Els sindicats i la Patronal: un greu problema que necessita una revisió urgent

En una publicació del mes de setembre en aquest blog, explicava que sindicats i patronals dels sector Salut havien començat a negociar un acord al voltant de la jornada laboral. Ja deia en aquell escrit que hi havia coses que no m’agradaven gens i que estàvem  reproduint els vicis del passat, com si després de moltes negociacions no fóssim capaços de aprofitar cap experiència sobre tot de tot allò que s’havia fet malament.

El resultat és catastròfic. La negociació ha quedat trencada i no hi acord. Però la catàstrofe no ve per aquest motiu sinó pel camí seguit per arribar-hi. En efecte, en el procés de negociació les Patronals demanaven una jornada anual de 1.647 hores mentre que els Sindicats estaven plantats  en les 1.625. La posició de la Patronal ja havia rebaixat el llistó atès que al començament de les negociacions la Patronal demanava  1.708 hores de treball efectiu a  l’any. Si la negociació hagués tingut èxit, aquestes 22 hores a l’any per treballador haurien significat un excés d’hores molt important que hauria generat  una reducció de plantilla atès que les empreses amb aquesta nova jornada haurien pogut redimensionar les seves plantilles.

Així les coses, en la negociació els sindicats que ràpidament es van veure a venir ERO,s sobre la taula per adequació de les plantilles van exigir que les Patronals es comprometessin a no fer cap ERO per excés de plantilla si s’arribava a algun acord en la negociació de la jornada. I saben que van dir les Patronals? D’acord! Ho varen  acceptar. És inaudit. Jo em pregunto de que serveix negociar un increment de jornada si després no pots adequar la plantilla a aquesta nova jornada. No serveix de res, absolutament de res! Més enllà de petites engrunes d’estalvi en algunes suplències i en algunes substitucions per vacances.

Per tal de ser objectiu i sobre tot just, he d’explicar que mentre l’UGT ha mantingut una actitud de no voler ni sentir parlar d’un acord, sembla que CCOO era més procliu a  acceptar-ho però amb la condició que no fossin l’únic sindicat signant.

Ara caldrà esperar al 7 de Juliol dia en que la ultraactivitat (la motxilla que es porta arrastrant del conveni anterior) deixarà de tenir validesa jurídica, i cada centre haurà de negociar amb el seu comitè una sortida a la situació

Poso aquest exemple del tot real i viscut aquests últims dies per que quedi clar que no anem bé, que molta gent en aquest país encara no se’n ha adonat que estem davant d’un canvi de paradigma  degut al qual les coses mai no tornaran a ser com eren temps enrere.  Sindicats i Patronal continuen negociant “tal com ho feien abans” i aquest tal com ho feien abans ens porta a un “más de lo mismo” de cara al futur, i això NO POT SER!

En més d’una ocasió he dit que en una negociació entre dues parts, cada part renúncia a alguna cosa, i això és el que permet l’acord. En les negociacions fins ara la Patronal posava sobre la taula diners (en forma de reducció de jornada i increments salarials), i els Sindicats no hi posaven res. Absolutament res. Arribaven al pacte quan havien aconseguit que la Patronal acabés acceptant les seves reivindicacions sempre a l’alça, sempre partint del “dret adquirit” en negociacions anteriors. Els Sindicats en les negociacions mai s’hi han jugat res, no han de rendir comptes a ningú, no assumeixen cap responsabilitat, i ni tan sols accepten relacionar la retribució amb la productivitat, i així, d’aquesta manera no es pot anar enlloc. Bé es pot anar on som ara, al pou on ens trobem amb els grecs, a la cua del furgó europeu.

Tot plegat em serveix per dir que ens cal un altre model de relacions laborals; que la reforma laboral ha estat un pas necessari però que l’altre pas l’hem de donar conjuntament Patronal i Sindicats. Que no es pot continuar negociant com s’ha fet fins ara, i que els temes a negociar requereixen diners per part de les empreses però productivitat i eficiència com a compromís dels Sindicats. Si no es fa així els problemes no només no s’arreglen, sinó que s’agreugen. El canvi de paradigma és una realitat, i ara cal que a nivell de les negociacions col·lectives, tots, Sindicats i Patronals se’n adonin que aquest canvi de paradigma també els afecta a ells.

És ben cert que els Sindicats no en volen ni sentir parlar de tot això, i fins i tot, algú proper a les negociacions m’explica que en aquests moments els Sindicats lo únic que realment volen no són ni acords no convenis, sinó un compromís de les Patronals per mantenir i fins i tot incrementar el nombre de sindicalistes alliberats que actualment existeix en el sistema de Salut de Catalunya. Increïble però cert!   

www.rbaestudisiprojectes.cat