ICASS, l’Institut que alguns varen desfer, i que ara s’ha convertit en el gran enyorat

Després del fracàs del departament de Treball en la gestió del centres residencials per a gent gran, s’alcen algunes veus reclamant que es torni a recuperar aquell Institut Català d'Assistència i Serveis Socials (ICASS), que des de l’any 1983 en que fou creat, fins a l’any 2015 en el que fou diluït dins del departament de Benestar i Família, havia vetllat exitosament per la salut dels nostre avis. 

També es reclama que l’atenció residencial sigui adscrita amb caràcter definitiu al departament de Salut, i que l’atenció s’enfoqui des d’una perspectiva professional i sanitària en lloc de la
 visió Kumvaià practicada aquests últims temps. 

El fracàs de la gestió sanitària dels centres residencials no es pot acabar amb una sessió entre el vicepresident Aragonès, la consellera Vergés i el conseller El Homrani en la que es traspassa a Salut les competències de Treball en aquesta matèria. Cal assumir responsabilitats, cal que els responsables d’aquest desgavell se’n vagin a casa.  El que ha passat amb les residències per a gent gran és prou greu, perquè alguns consellers presentin la seva dimissió...           

A l’any 1983 la Generalitat de Catalunya va crear l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS) que va quedar assignat al departament de Sanitat i Seguretat Social (que era el nom de l’actual departament de Salut en aquella època). La seva funció consistia en aportar solucions als problemes i a les necessitats de la gent gran, que en aquella època començaven a demanar respostes al que se suposava que era “l’estat del benestar”   

Al 1988 es va crear el departament de Benestar i Família i dins de les seves funcions se li va assignar l’ICASS, que va deixar la dependència del departament de Salut. En aquest traspàs de competències al departament de  Benestar i Família també s’hi va incloure el programa “Vida als anys”, que havia tingut una excel·lent acollida entre la ciutadania i sobretot en aquell col·lectius d’edat avançada. Es tractava de procurar donar  vida als anys i no només anys a la vida.  

Al 2006, sota el govern tripartit presidit per José Montilla, el departament de Benestar i Família passa a dir-se d’Acció Social i Ciutadania, i l’ICASS continua integrat al nou departament. Va ser al 2010, quan desapareix el nom d’Acció Social i Ciutadania i el departament recupera el seu nom anterior de Benestar i Família. De nou l’ICASS continua integrat en el seu sí fins que a l’any 2015, sota el govern presidit per Artur Mas, l’ICASS com a tal desapareix i les seves funcions es dilueixen dins del departament de Benestar i Família.

Al 2016, qui desapareix és el departament de Benestar i Família, i les seves funcions s’integren dins del departament de Treball, en una decisió imposada per ERC i que ha resultat catastròfica per a molt avis catalans. Ara, a l’abril de 2020, després de més 1150 morts en residències d’avis, ERC reconeix el seu error estratègic, i comunica al president de la Generalitat que han decidit traspassar “temporalment” al departament de Salut les competències sobre els centres residencials. El president Torra ho accepta atès que ell mateix havia exigit al vicepresident Aragonès canvis immediats atesa la manca de lideratge del departament de Treball i després del caos imperant en l’atenció residencial a la gent gran.

Considerant el mal produït a la ciutadania, no n’hi ha prou amb traspassar la competència a Salut. Cal exigir responsabilitats i com a mínim hi ha tres possibles negligències que cal posar sobre la taula. La primera afecta lògicament al conseller de Treball per la caòtica gestió de les residencies de la gent gran i la manca absoluta d’un lideratge efectiu. Fa temps que el sector li demanava recursos i més atenció a les necessitats del sector per part de l’administració, i el departament ha continuat mirant cap a un altre banda, desatenent aquestes peticions per no “incomodar” al vicepresident econòmic del govern de la Generalitat, el Sr. Pere Aragonès.

El Vicepresident Aragonès seria el segon responsable que hauria de dimitir, atès que ha estat incapaç de reaccionar fins que la xifra d’infectats per el virus, i la de morts que hi ha hagut entre les persones més fràgils de la societat, ha arribat a ser esfereïdor. També és responsable directe de no haver assignat en els pressupostos els recursos suficients per atendre amb garanties les necessitats del sector, malgrat les moltes vegades que entitats com ACRA el varen informar de la situació real que estaven patint. Està molt bé intentar controlar el pressupost i contenir les despeses, és la seva funció, però aquest conseller, pel que fa als centres residencials, no ha tingut la sensibilitat necessària per adonar-se de la situació límit que el sector estava patint.  

Hi ha encara un tercer responsable. Aquest no té noms ni cognoms coneguts. Em refereixo a l’estratega que a l’any 2016 va decidir acabar amb el departament de Benestar i Família i diluir les seves funcions dins del departament de Treball. Sigui qui sigui i es digui com es digui aquest personatge, caldria apartar-lo per sempre més de qualsevol responsabilitat política; mereix el rebuig de la societat. 

Finalment, demanar al president de la Generalitat que estudiïn bé la conveniència de recuperar novament una institució com l’ICASS que ara es troba tant a faltar. 


PS.- He rebut d'un bon amic, l'escrit que adjunto. En recomano la lectura:

Excelente descripción, aunque desearía complementar el artículo, añadiendo algunas reflexiones.

DE AQUELLOS POLVOS, VIENEN ESTOS LODOS

Es cierto que los centros sociales fueron creados como residencias para personas que, llegadas a una cierta edad, pudieran disponer de muchas de las comodidades del hogar, con unos servicios a su disposición.

En el año 1986 todo el mundo alabó esta iniciativa del Govern, pero probablemente nadie pensó en el envejecimiento y progresivo deterioro que sufrirían estas personas. Con ello las residencias sociales necesitarían además de una atención social y familiar, de un soporte sanitario. Pero claro, las decisiones políticas de los gobiernos de turno se limitaron a legislar poniendo parches, que consistían en indicar que las residencias debían disponer de cuidados de enfermería y soporte médico, sin otras especificaciones.

¿Cuál ha sido la realidad?  Que, en todos estos años como hemos visto ahora, este soporte sanitario no se ha concretado en nada eficiente. 

De hecho, los problemas de salud de los residentes, con demasiada frecuencia, han repercutido en los servicios de urgencias hospitalarios, que recibían pacientes de estos centros, en condiciones cada vez más precarias. Aunque en algunas ocasiones la Atención Primaria de Salud se hacía cargo de la atención a los residentes; con pesar debo decir que no ha sido lo habitual. Y ahora corriendo debido a la situación actual, la Consejería de Salud se ha hecho cargo de la gestión de las residencias sociales. 

Pero hoy es necesario recordar y decir que durante años, desde la década de los noventa hasta ahora, muchos profesionales de la salud, hemos intentado revertir este desajuste de la atención sanitaria en las residencias sociales:

·       En su momento, técnicos de la Conselleria de Salud trabajamos para que se incorporara un módulo sanitario en las residencias sociales, a fin de involucrar activamente el sistema sanitario en el ámbito residencial... no lo conseguimos, (prioridades políticas).

·       En otro momento, el ICASS de la consejería de Serveis Socials, fue totalmente impermeable a las iniciativas propuestas por salud, probablemente debido a un exceso de celo (¿político?). Solo se logró crear una comisión de seguimiento, sin resultados prácticos.

·       Más adelante, técnicos del departamento aconsejamos a la consejera de salud, que se hiciera cargo del ICASS. Se proponía mantener el espíritu residencial introduciendo el concepto de integralidad de la atención a las personas. No lo conseguimos (decisiones políticas)

·       Y por fin, se creó un plan interdepartamental de atención integral a las personas con dependencia. Los responsables del mismo (que intentaron introducir criterios de integración), toparon con las diferentes consejerías. El plan desapareció.

Como ha dicho el articulista, el colmo ha sido que se anulase el ICASS y que la red social se incorporase al Departamento de Trabajo (???).

Ahora lamentablemente constatamos el nivel asistencial de las residencias sociales y la consejería de salud ha de hacerse cargo de esta red extensa e intensa de nuestro país. Espero que sepan elaborar un plan de trabajo y ejecución con la mayor coherencia posible. A la vez, que sepan rodearse de técnicos como el Dr. Ledesma y su equipo que sabían lo que debía hacerse y lamentablemente no pudieron.

Como diría  Patrick Geddes : ─pensemos globalmente y actuemos localmente─, adecuando lo mejor del sistema para nuestras personas mayores que merecen el más profundo respeto y por supuesto, la mejor atención. 

Dos consideraciones finales: 

a.     No vale empezar a clasificar las residencias sociales en A,B y C (o 1,2 y 3), sin tener un plan estratégico integral de atención. Cuando oigo que algún político repite esta clasificación, pienso que alguien se ha inventado una extraña taxonomía.

b.     Desde hace años, uno de los problemas que están afrontando las personas que viven en el Reino Unido es la integración sociosanitaria. De hecho, antes de la pandemia, era una de las preocupaciones más importantes del NHS. Pocos profesionales de nuestro país eran conscientes del problema.

Confío en que sepamos afrontar con coherencia esta atención integral a las personas mayores.                       

On no n’hi ha, no en pot rajar

Escrit per Francesc José Maria Sánchez
soci-director de fjmadvocats

En aquest article, l'autor reflexiona sobre els efectes pràctics que poden tenir unes reclamacions sindicals per via judicial, sobre elements de protecció individual, quan  aquests no existeixen en el mercat, com a conseqüència de la ruptura d'estocs dels fabricants, que han vist superades les seves previsions per l'extensió de la Covid-19 per tot el món. 

Llegeixo a la premsa diària amb cert estupor, que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat una interlocutòria ordenant el lliurament d’equips de protecció als mossos d’esquadra per protegir-los davant la COVID-19. Tot recordant les responsabilitats penals -fins a tres anys de presó- en què poden incórrer els responsables d’Interior si no faciliten els mitjans necessaris per protegir la salut dels policies.

La setmana passada la Sala Social d’aquest mateix Tribunal va dictar una mesura cautelaríssima en el mateix sentit requerint a l’Institut Català de la Salut i a 32 entitats proveïdores de serveis de salut que proporcionessin als metges d’aquestes institucions totes les mesures de protecció necessàries per tal de garantir la seva seguretat. Aquesta resolució  al menys no amenaçava penalment i establia quan s’havia de complir aquesta obligació: “en el moment que rebin els EPI’s i demés mesures de protecció”. 

Per què només a 32 i no a totes les entitats que conformen el Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya? Per què  només als metges i no a tot el personal sanitari? Les respostes són  de tipus processal: el Tribunal només podia acordar mesures  contra les entitats proveïdores que havien estat demandades. I només podia afectar al col·lectiu que representava el sindicat demandant Metges de Catalunya.

Però qüestions processals a banda, cal fer algunes reflexions en relació a les demandes davant la jurisdicció social i les denúncies a la Inspecció de Treball que alguns sindicats estant interposant i la resposta que estan obtenint de moment dels Tribunals que s’han pronunciat.

Ningú pot negar, i no seré jo qui ho faci, l’obligació que pesa sobre totes les empreses de donar protecció al seu personal quan les persones treballadores poden estar exposades a agents biològics i més si aquests agents tenen el més alt grau de risc  d’infecció -grup 4- per la seva infectivitat i la inexistència d’un tractament eficaç. 

Particularment aquesta obligació es veu reforçada quan es tracta de persones treballadores que presten serveis en establiments sanitaris, ara també hauríem d’incloure els residencials, on el perill de la transmissió de la COVID-19 és més  present i existeix un grau alt d’incertesa sobre la seva presència i transmissió entre els pacients/interns o entre aquests i els professionals que els atenen o entre aquests últims, donades les característiques del coronavirus que provoca la malaltia que ja infecta quan encara el portador no ha presentat símptomes.

A banda de treure algun rèdit sindical d’aquestes demandes i denúncies, quin efecte pràctic poden obtenir? si és públic i notori que els estocs d’equips de protecció individual (EPI) s’han trencat pel consum vertiginós que se’n fa i que per molts esforços que realitzin les direccions de les empreses i les autoritats sanitàries, em consta que se’n estan fent, són difícils de reposar a la velocitat que es consumeixen. 

L’obtenció de equips de protecció per als professionals, juntament amb el subministrament de recursos materials per a les unitats de crítics, de fàrmacs per atendre als pacients que hi ingressen i la contractació de personal per reposar el que causa baixa per contagi o ha de ser aïllat preventivament, són les principals preocupacions dels responsables dels centres sanitaris per garantir la millor atenció als ciutadans.

Com Kant, admeto que l’ús privat de la raó, entès com aquell que se li permet a l’home que ocupa una determinada posició o realitza una determinada funció que se li ha confiat, pot ser sotmès a limitacions i en determinats supòsits pot ser no permès raonar i es té que obeir, com és el cas d’un oficial de l’exèrcit, però  fins i tot a l’oficial que ha d’obeir ordres no se’l  pot impedir amb justícia fer observacions sobre els defectes del servei militar i presentar-les a judici públic. 

Però aquestes actuacions d’alguns sindicats, sobre tot corporatius -de funcionaris, de metges, de mossos- i “antisistema”, res tenen a veure amb el legítim exercici del dret de crítica. S’està criminalitzant als gestors volent passar-los comptes per una suposada mala gestió quan ara, en qualsevol cas, no és el moment i de passada es vol posar en qüestió el model d’organització dels serveis sanitaris.

