Algunes amenaces sobre el Sistema Sanitari Català: conversa amb el conseller Ruiz (I)

Les falses acusacions de privatització, relacionant privatització i corrupció, és una de les amenaces més significatives.

El conseller demana la implicació de tothom en la defensa del sistema, i troba especialment en falta el recolzament de les patronals, davant les falses acusacions de privatització. 

En una recent trobada que juntament amb en Toni Iruela vàrem tenir ocasió de mantenir amb el conseller Ruiz, i en el context de les dificultats i amenaces que planegen sobre el Sistema Sanitari Català, un dels temes que va ser objecte de conversa fou el referent a les acusacions de “privatització” que des de molts àmbits s’estan fent sobre la sanitat catalana. Partits polítics d’esquerra, sindicats, diverses organitzacions de la societat civil coincideixen a denunciar una suposada privatització que en la realitat no existeix de cap manera. Fins i tot, ERC, el partit que recolza al govern, ha gosat fer aquest tipus d’afirmacions en el Parlament de Catalunya, fet que provoca en aquells que tenen un mínim de sentit comú, un rebuig a aquest tipus de política basada en el populisme, en la voluntat de desgastar als que governen i dirigida exclusivament a la caça del vot encara que sigui mentint.

Vàrem comentar amb el conseller el cas recent d’un diari que fa pocs dies titulava:  “Salud privatiza la atención oftalmològica de 126.000 personas del Baix Llobregat” . Escriure un titular així només pot ser degut a  dos motius, o a la ignorància (que no crec que sigui el cas) o a la intencionalitat política. De fet es tracta de malalts de la zona de Sant Boi, que s’atenien a Viladecans, i des que a Sant Boi s’ha implementat el servei d’oftalmologia que abans no existia, tornen a ser atesos al seu poble. Són malalts del sistema públic, atesos en hospitals de la xarxa pública. Així de senzill, i així de mal intencionada la notícia. A mi em sobta que cap veu autoritzada del Departament hagi sortit a desmentir aquesta informació, i al fer-li veure aquest fet al conseller aquest va dir que ell també troba a faltar un posicionament clar del sector, i en particular de les patronals, que també varen callar quan es tractava de traspassar malalts de trauma del Clínic al Sagrat Cor, que era el sector que realment els corresponia.  Queda clar doncs que el conseller demana una major implicació de les patronals en la defensa del Sistema amenaçat amb denúncies de privatització quan cap institució pública ha passat a ser de titularitat privada. Ni cap usuari ha de pagar pels serveis de salut que rep. On és doncs aquesta fal·làcia de la privatització? Amb quins arguments sòlids es sustenta? Quins son els verdaders interessos dels que mantenen aquestes falses acusacions?

Tampoc entenc massa com el partit del govern (la coalició CiU) no ha sortit a defensar que la sanitat a Catalunya no s'està privatitzant ni es privatitzarà i que totes aquestes lectures "business friendly"que intencionadament es fan contra el govern, en el cas de la sanitat són especulacions sense fonament. És incomprensible que amb la mala imtage i coseqüent pèrdua de vots que això implica, CiU no hagi sortit al pas d'aquestes falses acusacions.  

Al sistema l’hem de defensar entre tots. Hi estic d’acord, però també el Departament de Salut, el CatSalut en concret, ha de ser molt més visible en aquesta defensa del sistema. Coincideixo amb el paper d’estrassa de les patronals; pel que es veu no deixen content a ningú: ni als seus associats ni als màxims dirigents de la sanitat catalana. Tanmateix no he sentit a ningú del CatSalut defensar que la sanitat catalana no es privatitza. De fet n’hi hauria prou demanant als que denuncien aquesta privatització un sol exemple en el que hi hagi hagut els elements bàsics de tota privatització: canvi de la titularitat pública per titularitat privada, i pagament pel servei sanitari que es rep.

Seguint amb la privatització, vull denunciar des d’aquest blog, un altre comportament molt poc ètic. En aquest cas es tracta d’una diputada de les CUP i un metge de l’Hospital de Terrassa relacionat amb el sindicat Metges de Catalunya que estan difonent una tesi que em sembla reprovable. Denuncien un suposat pla de desmantellament de la sanitat pública catalana que consisteix a “escanyar progressivament els centre públics  i fer-los  progressivament més ineficients. Posteriorment,  quan ja s’identifica públic amb ineficiència, i privat amb eficiència, vendre els centres públics a grups privats amb ànim de lucre per tal que ho gestionin i en treguin profit”

Què els sembla l’argument? Maquiavel hauria quedat com un becari del maquiavel·lisme al costat d’aquest parell d’il·luminats. Al Sr. Dr., no el conec, però a la Sra. Diputada he tingut ocasió d’escoltar-la al Parlament  i m'ha semblat una atèntica especialista en demagògia populista. Com es poden arribar a dir aquestes barbaritats?

Continuant amb la conversa amb el conseller Ruiz, explicar que el pas de la privatització a  la corrupció és automàtic. Autonomia de gestió vol dir per alguns ficar ma al calaix i esquivar el control públic, consorcis vol dir privatitzar, es privatitza per enriquir-se, les portes giratòries asseguren impunitat en la transferència públic-privat, etc. etc. De totes les denúncies fetes fins ara d’irregularitats en la sanitat catalana, pel moment totes les sentencies que s’han anat substanciant, no n’hi ha cap d’inculpatòria, i algunes d’elles ni tan sols han estat admeses a tràmit.

Coincideixo amb el conseller: aquells que realment hi creiem, hem de defensar el model sanitari català. És un model fort, potent i d’èxit. Per això, tot i aquestes amenaces el model continua amb uns excel·lents resultats que contradiuen ells sols les maledicències de persones malintencionades o bé de bona fe, però enganyades.  M’agradaria molt sentir veus més autoritzades que la meva, veus de persones significades de la dreta i de l’esquerra defensant el model d’èxit de la nostra sanitat.

A Catalunya, la Sanitat NO s'està  privatitzant!

www.rbaestudisiprojectes.cat 

Els consorcis sanitaris, en tant que figura jurídica útil per la gestió eficient de la sanitat, estan amenaçats

Les diferents disposicions legals que han anat sortint, fan inviables els objectius que justificaven la seva utilització

Quan “l’afany de dèficit” es converteix en paradigma d’algunes organitzacions polítiques. 

El Consorci Sanitari del Parc Taulí de Sabadell fou el
primer consorci sanitari de gestió que es va
 constituir a Catalunya

Els consorcis van començar a ser utilitzats com a fórmula jurídica per gestionar centres sanitaris a partir de l’any 1986: El Consorci Sanitari del Parc Taulí, el Consorci Sanitari de Terrassa i el Consorci Hospitalari de Vic varen ser els tres primers que es van constituir. L’objectiu era  dotar a la sanitat d’un instrument jurídic de naturalesa pública que es regeix segons els seus estatuts. Les avantatges provenen del fet que tot i assegurar els control del sistema mitjançant les auditories, és molt més flexible i àgil pel que fa a la contractació, al règim laboral, facilita el procés de presa de decisions, respecta l’autonomia de gestió, permet la competitivitat entre institucions al estar totes sotmeses a les mateixes regles de joc, permet la gestió pública amb criteris empresarials, i assegura molt més la sostenibilitat dels centres, en contraposició a “l’afany de dèficit” de la majoria de centres públics subjectes a les regles de l'administració pública, entre moltes altres avantatges.

Aquest model de gestió pública amb criteris empresarials i eines eficients ha estat posat en qüestió pels alts funcionaris de l’administració pública catalana (el sottogoverno) i estatals. També els sindicats i els partits d’esquerra catalans s’han mostrat clarament contraris al model. A més, les diferents normatives que han anat sortint al llarg d’aquests quasi 30 anys de vigència dels consorcis sanitaris, també s’han constituït com potents amenaces contra el model, limitant la capacitat de l’autonomia de gestió, obviant les funcions del òrgans de govern d’aquestes institucions i dificultant moltíssim el procés de presa de decisions dels equips de gestió dels consorcis.

