Empreses públiques i consorcis sanitaris: la trista imatge d’una Administració rovellada

(La funció de divulgació i participació que sempre he volgut que tingués aquest blog, es veu avui reforçada amb la publicació d'aquest magnífic article d'en Josep Maria Via, en certa mesura continuació  de la conferència que va impartir a ESADE el passat mes de juny, en defensa de l'Autonomia de Gestió i de l'agilitat i l'eficiència en el procés de presa de decisions. No cal dir que  tothom que tingui coses interessants a dir, té les portes obertes al blog. Ricard Bosch)

L'Hospital del Mar 

Escrit per Josep Maria Via


QUAN ELS MITJANS I ELS INTERESSOS PREVALEN SOBRE ELS OBJECTIUS

Qualsevol opinió que es pugui emetre sobre les empreses públiques i consorcis (EPICs) o qualsevol fórmula jurídica, procediment administratiu o manera d’organitzar la estructura i el funcionament del sistema sanitari, només hauria de prendre en consideració la raó de ser del propi sistema: contribuir a la millora de l’estat de salut de la població. Més enllà del que es deriva de les definicions de salut i dels aspectes preventius i de salut pública, el sistema sanitari persegueix que cada persona, en cada moment, en funció de la seva problemàtica, sigui atesa en el recurs més adequat, òptim i eficient. Això implica, moltes coses. Però ara em referiré a una que em permet apropar-me a l’anàlisi de la (in)coherència organitzativa actual del sistema sanitari en general i de les EPICs en particular. Fer realitat l’adequació del dispositiu assistencial a les necessitats de les persones passa per adoptar decisions difícils com per exemple la reconversió hospitalària. La disminució del nombre d’hospitals tal com els concebi’m avui, per transformació dels mateixos en altres tipus de dispositius i solucions assistencials. Aquest procés, potser el principal repte sanitari i de retruc econòmic per la flexibilitat i mobilitat laboral que comporta; es difícilment realitzable mentre el sector sanitari públic tingui la consideració de Sector Públic de la Generalitat. La Generalitat va tenir una oportunitat única de construir una administració moderna i exemplar. En lloc d’això va mimetitzar la pitjor versió de l’administració ibèrica, esdevenint una estructura anacrònica que, cada dia més, demonitza l’ús dels instruments propis de la gestió empresarial, malgrat ser els únics que poden permetre assolir l’eficiència necessària en el sistema sanitari. Més encara en temps de crisi. Amb això, cal afegir que avui, per interessos
diversos – no sempre clars i confessables - i que rés tenen a veure ni amb la qualitat assistencial, ni amb les necessitats dels pacients i que esdevenen incompatibles amb poder gestionar, ens trobem davant de propostes d’administrativització del sector públic empresarial de la Generalitat, on coincideixen des d’algun Ministre conservador, fins a partits d’esquerra, sindicats autoanomenats “de classe”, alts funcionaris i un determinat sector de la premsa. La maquinaria administrativa de la Generalitat s’ha transformat en l’enemic número 1 a l’hora d’aconseguir els resultats que la pròpia Generalitat demana. 

DE LA XHUP PENSADA PER PERFECCIONAR EL MODEL ICS, A LES EPIC (COM INSTRUMENT PER TRANSFORMAR LA XHUP EN UN GRAN I UNIC ICS).

El model sanitari català, concebut durant les dècades dels 80 i 90 del segle passat considerava que el INP/INSALUD, rebatejat com ICS a Catalunya, no era ni òptim, ni adequat per assumir, de la millor manera possible, la prestació de serveis mèdic-assistencials als ciutadans. Per contra, el model concertat, fonamentalment per la capacitat de gestió que oferia en termes econòmics, de recursos humans i d’organització de la prestació,si que ho era. Com a conseqüència d’això, la decisió tècnica i política va ser de congelar, reduir i minimitzar l’Institut Català de la Salut amb l’objectiu final de transformar-lo i equiparar-lo al dispositiu sanitari concertat.