És que no se n’adonen de l’excepcionalitat del moment que impossibilita fer moltes coses com s’han de fer en temps normals, entre elles malauradament l’adequada protecció de la salut dels professionals, però també l’adequada protecció de la salut dels ciutadans. Manquen mascaretes, bates i guants pels professionals d’establiments sanitaris i de residències, però també manquen respiradors pels pacients ingressats a les UCI i mascaretes pels pacients i poden arribar a faltar determinats fàrmacs entre altres recursos materials, i per a uns i altres manquen tests de detecció del SARS-CoV-2.

Aquesta guerra contra el virus ens fa viure una època de racionament i de prioritzacions. Hi ha alguns que no es volen assabentar que ni el nostre ni cap sistema de salut pot estar permanentment dimensionat i nodrit amb tota mena de recursos materials i personals per afrontar una crisis sanitària de la proporció de la que estem patint, i això inclou tenir un estoc suficient de material de protecció del personal sanitari contra els agents biològics. Les retallades del passat segur que han influït en les mancances actuals però no han estat el seu factor determinant, no ens equivoquem. 

Si han hagut imprevisions o negligències temps hi haurà per depurar-les, però no crec que sigui ara el moment i molt menys de la manera que s’està duent a terme mitjançant demandes judicials i denúncies administratives. Algú ens pot explicar quin efecte pràctic tindrà una condemna judicial, o un requeriment de la Inspecció a proporcionar totes les mesures de protecció necessàries si aquestes no estan a l’abast dels centres? El que he dit al començament “on no n’hi ha, no en pot rajar” i  s’ho poden prendre en un doble sentit.

Caos a l’atenció residencial, també a Catalunya

CEAPs (Círculo Empresarial de Atención a Personas)  ha fet públic per boca de la seva presidenta Cinta pascual, el següent Comunicat:

La pandèmia del COVID-19 ha posat en una situació crítica al conjunt de l’atenció residencial, i també les persones grans de tot el país. Una realitat que afecta tant a centres públics com privats, grans i petits a tot el territori, amb un impacte molt significatiu en grans nuclis de població. 

Durant més d’un mes les organitzacions i professionals del sector social hem vist com l’avenç de l’epidèmia ha segat vides i ha deixat en una situació crítica molts centres tot i el gran esforç d’organització, gestió i cura. Per això estem reclamant amb fermesa ajuda a l’Administració perquè ens proporcioni els recursos que permetin lluitar contra el coronavirus i poder protegir de la millor manera possible els nostres residents i professionals. 

En els últims dies, amb desesperació, hem pregat que els organismes públics ens facilitessin equips de protecció i tests diagnòstics per a persones usuàries i professionals. 

En definitiva, hem demanat ajuda per impedir que quan aparegués un cas en un centre no es convertís en un vehicle de transmissió un cop dins.  Aquestes reiterades demandes no han estat ateses amb la rapidesa que la gravetat del moment exigia. És per això que molts de nosaltres hem demanat al Govern Central i als regionals que l’autoritat sanitària prengui immediatament el control dels centres residencials, atès que l’emergència que vivim no és una emergència social, sinó una emergència sanitària.

El president Torra hauria de cessar de manera
fulminant a aquest conseller que ha demostrat
sobradament la seva ineptitud    

Per part de les autoritats públiques hem sentit paraules d’ànim i la promesa de prioritzar el suport als centres residencials, però tots els que estem dia a dia amb les persones grans sabem que aquestes paraules no s’han traduït en accions reals, valentes i decidides encaminades a frenar l’extensió del COVID-19 entre els nostres residents i treballadors. 

Per això, i davant la publicació de l’Ordre Ministerial SND/322/2020 de 3 de abril, EXIGIM de les Comunitats Autònomes, encarregades de la seva aplicació, el seu immediat i total compliment, en especial pel que fa a: 

1. Que l’autoritat sanitària prengui el control efectiu de la situació des del unt de vista de Salut amb una supervisió constant i efectiva de les mesures que es recullen. 

2. Que els centres i professionals disposin de manera immediata dels EPIs necessaris per realitzar les tasques d’atenció a les persones, tot garantint la seguretat dels treballadors. 

3. Que tant les persones usuàries com les professionals tinguin un accés immediat als tests diagnòstics per poder executar una planificació efectiva dels recursos dels centres, garantir la seva salut i poder prendre totes aquelles mesures que siguin necessàries per frenar l’avenç del COVID-19. 

