Hi ha gerents d’hospitals que veuen el dèficit com un factor social positiu
Avui, en una majoria de cassos, el dèficit prové habitualment d’una estructura excessiva de personal
 |
| A la sanitat pública, l'afany de lucre hauria de tenir uns límits |
Fa pocs dies, parlant amb l’amic Toni Iruela, em va fer adonar de dos
conceptes contraposats, però molt reals: afany de lucre i afany de dèficit, com
a paradigma d’algunes cultures col·lectives en el mon de la sanitat
catalana.
El concepte “afany de dèficit” va aparèixer com a antítesi del concepte
“afany de lucre” ben conegut aquest últim en una economia de caire capitalista
i liberal com la nostra. Comentàvem la necessitat de que en una època de crisi
com l’actual les empreses amb afany de
lucre que treballen en el sector sanitari, fessin un exercici de transparència
amb l’objectiu que la societat sabés si el benefici que estaven obtenint era un
benefici raonable, o pel contrari es tractava d’un benefici desmesurat, la qual
cosa implicaria probablement que el que estava pagant el CatSalut per la seva
feina era excessiu. Tractant-se de diner
públic tindria sentit voler saber si els guanys que algú lícitament en treu són
o no desproporcionats.
És curiós observar com, a l’altre banda de l’escenari, situades de
manera oposada a les empreses amb ànim de lucre coexisteixen un conjunt
d’institucions totes elles de titularitat públiques, que estan instal·lades en
la cultura del dèficit. En la part central d’aquest escenari imaginari hi
trobaríem aquelles organitzacions de titularitat privada sense afany de lucre
anomenades “non profit”, com per exemple
mútues o fundacions integrades en la xarxa pública sanitària. Aquest escenari
vist així, és de fet la xarxa sanitària pública de Catalunya anomenada SISCAT
(un nom del tot desafortunat i absurd, que comporta pels ciutadans un grau
encara més gran desconeixement del Sistema Sanitari. Amb esforços importants
molts ciutadans havien entès que era la XHUP, però ara hem introduït una nova nomenclatura que
contribueix a incrementar els desconeixement de la ciutadania).
 |
| Les empreses privades sense afany de lucre seguiexen aquest esquema bàsic. Caldria però conèixer el sou dels seus directius |
Aquestes institucions instal·lades “còmodament” en la cultura del
dèficit, són totes elles de titularitat pública, bé amb la Generalitat com a titular o alguns municipis catalans. Si fossin
privades ja no existirien per que una empresa privada pot suportar alguns exercicis amb dèficit, però
si aquesta situació és converteix en crònica, la fallida està garantida. Un
dels exemples més paradigmàtic d’aquesta cultura del dèficit el trobem a
l’Hospital de Sant Pau que any rere any tanca els exercicis econòmics amb
dèficit. Sembla que últimament s’ha reduït una mica, però amb dèficit en
definitiva. És curiós observar que en aquestes institucions, els col·lectius
generadors d’opinió i els comitès d’empresa s’esforcen a trobar explicacions
que justifiquin aquest dèficit permanent, i com és lògic, la culpa sempre la
tenen els altres. En el cas de Sant Pau, la culpa és del CatSalut que no paga
l’activitat de l’Hospital com a aquests col·lectius els agradaria, però en
canvi, el sistema de tarifes del CatSalut és del tot transparent, i és evident
per aquells que ho coneixen d’una manera propera, que la retribució de
l’Hospital és la que li correspon, en funció de la seva activitat, de la seva
estructura, i de la complexitat de les patologies que atén. Tanmateix, els
col·lectius de l’Afany de dèficit, ja tenen un culpable. La cultura del dèficit
permanent no és monopoli de Sant Pau; l’ICS seria també un altre exemple que
mostraria com any rere any, els seus hospitals tanquen l’exercici amb dèficit.
En algun centre, amb dèficits relativament petits, però dèficits en definitiva.
No se si al Clínic i a l’Hospital del Mar, trobaríem algun exercici sense
dèficit, però molt em temo que no. A l’Hospital Municipal de Badalona tampoc.
És que fins i tot hi ha gestors que entenen el dèficit com una obligació de
caire social.
 |
| A l'afany de dèficit no hi ha qui el pari; Malauradament a casa nostra algunes institucions s'hi han instal·lat |
Què hi ha al darrera de l’afany de dèficit? Sens dubte una baixa
productivitat. És per això, que els hospitals instal·lats en la cultura de
l’afany de dèficit presenten unes plantilles molt desproporcionades, i uns
costos salarials que superen el 65% dels costos totals, barrera en la que
situaríem el límit dels centres ben dimensionats. Si el problema és aquest, com és que no es
soluciona? Doncs per que els col·lectius abonats a l’afany de dèficit, estan
també abonats al populisme, i davant de possibles conflictes laborals
importants, l’Administració prefereix “mirar cap a un altre banda” i que en tot
cas siguin el ciutadans qui amb més impostos acabin pagant la manca de valentia
de l’Administració i la poca dignitat dels que s’instal·len en aquestes
posicions.
Que prefereixen els ciutadans partint d’un mateix pressupost anual
fix?: una sanitat publica en la que hi ha organitzacions que aconsegueixen
guanys econòmics, sotmeses a un rigorós control de l’Administració pública que
garanteixi una qualitat assistencial excel·lent en les seves pràctiques
sanitàries, o bé una sanitat pública, amb resultats sanitaris excel·lents però
que a finals d’any la majoria d’institucions que la integren presenten uns
dèficits que obliguen als ciutadans a tenir que pagar cada vegada més impostos
per poder-ho finançar? El Pacte Nacional de la Salut hauria d’establir límits a
l’afany de dèficit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada