Aquests dies s’ha reprès la negociació col·lectiva amb els sindicats en
l’àmbit de la sanitat pública de Catalunya. Segons sembla s’ha començat a negociar la jornada laboral.
Aquesta negociació respon
a una disposició de la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos de l’Estat pel
2012 per la qual s’establia una jornada anual mitja de 1750 hores. Aquesta
jornada afecta a tots els funcionaris, però en el cas de Catalunya (pendent de
si es presenta recurs d’inconstitucionalitat per invasió de competències)
afectaria pel que fa al sector salut a totes les EPIC (empreses públiques i
consorcis) i als hospitals municipals. Això comportaria dues jornades diferents
atès que la mesura no seria d’aplicació a la resta de centres que no són EPIC.
Dues jornades diferents i en canvi retribucions similars com a conseqüència de
l’equiparació salarial duta a terme en els darrers anys pel sistema sanitari públic
català. (SISCAT)
 |
| En la II Jornada d'Associats d'UCH es va debatre a Sant Benet del Bages sobre el futur de la negociació col·lectiva |
Semblaria doncs raonable
que la jornada laboral fos única per tot el SISCAT atès que les retribucions
pràcticament ho són. Es comenta que Funció Pública de la Generalitat també
veuria amb bons ulls aquesta unificació de jornada.
Amb aquests precedents,
sindicats i patronal s’han assentat a negociar. Però com a succeït en tantes
ocasions la patronal ja ha començat a afluixar plantejaments només començar. De
les 1750 hores de mitjana que estableix el govern espanyol, les patronals
sanitàries que estan en la mesa negociadora ja han baixat a 1708, però com que
l’ICS es mou en un entorn de 1.670, la patronal estaria disposada a donar per
bones aquestes 1.670 hores. Els sindicats no volen acceptar aquests condicions
i en qualsevol cas exigeixen que si hi hagués acord les patronals s’haurien de
comprometre a que cap centre acomiadés a ningú com a conseqüència d’un
increment de jornada i per tant d’un excedent de plantilla.
Aquesta condició que
exigeixen els sindicats, anul·la per ella mateixa l’efecte que es deriva d’un
increment de jornada. Si tens més força de treball de la que necessites,
l’excés d’hores de la plantilla no et serveixen per a res sinó pots adaptar la
plantilla a les necessitats de la feina. Així de senzill
 |
| Ramon Cunillera director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya, entitat que forma part de la mesa negociadora del conveni |
Tot plegat un autèntic desgavell. Les patronals que no han aprés res del passat, i els sindicats per
que no són conscients de la situació del país. Sembla com si en aquests darrers
4 anys aquí no hagués succeït res. Les dinàmiques d’uns i altres són les de
sempre, mentre que la realitat del país és molt diferent. I són precisament
aquestes dinàmiques les que han portat a la situació que patim tots els
catalans. Totes les negociacions que
s’ha fet en el darrers 30 anys han comportat el mateix resultat: reducció de la
jornada laboral i increment del sous. Això any rere any, conveni rere conveni,
i el resultat ha estat un país que ha vist créixer molt per sobre de la
inflació els seus costos laborals, i per tant una pèrdua de competitivitat i productivitat
en uns moments de globalització de l’economia. Un autèntic contrasentit.
Recordo que en la II
Jornada d’Associats organitzada per l’UCH a Sant Benet del Bages el dia 15 de
desembre passat, es van estructurar 4 àmbits temàtics i un d’ells eren les
relacions laborals. En aquest últim grup de treball jo mateix vaig suggerir que
la jornada de treball es tragués fora de l’àmbit de la negociació col·lectiva,
i que fos el govern qui establís cada any aquesta jornada. D’aquesta manera
s’evitava aquest procés d’erosió sistemàtic de la productivitat en el nostre
país. No em van fer ni cas, i al final s’han trobat que si més no pels
funcionaris, ha estat el govern qui lògicament ha acabat establint la jornada laboral tal com jo reclamava.
 |
| En les meses negociadores dels convenis, per part de la patronal s'hi asseuen persones que no tenen cap responsabilitat directe sobre els temes que acaben pactant (cedint), i per la part sindical, persones que mai tenen res que oferir, només demanar (exigir) |
Normalment quan dues parts
s’assenten a negociar, les dues parts tenen coses a intercanviar: tu cedeixes
per aquí i el teu oponent cedeix per allà, i al final es produeix l’acord. En
el cas que ens ocupa, els sindicats no tenen res per negociar; ells van sempre
a més, més i més, però no tenen res per la negociació, i les patronals en el
fons tampoc, perquè tampoc s’hi juguen els seus diners, sinó els dels seus associats.
És per això que en les negociacions del sector el resultat sempre ha estat el
mateix: menys jornada, més sou, més dies
de lleure, etc.
Semblava que la crisi
serviria entre altre coses per aportar una mica de seny als negociadors
intentant no repetir tots els vicis del passat. Doncs bé, només començar topem
amb la mateixa pedra: els uns exigint a canvi de res i els altres acceptant
aquestes exigències per que al cap i a la fi, no són ells qui en pagarà les
conseqüències directament. Tot plegat lamentable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada