Els consorcis sanitaris, en tant que figura jurídica útil per la gestió eficient de la sanitat, estan amenaçats

Les diferents disposicions legals que han anat sortint, fan inviables els objectius que justificaven la seva utilització

Quan “l’afany de dèficit” es converteix en paradigma d’algunes organitzacions polítiques. 

El Consorci Sanitari del Parc Taulí de Sabadell fou el
primer consorci sanitari de gestió que es va
 constituir a Catalunya

Els consorcis van començar a ser utilitzats com a fórmula jurídica per gestionar centres sanitaris a partir de l’any 1986: El Consorci Sanitari del Parc Taulí, el Consorci Sanitari de Terrassa i el Consorci Hospitalari de Vic varen ser els tres primers que es van constituir. L’objectiu era  dotar a la sanitat d’un instrument jurídic de naturalesa pública que es regeix segons els seus estatuts. Les avantatges provenen del fet que tot i assegurar els control del sistema mitjançant les auditories, és molt més flexible i àgil pel que fa a la contractació, al règim laboral, facilita el procés de presa de decisions, respecta l’autonomia de gestió, permet la competitivitat entre institucions al estar totes sotmeses a les mateixes regles de joc, permet la gestió pública amb criteris empresarials, i assegura molt més la sostenibilitat dels centres, en contraposició a “l’afany de dèficit” de la majoria de centres públics subjectes a les regles de l'administració pública, entre moltes altres avantatges.

Aquest model de gestió pública amb criteris empresarials i eines eficients ha estat posat en qüestió pels alts funcionaris de l’administració pública catalana (el sottogoverno) i estatals. També els sindicats i els partits d’esquerra catalans s’han mostrat clarament contraris al model. A més, les diferents normatives que han anat sortint al llarg d’aquests quasi 30 anys de vigència dels consorcis sanitaris, també s’han constituït com potents amenaces contra el model, limitant la capacitat de l’autonomia de gestió, obviant les funcions del òrgans de govern d’aquestes institucions i dificultant moltíssim el procés de presa de decisions dels equips de gestió dels consorcis.

El Consorci Hospitalari de Vic, fou el segon
en constituir-se

A nivell estatal la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, de desembre del 2013, introdueix un nou règim jurídic dels consorcis que en la pràctica fa impossible que aquests puguin ser considerats com a figura jurídica vàlida per la gestió dels centres sanitaris del Sistema de Salut Català.

Pel que fa a Europa, les normatives comptables SEC 95 i la més recent SEC 2010, són també una trava molt significativa a la gestió empresarial i a l’autonomia de gestió dels òrgans de govern dels consorcis. Cal dir en aquest punt que a banda de les normatives europees pròpiament dites, a Catalunya ens trobem amb un altre dificultat afegida:  les normatives europees són “adaptades i interpretades” a Madrid. Aquest fet comporta que aquestes adaptacions i interpretacions es facin d’acord als interessos de la realitat espanyola, mentre que la realitat catalana és molt diferent a l’espanyola, i això comporta que la interpretació d’aquestes normatives de tipus europeu (i no cal dir les estatals) ens perjudiquin molt més que a països com Espanya, Alemanya, o França on l’adaptació de les normatives està feta considerant les seves realitats respectives. Tot plegat, porta a la conclusió que el “model consorcis” és un model acabat, que ha perdut bona part de les avantatges que comportava la seva implantació. I això a banda que CiU estigui intentant pactar amb el PP una esmena a la Llei de Racionalització de l’Administració Local, per tal que els consorcis sanitaris quedin exclosos d’aquesta normativa. Fins i tot si aquesta temptativa té èxit, la vigència dels consorcis sanitaris a Catalunya està seriosament amenaçada.

El Consorci Sanitari de Terrasa fou el tercer. Tots
tres, entre els anys 1986 i 1988

Caldria doncs que els entesos, comencin a imaginar una nova tipologia d’entitats, ateses les especificitats del sector sanitari públic català, que s’adapti a les característiques del Sistema Sanitari Català que asseguri l’equilibri entre l’agilitat i flexibilitat necessàries per assegurar una gestió eficient, el funcionament òptim del Sistema i la transparència i el retiment de comptes.

L’autonomia de gestió no s’ha d’interpretar com un intent de fugir del control públic, sinó ans al contrari, dotar al sistema sanitari públic d’eines de gestió eficients que assegurin el millor aprofitament dels diners públics per millorar la salut dels ciutadans, i per això cal una fórmula jurídica que avui no tenim. Precisament per que els diners públics han de ser gestionats amb tota la transparència però també amb tota l’eficiència, ens cal una eina que avui malauradament no existeix.   

www.rbaestudisiprojectes.cat