Josep Maria Via en la conferència sobre l'autonomia de gestió
feta a Esade el mes de juny passat

 Per aquest motiu es va optar per la creació de la XHUP, amb aquesta idea de tendir a l’equiparació dels centres de l’ICS amb els concertats. Però en els últims anys, s’ha fet el contrari, traslladant el model de control i d’administració de l’ICS, a les EPIC. Això s’ha argumentat, fonamentalment al·ludint a la necessitat de controlar el dèficit públic, de combatre la corrupció i contraposant, per part de l’Administració, la titularitat patrimonial dels mitjans de producció amb l’autonomia de gestió. Pel que fa al control del dèficit, les tècniques administratives no han mostrat mai una capacitat superior a les de la gestió empresarial. Mai en la història, mai en cap exercici, els resultats de l’ICS, sistema públic/públic, han estat millors que els del sector concertat.  No fa gaire el propi Departament de Salut assenyalava que la productivitat estandarditzada per facultatiu superava, en el cas dels centres concertats, entre el 10 i el 15% la dels de l’ICS i que el cost en aquest últim cas, era un 6% superior. És igual. Això s’ignora. Com s’ignora que el dèficit més gran de la història del sistema sanitari català va coincidir amb la major ofensiva intervencionista de la Generalitat: la despesa liquidada respecte la pressupostada en el 2010 per al Departament de Salut es va desviar en 850 milions d€ aproximadament. Això malgrat que entre el 2006 i el 2010 la Generalitat va incrementar en un 23% el pressupost de salut, mentre en el mateix període el creixement del PIB català no va superar el 6,8%. Finalment, recentment, el dia 13 de juliol el Departament de Salut va fer públiques les dades de la Central de Resultats. Malgrat allà es fa prou evident la superioritat del model concertat sobre el vetust ICS, i dintre del model concertat els millors resultats de les entitats privades sense ànim de lucre sobre les EPIC; cap mitjà de comunicació, ni cap periodista dels que s’han dedicat últimament a assimilar el model sanitari català i l’autonomia de gestió a la corrupció; cap ni un d’aquests va publicar rés de rés al respecte. Els resultats presentats per la Generalitat feien evident que quanta més autonomia de gestió i menys sistemes de control administratiu, millors resultats de gestió. L’informe de la Central de Resultats presenta les dades sota cinc dimensions. En la d’atenció centrada en el pacient no s’observen diferències entre els hospitals de l’ICS i la resta. Però pel que fa a l’efectivitat, ja comencen a entreveure’s diferències significatives. Els grans hospitals de l’ICS presenten major mortalitat per fractura de coll de fèmur i dupliquen el percentatge mitjà de complicacions mèdiques i quirúrgiques. Si mirem les infeccions nosocomials, el percentatge de prevalença als grans hospitals de l’ICS quasi duplica la mitjana general. Addicionalment, no hi ha ni un sol indicador on els hospitals de l’ICS millorin la mitjana del sistema sanitari català. En quant a eficiència, els hospitals de l’ICS, tots superen la mitjana catalana pel que fa a hospitalitzacions evitables i cap d’ells arriba a la mitjana de substitució de cirurgia major ambulatòria. Fins aquí, les dimensions anteriors, ja de per si negatives; poden ser considerades el numerador d’un quocient mancat del denominador: la rendibilitat econòmica dels recursos emprats. Quan l’incorporem, la diferència en detriment dels hospitals de l’ICS per comparació amb la resta és extrema. Si la mitjana de la rendibilitat dels ingressos d’explotació és del 2,4%, els hospitals de l’ICS es mouen entre el -8% i el -12,6%. És a dir, de cada 100 Euros de diner públic ingressat, -els hospitals de l’ICS- poden arribar a generar quasi 13€ de pèrdua. Si considerem el rendiment tret dels actius en el sistema es situa en el -6,3%. Els hospitals de l’ICS assoleixen valors negatius que sobrepassen el -20% en tots els cassos, arribant en els hospitals més grans al -40%. És a dir, el rendiment dels actius -de les inversions en edificis i en tecnologia -, en el cas dels hospitals de l’ICS, és entre un 20% i un 40% inferior que la mitjana dels sistema sanitari català. Si detraiem de la mitjana el impacte dels propis hospitals de l’ICS, el resultat es dispara fins a valors difícilment comprensibles i encara menys justificables. Pot haver qui encara digui que no es pot parlar de relació causa-efecte entre més intervencionisme administratiu que mai i més dèficit que mai. Però aquesta “coincidència” es va donar en la passada legislatura. Informar amb rigor, passaria per analitzar aquestes dades i informar d’aquests resultats. En lloc d’això els mitjans o bé callen o, pitjor, sense cap tipus de rigor difonen suposats casos de corrupció en el sistema sanitari -per ara cap d’ells no ja condemnat, sinó que ni tant sols jutjat- establint, en aquest cas sí, amb total impunitat, una relació causa efecte entre autonomia de gestió i corrupció. Lamento que cap veu institucional s’hagi aixecat en defensa del Model Sanitari Català i en contra d’aquesta perversa i lamentable “política(des) informativa”. La corrupció no ve determinada pel caràcter públic o privat dels proveïdors sanitaris, ni pel fet de ser funcionari o no ser-ho a l’hora d’exercir el control. El que és essencial és l’escala de valors de cada societat, en la mesura que els valors determinen les actituds i aquestes els comportaments. La crisi econòmica que patim, és el resultat d’una crisi de valors. Més acusada en uns països que en uns altres. La situació de Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya, no és casual. La corrupció en aquests països, tant en el sector públic com en el privat, és més elevada que als sectors públics i privats de, per exemple, Noruega. Els mètodes administratius no són superiors als de la gestió empresarial per evitar la corrupció. En canvi són del tot inadequats per gestionar la sanitat amb eficiència. No es tracta evidentment de qüestionar el control. Sí de rebutjar sense atenuants el com es fa: la comptabilitat pressupostària, els mètodes d’auditoria de la Intervenció General, les regles aplicables al personal estatutari i funcionari i el gruix del procediment administratiu, a més de no ser més eficaços que els mecanismes de control de la gestió privada, van en detriment de la gestió empresarial, la qualitat i l’eficiència en el servei.

