Intervinguts!

Finalment s’ha produït: Allò que Rajoy havia negat encara no fa ni tres setmanes ha succeït. La Unió Europea intervé els bancs espanyols. El govern del PP, el que ho havia d’arreglar tot acaba de palesar la seva ineptitud, les seves contradiccions, i la seva manca d’un pla sòlid per resoldre la greu situació del país.

Un PP que intenta vendre com un èxit el fracàs més gran d’un govern espanyol en matèria econòmica. Hem passat del país que tenia els bancs més saludables del mon, al ridícul espantós de fer veure que la intervenció de la banca és un préstec amb molt bones condicions. Què deuen pensar a Europa quan veuen als nostres polítics fer el ridícul d’aquesta manera. Quina poca confiança i quin descrèdit.

El dit acusador de de Guindos: la culpa del rescat és
dels espanyols; per això el PP ha decidit salvar-nos

La Unió Europea ha decidit injectar 100.000 milions d’€ al sistema bancari espanyol conseqüència dels desastres de la política del totxo i de la gestió pèssima del sistema bancari, en particular de les caixes d’estalvis.

Es podrà dir amb raó que no tota la culpa és del PP, que el PSOE hi té la seva bona dosi de responsabilitat, però amb tot els autèntics responsables em sembla que no són aquests tot i que és evident que uns i altres no han sabut gestionar aquesta crisi.

Qui són doncs els autèntics responsables de la situació? Doncs en primer lloc els polítics, que han fet jugar a les caixes d’estalvis un paper en el mon financer que no és el que els hi corresponia. Tot va començar quan els partits van intentar (i van aconseguir) situar en els màxims òrgans de govern de les caixes a gent del partit. Presidents afins que havien de facilitar la presa de decisions en favor de les conveniències del partit amb el suport de consellers també del partit per assegurar-se la majoria en els consells d’administració de les caixes. D’aquesta manera aconseguien finançament per obres per no es podien justificar de cap manera en estudis de rendibilitat  sinó que la única justificació que tenien era obtenir uns quants vots. També s’asseguraven crèdits pels propis partits per finançar les seves campanyes quan en molts cassos aquests crèdits eren condonats o se’ls eximia de pagar interessos.

El president Rajoy es va amagar mentre de Guindos
 explicava el rescat bancari. Avui ha comparegut ell
 per dir que tot plegat és un èxit de la seva gestió
 i que estava tan content del bé que ho havia
fet que marxava a Polonia a veure el partit
 de la selecció espanyola de futbol.  

Tot això amanit amb la cultura del “pelotazo” i de l’amiguisme. Operacions especulatives sense cap aportació de valor que han hipotecat la viabilitat d’aquestes caixes. Hi han exemples molt clars: a València la CAM i Bancaja han fet fallida com a conseqüència dels deliris de grandesa del Sr. Francisco Camps, expresident de la Generalitat Valenciana. Aquest personatge és el responsable directe dels desastres econòmics d’aquestes dues institucions al obligar-les a finançar el Parc Terra Mítica, l’aeroport de Castelló, la ciutat de les Arts i la Ciència de València, el circuit urbà de fórmula 1 de València, la copa Amèrica, etc., etc. Tot inversions sense retorn a la societat, o amb un retorn escassíssim.

Pel que fa a Caja Madrid succeeix el mateix: la Sra. Esperanza Aguirre a través de l’anterior president el Sr. Blesa els ha obligat a finançar tota la política exhibicionista que han fet a Madrid en matèria d’inversions: des dels molts hospitals construïts en els darrers anys, fins el seguit d’autopistes i autovies que envolten Madrid, fins les noves línies del metro, etc. etc. Però en el cas de Madrid i Caja Madrid hi han encara altres culpables que cal trobar en la coneguda “llotja del Bernabeu” que s’ha convertit en lloc de reunió els dies de partit on es comencen a articular els molts “pelotazos” de la capital, fet del qual el propi Real Madrid i el seu nefast president en treuen beneficis: a l’un se li donen crèdits per comprar jugadors a uns preus prohibitius tot i l’escassetat de diners en el mercat, i a l’altre se li faciliten crèdits i comandes per les seves empreses. Sembla que aconseguir una invitació per la llotja del Bernabeu és quelcom molt celebrat a la capital per que obre les portes del “chollo”. Banquers, polítics i empresaris units a la recerca del “pelotazo”: guanyar molts diners en poc temps, sense aportar valor afegit. 

La Sra. Aguirre es va arribar a enfrontar
amb el seu company de partit Gallardón
pel domini del consell d'administració
de Caja Madrid

El gran drama de tot plegat és que hem arribat a que la banca espanyola sigui intervinguda per Europa  com a conseqüència de totes aquestes barbaritats i altres de similars comeses per l’Estat com per exemple el cost brutal dels AVE que no transportaran pràcticament viatgers o el cost enorme de les autovies sense peatge que a més en moltes zones estan pràcticament  buides. Aquests 100.000 milions d’€ que Europa injectarà a la banca espanyola a través del FROB comptabilitzarà com a dèficit públic, i això implicarà noves restriccions que patirem tots els ciutadans. Aquí és on ens han portat els nostres polítics.

Davant de tot plegat, no puc predir com aniran les coses més enllà del que tothom coneix: hem hipotecat el nostre futur per unes quantes dècades. Per tant estic en el dret de reclamar (inútilment evidentment) que no es tornin a produir tot un seguit de fets:

Mai més un polític o ex polític en el consell d’administració  de cap empresa, sigui del sector que sigui, pública o privada


Mai més sous estratosfèrics per incompetents. Impostos especials per els que percebin més de 250.000€ anuals. Eliminació de qualsevol avantatge fiscal

Mai més inversions estatals o d’altres institucions públiques no productives i  sense retorn a la societat.

Mai més ajuts a la cultura del “pelotazo” amb fortes càrregues impositives als diners procedents de l’especulació

Mai més ineptes al govern ni estatal, ni autonòmic ni municipal

Càstig exemplar als xoriços privats i públics. La justícia també ha de ser justicia per als poderosos.

www.rbaestudisiprojectes,cat