El Consorci Hospitalari de Vic, fou el segon
en constituir-se

A nivell estatal la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, de desembre del 2013, introdueix un nou règim jurídic dels consorcis que en la pràctica fa impossible que aquests puguin ser considerats com a figura jurídica vàlida per la gestió dels centres sanitaris del Sistema de Salut Català.

Pel que fa a Europa, les normatives comptables SEC 95 i la més recent SEC 2010, són també una trava molt significativa a la gestió empresarial i a l’autonomia de gestió dels òrgans de govern dels consorcis. Cal dir en aquest punt que a banda de les normatives europees pròpiament dites, a Catalunya ens trobem amb un altre dificultat afegida:  les normatives europees són “adaptades i interpretades” a Madrid. Aquest fet comporta que aquestes adaptacions i interpretacions es facin d’acord als interessos de la realitat espanyola, mentre que la realitat catalana és molt diferent a l’espanyola, i això comporta que la interpretació d’aquestes normatives de tipus europeu (i no cal dir les estatals) ens perjudiquin molt més que a països com Espanya, Alemanya, o França on l’adaptació de les normatives està feta considerant les seves realitats respectives. Tot plegat, porta a la conclusió que el “model consorcis” és un model acabat, que ha perdut bona part de les avantatges que comportava la seva implantació. I això a banda que CiU estigui intentant pactar amb el PP una esmena a la Llei de Racionalització de l’Administració Local, per tal que els consorcis sanitaris quedin exclosos d’aquesta normativa. Fins i tot si aquesta temptativa té èxit, la vigència dels consorcis sanitaris a Catalunya està seriosament amenaçada.

El Consorci Sanitari de Terrasa fou el tercer. Tots
tres, entre els anys 1986 i 1988

Caldria doncs que els entesos, comencin a imaginar una nova tipologia d’entitats, ateses les especificitats del sector sanitari públic català, que s’adapti a les característiques del Sistema Sanitari Català que asseguri l’equilibri entre l’agilitat i flexibilitat necessàries per assegurar una gestió eficient, el funcionament òptim del Sistema i la transparència i el retiment de comptes.

L’autonomia de gestió no s’ha d’interpretar com un intent de fugir del control públic, sinó ans al contrari, dotar al sistema sanitari públic d’eines de gestió eficients que assegurin el millor aprofitament dels diners públics per millorar la salut dels ciutadans, i per això cal una fórmula jurídica que avui no tenim. Precisament per que els diners públics han de ser gestionats amb tota la transparència però també amb tota l’eficiència, ens cal una eina que avui malauradament no existeix.   

www.rbaestudisiprojectes.cat                       

L’€ per recepta és inconstitucional

El Tribunal Constitucional, actuant a instàncies del PP, anul·la aquesta taxa creada pel govern català

La devolució de les quantitats cobrades, pot representar una dificultat administrativa, que costi més encara que la quantitat que s’ha de retornar

Ahir es va fer oficial que el Tribunal Constitucional (TC) havia dictaminat que l’anomenat “euro per recepta” instaurat per la Generalitat era inconstitucional. L’euro per recepta estava en stand-by des que el govern espanyol havia presentat recurs davant del TC contra aquesta taxa establerta per la Generalitat amb un doble objectiu: d’una banda amb afany recaptatori, però també com a factor moderador de la demanda. L’euro per recepta ha estat vigent a Catalunya durant 6 mesos, i en aquest període s’han recaptat aproximadament 50 milions d’€ i per l’efecte moderador de la demanda, se’n van deixar de gastar un xifra similar. El Departament de Salut ha fet públic un comunicat en el que lamenta la decisió del TC. Cal tenir en compte que entre recaptació i estalvi de medicaments la taxa de l’euro per recepta hauria representat al voltant dels 200 milions d’€ anuals, quantitat aquesta que de poder-se disposar hauria evitat les retallades previstes en aquest 2014, per posar un exemple.  

Sense ser jurista és agosarat intentar entendre la sentència. D'una banda sembla que els motius argüits pel TC passen per assegurar que el finançament sanitari és una competència estatal no transferida, i per altre banda, l’Euro per recepta posava en desavantatge als ciutadans de Catalunya respecte d’altres comunitats espanyoles  que podien accedir als medicaments sense aquesta càrrega, creant diferències entre els ciutadans de l’Estat.

Davant d’aquesta argumentació tan “solidaria” vers el poble de Catalunya, jo em pregunto per què el TC no declara inconstitucional els pressupostos de totes aquelles comunitats que poden posar a disposició del seu sistema sanitari molts més diners per ciutadà i any que no pas els que podem posar a Catalunya. Jo em pregunto com és que el TC admet que els catalans haguem de circular per autopistes de pagament, mentre mitja Espanya circula per autovies gratuïtes. També m’agradaria que el TC analitzés com és que a Catalunya paguem l’IRPF més alt de tot l’Estat espanyol, i en canvi l’Estat ens retorna una part molt minsa d’aquests impostos que paguem. És que tots aquests exemples que acabo d’exposar, i molts més que se’n podrien posar, no situen als ciutadans de Catalunya en una clara posició de discriminació respecte als ciutadans de l’Estat espanyol? No serà que el TC en lloc de ser un òrgan imparcial i just, és una eina de partit al servei de qui els ha col·locat en aquesta posició? No serà que el TC actua com a corretja de transmissió del Partit Popular en temes legals? No serà que el TC és un instrument de part en lloc d’un exemple d’imparcialitat?

L’efecte d’aquesta sentència pot comportar serioses dificultats a la sanitat catalana. Jo no crec de cap manera que la devolució d’aquests quasi 50 milions estigui pressupostada en l’exercici 2014. Voldrà dir això que la retallada per aquest any (20 milions a l’ICS i 40 milions al sector concertat) s’haurà d’incrementar en altres 50 milions d’€?. Com s’ho farà el Departament de Salut  per retornar aquests diners si és que finalment els ha d’acabar retornant? Certament “Madrid” cada dia ens ho posa més difícil: dona la sensació que ens indiquin clarament quin és el camí a seguir...confio que les forces polítiques catalanes el segueixin amb decisió. 

Des d’un altre punt de vista val la pena valorar quin és el grau d’autonomia que una comunitat com Catalunya té avui dins del context espanyol, quan ni tan sols pot implantar una taxa per la dispensació de receptes farmacèutiques. Això és “autogovern”?  Mica en mica el país s’està  tornant a centralitzar situant novament tot el poder de decisió a Madrid “villa i corte”. És el poder de la maquinària administrativa de l’Estat espanyol.

Tornant a l’Euro per recepta, no cal dir que moltes persones a Catalunya estaran contentes amb la notícia: ho entenc i ho respecto. Ja em costa una mica més entendre a algunes organitzacions que en conèixer la notícia sembla com si els hagués tocat la loteria, i el primer que han fet ha estat reclamar que es retorni les quantitats cobrades, sense adonar-se que aquests diners els acabaran pagant per un altre banda, amb més llistes d’espera, o de qualsevol altre forma. No s’ha de perdre de vista que amb les limitacions que va fixar la Generalitat a la taxa, l’import màxim mensual que un ciutadà normal podia pagar eren 5 €, i que hi havia alguns col·lectius en situació de precarietat que estaven exempts de pagar aquesta taxa. Quan la taxa es va crear, em vaig mostrar partidari de la mateixa sobretot per l'efecte moderador de la demanda; continuo pensant el mateix.  

Per tant, per part meva, renuncio a qualsevol retorn dels diners que he pagat per aquest concepte, i m'agradaria que altres ciutadans de Catalunya és decidissin a fer el mateix. Personalment m’alegra haver pogut contribuir mínimament amb un granet de sorra a reduir el dèficit de la sanitat del meu país. 

www.rbaestudisiprojectes.cat       

Un sopar al Palau de la Generalitat de 40 milions d’Euros

Aquest és l’impacte que el sector concertat de la sanitat catalana haurà d’assimilar en el pressupost 2014: en llenguatge corrent, la retallada de l’any

Les patronals sanitàries, com no podia ser d’altre manera, diuen “amen”

En una reunió celebrada el dia 8 d’abril en una de les patronals sanitàries catalanes, quan la reunió acabava, un dels presents va preguntar sobre l’autenticitat del rumor que feia referència a una possible nova retallada de l’1% en el pressupost de Salut per l’exercici 2014. La resposta de la direcció d’aquesta patronal va ser: “estem pendents d’una reunió amb el president de la Generalitat per aclarir-ho, però encara no tenim data”.