En aquella conferència a Esade, la reivindicació d'una gestió
empresarial en la sanitat catalana va ser molt clara i contundent 

El sistema sanitari català està pagant molt car el cas Palau de la Música. Alguns alts funcionaris de la Generalitat, conscients de que la classe política ja prou desprestigiada, no gosaria oposar-se a cap mecanisme de control addicional que es proposés per nefast que fos, van aconseguir que el Parlament de Catalunya aprovés per unanimitat la Llei 26/2009 de modificació de la Llei de Finances Públiques de Catalunya. D’aquesta forma, l’ aleshores Interventor General de la Generalitat va aconseguir elevar a rang de llei les facultats de control de la Intervenció, fins llavors normes "disposicions reglamentàries menors". Amb això, l’únic que s’ha aconseguit ha estat limitar les facultats dels òrgans de govern de les EPIC i augmentar els mecanismes de control burocràtic, laminant l’autonomia de gestió del sector públic empresarial i empitjorant els resultats del mateix. Lògic en la mesura que els mecanismes de control propis de l’Administració, incideixen en els procediments, però ignoren els resultats. Com ignoren que ja la Llei General de Sanitat de 1986 i la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) de 1990 van establir l’autonomia com un dels principis de gestió dels centres del sistema públic de salut. Pel que fa al fet que si l’administració ha d’assumir el risc d’una hipotètica mala gestió dels recursos públics, ha de poder demanar responsabilitats; és evident que sí. Però això no pot ser justificatiu en cap cas de la burocratització de la sanitat. Aquesta lògica hauria de dur a externalitzar el risc, o a vincular autonomia de gestió amb l’assoliment de l’equilibri econòmic com s’ha fet a la Llei de Mesures Fiscals i Financeres del 2011. El cert és però que avui, les EPIC, fórmules jurídiques escollides en el seu moment pel Departament de Salut de la Generalitat, per finançar noves estructures, dotades d’autonomia de gestió; aquestes EPIC s’assemblen cada dia més a l’ICS pel que fa a com són administrades i controlades per la Generalitat. I en la mesura que s’engrandeix i es consolida el model ICS, es fa menys atractiva per al mercat, l’externalització del risc perquè pretendre que el sector privat hagi d’assumir els privilegis del personal estatutari de l’ICS, només és concebible des de la manca total i absoluta del més mínim seny. Quina empresa privada assumiria la gestió a risc amb aquest panorama laboral? Entretant, és raonable que, en primer lloc, es garanteixi l’aplicació de l’article 68 i següents la Llei de Mesures Fiscals i Financeres del 2011 (atenció que algun Interventor adscrit al sector salut ja ha comentat a alguns gerents del sistema la escassa predisposició a fer-ho) i s’aposti per unes EPIC dotades d’autonomia i d’instruments de gestió empresarial, allunyades de la gestió administrativa i amb òrgans de govern forts, autònoms i responsables, formats per consellers reputats, independents i per tant sense vinculació laboral amb l’Administració.

 ELS BUÏTS DE PODER POLÍTIC NO EXISTEIXEN. ALGÚ ELS EMPLENA

Durant els anys de Govern tripartit, la desconfiança entre els partits que formaven el Govern, va comportar dificultats i tensions internes que en algun moment, especialment durant el segon tripartit, es van traduir en buits de poder polític. Però el poder sempre l’exerceix algú. I en aquest cas alguns alts funcionaris van acabar ocupant un espai que normalment hagués correspost a l’Executiu. L’espai de decisió política. (Els buits de poder derivats de les tensions internes del tripartit van ser ocupats per alguns alts funcionaris de la Generalitat que van assumir de facto la decisió política. A finals de juny, en una conferència a ESADE vaig manifestar que la classificació d’empreses públiques i consorcis sanitaris com administració pública per aplicació de la normativa del Sistema Europeu de Comptabilitat, SEC95, em va fer pensar que determinats alts funcionaris de la Generalitat havien guanyat la partida als polítics. Les normes SEC es diuen 95, perquè existeixen des del 1995. No va ser fins el 2005 que, sense que variés el marc normatiu, l’Interventor General de la Generalitat va incloure les EPIC en el llistat d’institucions a considerar administració pública. I a més ho va fer en la pitjor de les interpretacions jurídiques possibles pel desenvolupament del model sanitari català Posteriorment algú m’ha indicat que la directriu va venir de Madrid. Aquest Madrid, no sé si significaria el Govern de l’Estat, o els organismes administratius espanyols encarregats d’aquesta funció. En qualsevol cas, el resultat, en la mesura que va obrir la porta a incrementar el poder intervencionista dels buròcrates de la Generalitat, va ser estendre el model administratiu de l’ICS a les EPIC. El tsunami de lleis, decrets, ordres, instruccions i Acords de Govern adoptats a instància de la Intervenció General de la Generalitat, la Direcció General de Pressupostos i la Secretaría General de la Funció Pública, van suposar l’inici del desmantellament del model sanitari català. Destaco d’aquella època un treball signat, entre altres, per els aleshores Interventor General i Director General de Pressupostos de la Generalitat que, proposava la integració de Consorcis i Empreses públiques a l’ICS i feia desaparèixer el Servei Català de la Salut. És a dir, com aquell qui no vol la cosa, revertia les bases del model sanitari català, promovent l’ampliació i consolidació de l’ICS i acabant de facto amb la separació de funcions. Aquesta posició, que repeteixo, és política, és ideològica, va prosperar no sé si amb el consentiment o el desconeixement del Govern de la Generalitat. No ho sé, però dubto molt que el Govern abonés una decisió que significava que de cara a la UE, el deute de les empreses públiques i consorcis sanitaris de la Generalitat, pel fet d’incloure’ls en la SEC95, passava a engruixir el deute públic de la Generalitat i per tant d’Espanya. El cas és que el model sanitari mixt, basat en la col·laboració público-privada ha quedat desvirtuat per l’estatalització d’estructures privades, amb la conseqüent pèrdua d’eficiència. Els òrgans de govern de les institucions sanitàries han vist com el lideratge de la societat civil ha anat minvant en favor del personal de l’Administració.

El títol de la conferència era prou clar; tanmateix sembla com
si els clams generalitztas reclamant l'autonomia de gestió,
 no siguin escoltats per les autoritats polítiques

  Poc a poc, les funcions de govern dels òrgans rectors han estat substituïdes per la programació pressupostària i la integració administrativa. Les conseqüències han estat i són greus. L’obsessió que hi ha amb el seguiment de les normes pressupostàries té una enorme responsabilitat en el dèficit públic que estem patint. I això és així, perquè la comptabilitat pressupostària sap de controlar despeses, però no de gestionar ingressos i avaluar resultats. A banda, la comptabilitat pressupostària ha transformat el contracte de serveis entre el Catsalut i els proveïdors en paper mullat. Aquell contracte que havia de regular les relacions entre comprador i proveïdor, que havia de determinar el pressupost anual dels centres en funció de l’activitat i la tarifa acordades i, alerta, havia de garantir la translació de la política sanitària al sistema, fer operatiu el pla de salut i el mapa sanitari; aquell contracte peça clau del model, avui ha quedat desvirtuat per un pressupost que es decideix per criteris administratius. Ni de salut, ni d’eficiència,administratius. Com a President del Consell Rector d’un Consorci Sanitari, penso que el sistema perd una gran oportunitat quan en lloc d’aprofitar la vàlua, l’experiència i l’alt nivell dels seus membres –a banda, en el nostre cas, de la independència de tots ells del comprador de serveis -, per aportar valor a la confecció del pressupost i aprovar-lo. Aquests consellers veuen la seva funció reduïda a la mera sanció d’un pressupost administratiu predeterminat externament a la nostra Institució, per funcionaris que o no són especialistes en salut o/i desconeixen la nostra realitat. Podria seguir posant de manifest tota mena de restriccions a l’autonomia de gestió i la governança: limitació de la capacitat d’endeutament a curt i llarg termini, sotmetiment de facto a tot un conjunt de condicionaments que afecten la gestió de les entitats, ja sigui a través d’instruccions sobre procediments comptables, de gestió, sobre relacions laborals, contractació de proveïdors o sobre els procediments de compra,etc. Acabo aquest apartat amb un tema que no és menor. Qualsevol persona que accepti formar part d’un Consell d’Administració o Òrgan de Govern, sap que assumeix responsabilitats i que ha de retre comptes. Potser no tothom sap però que la inadequació del marc administratiu a l’empresa sanitària, comporta situacions de risc absurdes, que poden acabar sent dramàtiques. Quan –i això ha passat- en algun informe d’Intervenció, s’ha arribat a escriure que el pagament- totalment justificat- de guàrdies mèdiques podia constituir una possible malversació de fons públics, aquests informes passen a la Sindicatura de Comptes de la Generalitat i eventualment al Tribunal de Cuentas i eventualment a la Justícia.

QUÉ CAL FER?

Retrocedir l’actuat i tornar al model sanitari català. El poder polític l’ha d’exercir el Govern. I això no serà possible sense modificacions normatives. No m’estendré en relacionar un llistat exhaustiu de reformes i derogacions de normes de diferent rang que cal dur a terme. Ja en el seu moment, la Unió Catalana d’Hospitals (com el Consorci Sanitari i Social de Catalunya i altres persones i institucions), basats en informes d’especialistes de prestigi en el camp del Dret Administratiu, van assenyalar que calia modificar la categorització de les Empreses Públiques i Consorcis sanitaris a efectes de la SEC-95, ja que el reglament europeu de dèficit excessiu, estableix que “per públic s’entendrà el pertanyent al sector de les administracions públiques (...) amb EXCLUSIÓ de les operacions comercials segons es defineixen a la SEC 95”. És clar doncs, que una entitat no financera -les EPIC no són financeres- participada majoritàriament per una administració pública, -les EPIC ho estan-, no serà considerada com a administració, sempre i quan les seves vendes cobreixin com a mínim el 50% dels seus costos de producció. És a dir, en la mesura que les EPIC, obtenen els ingressos de les seves vendes que cobren a tarifa de mercat; aquestes vendes, cobreixen molt més del 50% dels seus costos i per tant no han de ser considerats administració pública a efectes de consolidació dels seus dèficits i haurien de ser excloses de la modalitat amb la que l’anterior Interventor General de la Generalitat va proposar que s’ incloguessin a la SEC95. La Generalitat hauria de tenir en compte que el llistat SEC95 es revisa cada 5 anys i que la pròxima revisió és al 2013, per tant l’any vinent sol·licitar l’exclusió de les EPIC del mateix. És evident que la desconfiança que provoca Espanya al món, fa difícil justificar que entitats que ja s’ha tingut el desencert de declarar que computen pel dèficit públic, ara sol·licitar que s’excloguin. I més quan el Ministre del ram és un funcionari de carrera que ja s’ha manifestat contra l’autonomia de gestió en el sector públic.

En Josep maria Via, avui és President del Parc de Salut Mar.
Aporta un dilatada experiència en sanitat havent ocupat
 diversos càrrecs directius tant a l'ICS com al
Departament de Salut 

 Però el Govern actual ho hauria de fer, si més no, pel compromís electoral que van adquirir els partits que en formen part quan es van presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya l’any 2010. Sota el títol “SOSTENIBILITAT I MILLORA DE GESTIÓ DEL SISTEMA SANITARI” l’esmentat programa proposa: .-La contractació i l’avaluació dels serveis recaurà en el Servei Català de la Salut i la provisió dels serveis correspondrà a les entitats titulars dels centres i serveis, siguin públiques o privades en condicions equiparables de competència. .-Potenciarem la col·laboració público-privada en matèria sanitària mitjançant la configuració d’una xarxa de recursos al servei del ciutadà amb indiferència de la seva titularitat patrimonial. .-Dotarem als ens públics sotmesos a dret privat i als consorcis amb participació pública dels mateixos mecanismes, flexibilitat i elements de gestió del que disposen la resta d’entitats que operen en el conjunt de la xarxa. (Programa electoral de CiU: Dotarem als ens públics sotmesos a dret privat i als consorcis amb participació pública dels mateixos mecanismes, flexibilitat i elements de gestió del que disposen la resta d’entitats que operen en el conjunt de la xarxa. Un canvi transcendental en la tendència dels darrers anys, és perceptible en la Llei de mesures fiscals i financeres de juliol passat, on s’aprofundeix en el règim d’autonomia de gestió amb la plena capacitat de decisió de les EPIC. La Llei és clara. S’evidencia una clara opció legislativa per a desvincular les entitats públiques del sector de la salut del règim general de control econòmic i financer de la Intervenció General de la Generalitat de Catalunya, i en l’àmbit dels RRHH s’estén l’autonomia de gestió a la capacitat d’establir les pròpies polítiques, sense que siguin aplicables al personal contractat laboral per les entitats les normes sobre despeses de personal, les instruccions, les restriccions a la contractació, ni altres mesures limitatives, destinades específicament al conjunt del sector públic de la Generalitat, sens perjudici de l’acompliment de la legislació bàsica. Preocupa que hagi passat més d’un any i no s’hagi procedit al desplegament reglamentari. Però és que la Llei és tan clara que no hi veig la necessitat . Ara bé, si es considera que s’ha d’acabar fent, cal evitar aquella tradició que el Conde de Romanones va immortalitzar en dir: “Dejad que los diputados hagan las leyes, yo haré el reglamento”. El desplegament de la Llei de l’ICS va ser bon exemple d’això: ni va haver prou amb un parell d’informes jurídics, absolutament interpretables, un de la Junta Consultiva de Contractacions i l’altre del Gabinet Jurídic Central, per destroçar una Llei aprovada pel Parlament de Catalunya i exercir de nou el poder polític des de instàncies administratives. Per la mateixa raó cal estar atents també als esborranys que es preparin dels projectes de Llei de Pressupostos 2013 i de Llei d’Acompanyament –si n’hi ha-; per evitar, com ja va passar el 2009, retrocedir el poc que s’ha avançat. Més enllà de les raons polítiques, hi ha arguments tècnics de pes per retornar a les EPIC l’autonomía de gestió i reformar i consolidar adequadament els seus Òrgans de Govern. L’any passat l’OCDE publicava l’informe: “Directrices de la OCDE sobre el gobierno corporativo de las Empresas Públicas” que entre altres coses deia: “El marco jurídico y regulatorio de las empresas públicas debería garantizar la igualdad de condiciones en los mercados en los que compiten las empresas del sector público y las empresas del sector privado, con el fin de evitar distorsiones del mercado.” I en aquest mateix document hi trobem una sèrie de principis de govern corporatiu. En citaré alguns : • Debe existir una clara separación entre las funciones de propiedad del Estado y las demás funciones del Estado que pueden influir sobre las condiciones para las empresas públicas, especialmente en lo que se refiere a la regulación del mercado. • Los gobiernos deberían esforzarse en simplificar las prácticas operativas y el régimen jurídico con el que funcionan las empresas públicas. • El marco jurídico y regulatorio debería ofrecer la suficiente flexibilidad para realizar ajustes en la estructura de capital de las empresas públicas cuando fuese necesario para conseguir los objetivos de la empresa. • Las empresas públicas deberían enfrentar condiciones competitivas a la hora de acceder a financiamiento. Sus relaciones con bancos estatales, instituciones financieras estatales y otras empresas públicas deberían basarse exclusivamente en términos comerciales. • El gobierno no debería implicarse en la gestión cotidiana de las empresas públicas, y debería darles plena autonomía operativa para alcanzar sus objetivos. • El Estado debería dejar a los Directorios de las empresas públicas ejercer sus responsabilidades y respetar su independencia. El Model Sanitari Català va assolir un prestigi remarcable, fins i tot a nivell internacional. Resulta paradoxal que el que formava part de la nostra realitat 30 anys enrere, ho haguem substituït per un model burocràtic desfasat i ara ho recomani la pròpia OCDE¡¡¡

