrar en la seva tasca assistencial i deixar de banda una feina en la que l’hospital no hi tenia cap expertesa. Encara recordo al Dr. Vilaret, que era un home més aviat baixet, enfilat sobre els fogons de la cuina de l’Hospital, arengant als treballadors per intentar evitar que la cuina passés a ser gestionada per una empresa externa. Volen privatitzar la sanitat cridava desaforat aquell home, cercant suports per l’Hospital per oposar-se al canvi.

El conseller Ruiz va comparèixer a la comissió de salut
del Parlament i entre altres comentaris va dir
que no volia privatitzar ni l'ICS ni la
sanitat catalana 

Això passava a l’any 1984. Han passat quasi 30 anys des d’aquells fets i avui cap hospital de la xarxa pública gestiona la cuina del seu centre. Tots ells han entès que la seva expertesa i la seva responsabilitat residia en guarir i cuidar malalts i que calia deixar a altres que comptant amb garanties suficients s’ocupessin de tasques com la cuina, la neteja, el manteniment, etc., sempre que ho fessin bé i a preus competitius.

En aquells temps, a tot aquest procés se’n hi deia per part dels sindicats que s'hi oposaven “privatització de la sanitat” tot i que l’únic que es pretenia era cercar l’eficiència del sistema. Avui el concepte de “privatització” ha evolucionat i ja no s’aplica a aquests temes sinó que afecta a altres àmbits. És el cas de l’ABS de l’Escala que jo he criticat des d’aquet blog, però que ho he criticat no des de la perspectiva de la “privatització” sinó per la manca d’un model de desenvolupament territorial de l’assistència primària a Catalunya. Valgui aquest exemple de l’Escala, desafortunat i mal fet, per analitzar que s’entén ara per privatitzar. De fet l’ABS de l’Escala ja estava “privatitzada” abans d’aquest últim concurs atès que abans era la Fundació Salut Empordà qui la gestionava. El fet que ara la gestioni una SA i abans fos una fundació no aporta cap diferència en el fet de la privatització. Lo greu d’ara, és que l’empresa que ho gestionarà no té coneixements per fer-ho i no està arrelada en el territori. No hi ha expertesa en el camp de la gestió de l’atenció primària. Això és al meu entendre allò que realment és greu en aquest cas. 

L'Hospital de Lleida va ser el primer hospital de la seguretat
social a Catalunya que va externalitzar el servei de
restauració 

Insisteixo en el cas de l’Escala per que al meu entendre explica molt bé quin és ara el concepte de privatització. Ara estem en una fase de privatització de la gestió. És a dir, partint de la base que l’expertesa del personal sanitari rau en el guarir i el cuidar   és obvi que cal un “expert” per gestionar. I és obvi que metges i infermeres en general no tenen coneixements ni experiència per poder gestionar. Per tant si el que vols és millorar l’eficiència de la gestió, has de buscar “experts en gestió“ capaços d’aportar aquell plus de professionalitat que no es pot aportar des de les professions sanitàries. Això vol dir que metges i infermeres no serveixen per gestionar amb eficiència? No, no vol dir això; vol dir que només sent metge o infermera no estàs capacitat per gestionar amb eficiència; cal un plus de coneixements i experiència i sobre tot un tarannà diferent. Ser gestor comporta una determinada actitud personal davant els problemes del dia a dia.

Avui, la “privatització de la sanitat” torna estar a la palestra per que des de diferents mitjans digitals, però també des del diari El País s’han donat una sèrie d’informacions que han alarmat a alguns dels actors de la vida sanitària dels nostre país.

En concret es parla d’un informe realitzat per Price Waterhouse Coopers (PWC), en el qual es recomana la venda d’empreses públiques, i la concessió administrativa de la gestió dels consorcis sanitaris existents avui en dia a Catalunya.

He de dir que estic del tot d’acord amb la proposta. Vendre empreses públiques com el SEM o l’IDI em sembla una molt bona fórmula per reduir les retallades que el Departament de Salut haurà de fer en el futur. Equival a uns ingressos extra, que redundaran en un millor sosteniment de l’estat del benestar tal com el coneixem ara. Només caldrà assegurar-se de fer un seguiment acurat de les seves activitats, pactar els increments de preus que s’hagin de produir en el temps, vetllar per la correcta assistència dels temes que tinguin assignats, controlar les llistes d’espera, etc. Però el plantejament és del tot correcte.

A mi com ciutadà qui em doni el servei m’és del tot indiferent mentre me’l donin correctament en temps i forma. Tant me fa que el metge o la infermera que m’atenguin sigui estatutari o laboral; funcionari o interí, vull que m’atenguin correctament i que no em facin esperar; que respectin la meva persona i la meva intimitat no vull res més. I si a més em poden atendre en llocs agradables, nets, amb sales d’espera còmodes, sense sorolls ni crits encara millor. I si a l’arribar als centres em puc evitar les pancartes amb tot tipus d’insults llavors perfecte. 

El Dr. Albert Tomás rebutja de ple l'informe de PWC

Això pel que fa a la venda d’empreses públiques. L’informe parla també de la concessió administrativa de la gestió dels conssorcis sanitaris. També ho veig positivament, perquè avui en dia i com a conseqüència de la SEC 95, però sobre tot del paper inquisitorial dels interventors i secretaris d’ajuntament, aquestes organitzacions són del tot INGOVERNABLES. És del tot necessari que la Generalitat desaparegui dels consells de govern dels consorcis no només per allò de separar clarament provisió de serveis i finançament dels mateixos sinó que a més cal evitat com sigui que els consorcis sanitaris siguin considerats com un element més de l’Administració Pública. On discrepo obertament amb PWC és en la llista de possibles adjudicataris d’aquestes concessions administratives. Ni parlar-ne de Capio; ni parlar-ne del grup Ribera Salut. Tinc la certesa que a Catalunya hi ha grups sanitaris que podrien perfectament assumir aquests contractes sense que els recursos econòmics hagin de sortir de Catalunya com seria el cas si les propostes de PWC tiren endavant.

Per tant, tot i les reaccions desairades d’alguns mitjans digitals, o dels sindicats incloent-hi al sindicat de Metges de Catalunya, entenc que aquest és el camí i aquest és el futur. És per això que els Drs. Vilaret d’aquella època són els equivalents als que ara posen el crit al cel.  

www.rbaestudisiprojectes.cat