Semàfors vermells

Avui La Vanguardia dedica un merescut semàfor vermell al conseller Cleries. Ho fa per la manera com ha actuat aquesta última setmana en la que sense sospesar les conseqüències de les seves paraules va anunciar que les empreses que gestionaven recursos socials dependents del departament de Benestar i Família no cobrarien les factures de setembre y octubre, i pocs dies més tard ha tingut que rectificar quan ha comprovat la magnitud de la tragèdia que la seva decisió comportava.

Aquesta rectificació, tot i que benvinguda, evidencia la manca de tacte del conseller, la seva total submissió al departament d’Economia i Finances, el seu desconeixement sobre la realitat del mon empresarial,  i una frivolitat impròpia d’un servidor públic. Entenc perfectament que La Vanguardia l’obsequiï amb aquest semàfor vermell ben merescut.

Però hi ha altres personatges que mereixen també un semàfor vermell. Un d’ells és el conseller de  Salut, el Sr. Boi Ruiz. Les retallades al departament de Salut són un exemple de despropòsits per la manera com s’estan duent a terme, per la seva manca de planificació, per la manca d’explicacions, per no respondre a una acció estructurada i planificada, per actuar exclusivament sobre els serveis als ciutadans sense preocupar-se per les ineficiències que envolten a tot l’aparell immens de la burocràcia

del seu Departament, per mantenir al seu voltant organismes, serveis i situacions que només generen despesa sense aportar cap valor afegit, per actuar en definitiva sense un full de ruta prèviament pactat amb professionals, partits polítics i sindicats, i per no ser capaç de dir-li a la societat fins on vol arribar i quin és el final de tot plegat. Per tot això i per més coses, el conseller Ruiz mereix també un semàfor vermell tot i haver salvat una petició de reprovament al Parlament de Catalunya.

En els darrers dies ha aparegut un altre personatge que esta fent mèrits sobrats per dedicar-li també un altre semàfor vermell. Faig referència al Sr. Josep Prat, president del consell d’administració de l’ICS.

El Sr. Prat, president del consell
 d'aministració de l'ICS

Tots hem vist les imatges d’ahir, en les que un col·lectiu important de treballadors de l’ICS va irrompre en l’edifici de Gran Via cantonada Balmes, i varen entrar en la sala on s’estava negociant una proposta de retallada salarial que l’ICS vol fer als seus treballadors, impedint que aquesta negociació pogués avançar. No defensaré de cap manera l’actitud d’aquests treballadors que em sembla pròpia de gent amb un nivell d’educació molt baix,  amb un respecte a les persones inexistent. No ho defensaré però si que explicaré les causes que ho han originat.

L'edifici de l'ICS a Balmes - Gran Via, ocupat pels manifestants

Feia només uns dies, en el sí de l’ICS s’havia decidit adoptar una sèrie de mesures per intentar reduir la despesa fins a final d’any. Com a conseqüència d’això, alguns gerents dels hospitals de l’ICS havien ja començat a explicar a comitès d’empresa dels centres i professionals l’abast d’aquestes mesures quan de repent el Sr. Prat va decidir que amb aquelles mesures no n’hi havia prou, i que calia anar més enllà per tal de reduir la despesa d’una manera més significativa. Va donar instruccions al gerent de l’ICS i aquest, desconeixedor de la sensibilitat especial que tenen els treballadors de la sanitat pública, es va llençar a la piscina, sense adonar-se’n que pràcticament ja no hi havia ni un dit d’aigua.

El resultat és prou conegut: ja tenim la sanitat del tot revoltada: hospitals que anuncien vagues, acampades de treballadors a les portes d’algun hospital, manifestacions per tot arreu tallant el trànsit, descontentament generalitzat, etc.

Acampades a la Creu Roja del 2 de maig

Acampada a St. Pau

El més preocupant de tot això  és que la sanitat és un punt molt sensible de la societat. No tenir-ho en compte pot provocar un conflicte de dimensions mai vistes, i sembla que el Sr. Prat, que en el seu moment va ser un dels bons gestors sanitaris d’aquest país, es pensa que per ser ell qui va ser, els demés li diran amén perquè si. L’ICS és molt complicat i fa falta molta ma esquerra per gestionar aquests conflictes. Tanmateix, si que vull esmentar alguna cosa positiva de l’actuació d’en Josep Prat: si més no ha tingut la valentia d’intentar-ho. Molts màxims responsables de l’ICS anteriors a la seva etapa, no ho haurien ni intentat.  

De tota manera aquesta vegada s’ha  anat massa enllà; no veig clar com pot acabar tot plegat. Semàfors vermells, si; però això no arregla res. 

www.rbaestudisiprojectes.cat