Com que s’atrapa abans a un mentider que a un coix, avui hem sabut que aquella reunió amb el president de la Generalitat feia dies que tenia data, i que es va celebrar precisament aquell mateix 8 d’abril al Palau de la Generalitat. No va ser una reunió normal, sinó que va ser un sopar. Al sopar hi van assistir a més del president Mas, el conseller Mas Colell, el conseller Boi Ruiz, i representants de les patronals sanitàries UCH, CSC i ACES.

Com no podia ser d’altre manera, els representants de les patronals van acceptar els arguments dels màxims dirigents del país, en el sentit que calia carregar contra el pressupost del 2014, els 120 milions de dèficit de l’exercici 2013, i per tant, aquests diners restarien de les quantitats previstes en el pressupost del 2014. Es va explicar que d’aquests 120 milions, la pròpia administració catalana n’assumiria 60, i dels 60 restants, 20 s’afectarien la pressupost de l’ICS per aquest any, mentre que els altres 40 anirien contra el pressupost dels centres concertats en aquest mateix any. És clar que quan et conviden a sopar en un “marc incomparable” com és el del Palau de la Generalitat, no et deuen quedar ni ganes ni forces per oposar resistència a allò que el que et convida et vol proposar. Per tant, quan les patronals van a sopar al Palau de la Generalitat, mala peça al teler: algú en sortirà perjudicat.

Davant de la petita resistència oposada per les patronals, els arguments del govern de Catalunya van ser que per evitar que això fos així, s’intentaria demanar a Madrid (al ministre Montoro) que es flexibilitzés el dèficit previst per les comunitats autònomes per aquest 2014, i que aquesta flexibilització es dediqués tota ella a compensar l’excés de dèficit (endeutament) de l’exercici 2013 dels departaments de Salut de les diferents comunitats autònomes. Semblava que el País Valencià podria tenir unes necessitats similars a les de Catalunya, i per tant hi podria haver algun possible suport a la proposta d’algunes comunitats autònomes. 

En el sopar es va acordar mantenir reunions periòdiques entre les patronals, el departament de Salut i Economia i Finances per fer un seguiment d’aquesta petició que s’hauria de fer en el sí de la “Comisión Interterritorial de Salut”. Pel que sembla  aquesta petició ja hauria arribat d’alguna manera al ministre Montoro, que pel moment no ha dit “aquesta boca és meva”. I fins aquí el que va donar de si el sopar, més enllà de l’anècdota que el president de la Generalitat va interrompre el sopar per sortir a fer una declaració per agrair als diputats catalans la defensa que havien fet al Congrés dels Diputats de Madrid, de la consulta del dia 9 de novembre. Feta la declaració, el president es va reintegrar al sopar. 

Vist com han anat les coses, vist el paper que estan jugant les patronals sanitàries en tot aquest malaurat procés de les retallades, vista la seva nul·la defensa del sector,  apareixen unes contradiccions que tenen una difícil resposta: les patronals cobren quotes (no precisament barates) als seus associats; a canvi d’aquests quotes, les patronals haurien de defensar els interessos dels seus associats davant de les administracions, a banda  de proporcionar alguns serveis complementaris i negociar els convenis amb els sindicats. Si les patronals deixen de complir l’aspecte fonamental que justifica la seva existència, que és la defensa dels interessos col·lectius dels seus associats, quina és la raó de ser d’aquests organitzacions? On és el valor afegit que aporten als seus associats?  Quan la sostenibilitat del sistema està en risc, calen organitzacions que costen diners i que no aporten “utilitats” al sistema, o n’aporten molt poques? 

No fa massa temps, una d’aquestes patronals va elaborar un document interessant titulat “repensant el model sanitari”. Potser caldria repensar també el paper de les patronals, el seu cost, quantes n’hi hauria d’haver, les seves funcions i responsabilitats,  etc.   

www.rbaestudisiprojectes.cat