CONSIDERACIÓ FINAL

La contribució que podem fer des del sector salut a la sortida de la crisi i al desenvolupament d’uns serveis vinculats als sectors productius i d’innovació, passa per refermar els valors que van caracteritzar el Model Sanitari Català. Si s’hagués fet, el “concepte Empreses Públiques i Consorcis”, no existiria.

L'Hospital del Mar de Barcelona

El Govern de la Generalitat en té prou amb contrastar el seu programa polític amb el marc legal que es va trobar al prendre possessió, per deduir ràpidament el que cal derogar, substituir o millorar, per recuperar el model. Algunes de les modificacions normatives depenen de l’Estat. Però el que es pot fer en l’àmbit de la Generalitat, Parlament i Govern, és molt. Es pot blindar el model anant a la major: la reforma de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya. És cert que pot resultar complex fer aquesta reforma sense majoria al Parlament. És possible que sembli que no és el moment, però s’ha de fer. Seria la millor contribució que podria fer el Parlament de Catalunya a la sanitat catalana. Caldria extreure aquest topic de la confrontació política de baixa volada (politics) i situar-ho en el nivell dels grans temes que defineixen com és el país (Policy). Il·lustro el que proposo amb l’exemple del rol destacat que va tenir el National Health Service en l’acte inaugural dels Jocs Olímpics de Londres aquest estiu. Amb el concurs de juristes de prestigi, gestors professionals, planificadors, experts en política sanitària i economistes de la salut, es pot construir el substrat que caldria per modernitzar la LOSC, de forma totalment professional i apartidista i es podria explicar a tots els grups parlamentaris un per un. La situació de crisi fa més urgent recuperar, la separació de funcions, el valor del contracte, l’autonomia real de gestió i la consolidació d’un model de governança basat en Consells Rectors capaços de posar en valor l’aposta per l’empresarialització del sector públic sanitari. No fer-ho pot portar al sistema a una situació límit, si és que no hi està ja instal·lat. Fa uns mesos, el President Mas, referint-se al pacte fiscal, demanava al conjunt de la societat una resposta contundent i col·lectiva. En aquell moment, quan considerava la possibilitat de que no fos possible fer entrar amb raó als qui des de Madrid han d’acceptar parlar-ne, va al·ludir amb pesar i frustració a la possibilitat d’haver de desbordar la legalitat creant una hisenda pròpia i recaptant tots els impostos. Per paradoxal que pugui resultar, substitueixin pacte fiscal per model sanitari català i Govern espanyol per Govern de la Generalitat. Evidentment em refereixo al marc legal que hem d’afrontar els que tenim responsabilitats en les EPIC i la interpretació sovint esbiaixada que en fan alguns dels funcionaris encarregats d’aplicar-lo. Si se’ns porta a una situació límit, la resposta, igual que en el cas del pacte fiscal, només pot ser la submissió irresponsable o, com deia el President Mas, desbordar, no sé si el marc legal, espero que no, però potser sí la interpretació extensiva que es fa del mateix.

Josep Maria Via, Membre del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari de la Generalitat de Catalunya i President del Parc de Salut MAR de Barcelona


www.rbaestudisiprojectes.cat