4. Que s’implementi un mecanisme de recollida d’informació únic i eficient que permeti evitar les duplicitats existents, que creen confusió, ineficàcia i esgotament de professionals i gestors. 

Les persones grans que viuen en els centres residencials són ciutadans en plenitud dels seus drets, i per la seva situació de fragilitat necessiten i mereixen una especial intervenció per part de les autoritats públiques i del conjunt de la Societat. Des del sector, organitzacions, gestors i professionals expressem el nostre compromís, dedicació i decisió de no rendir-nos i lluitar pels seus drets. Si la qualitat d’una Societat es mesura pels esforços que fa per cuidar els més dèbils, aquest és el moment de demostrar-ho amb decisió i valentia. 

Fins aquí el Manifest fet públic avio mateix per la Sra. Cinta Pascual que també és presidenta d’ACRA, la patronal catalana el sector d’atenció a la gent gran.  

La Sra. Cinta Pascual presidenta d'ACRA

Vist el desastre que s’està vivint a Catalunya, a causa de la gestió tan deficient del departament de Treball en aquesta matèria, i la seva absoluta incapacitat a l’hora d’abordar situacions compromeses, la salut democràtica del país i la salut dels seus avis, exigeix dues respostes immediates:

1.- Que el departament de Salut es faci càrrec amb caràcter immediat de l’atenció sanitària de tots els dispositius d’atenció social del país, i

2.- El cessament immediat del conseller de Treball, el Sr. Chakir El Homrani per la seva manifesta incompetència. 

És hora que els polítics assumeixin seves responsabilitats, tal com passa en altres països europeus. Fora ineptes de l’administració pública.    

La incomprensible actitud del “ministerio de Sanidad”

Bé sigui per incompetència del ministre de sanitat Salvador Illa, per els problemes derivats de la burocràcia més inútil, o bé per que els funcionaris de l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris són una colla d’incompetents, o per una mica de tot, el cert és que si tots plegats haguessin actuat amb més celeritat, avui s’haurien pogut estalviar algunes vides de persones que poden haver mort per no  disposar d’un nombre suficient de respiradors.

És evident que els aparells sanitaris han de passar una homologació abans de ser aplicats als malalts, però també és evident que en cassos excepcionals com els que estem vivint, els terminis per fer els tràmits administratius i les proves que correspongui, s’haurien d’escurçar al màxim, quan hi ha en joc la vida de moltes  persones. 

La lentitud del “ministerio” a l’hora d’homologar respiradors és exasperant i inacceptable. En un país seriós i democràtic aquesta situació hauria comportat cessaments fulminants.

Catalunya és terra d’emprenedors, i un país amb un fort teixit industrial. Per això quan varen començar a difondre’s notícies que alertaven de la manca de respiradors a les UCI per atendre l’allau de malalts afectats per la Covid-19, van aparèixer diverses iniciatives per fabricar respiradors i pal·liar així la mancança d’aquests elements en el mercat. D’aquestes iniciatives en destacaria dues. La de la fàbrica SEAT a Martorell, i la de Leitat a Terrassa. 

Tanmateix el problema sorgeix quan els prototips desenvolupats per aquestes iniciatives es presenten a l’Agència Espanyola de Medicaments y Productes Sanitaris (AEMPS) per tal d’obtenir la corresponent homologació i poder ser aplicats directament als malalts. Aquests respiradors entrarien dins del concepte de “productes sanitaris” i en aquest sentit l’administració sanitària entén com a producte sanitari “qualsevol instrument, dispositiu, equip, material o altre article, utilitzat sol o en combinació, inclosos els programes informàtics que intervinguin en el seu bon funcionament, destinats per el fabricant a ser utilitzats en els sers humans”.

Doncs bé, a partir d’aquí és quan s’entra en un procés etern, que si ja costa d’entendre en condicions normals, resulta del tot incomprensible en una situació de gravetat extrema com la que estem patint. Que els productes sanitaris hagin de ser sotmesos a un procés d’homologació, no ho discuteix ningú; només faltaria. Ara bé, que en circumstàncies com  les actuals l’administració sigui incapaç d’escurçar terminis i facilitar els tràmits per evitar drames sanitaris és del tot imperdonable. Que els funcionaris del “ministerio” triguin hores i hores per fer aquestes homologacions supera el sentit comú i voreja de molt a prop la irresponsabilitat.

Entre les iniciatives catalanes per homologar respiradors cal esmentar la del Centre de Tecnologia Leitat, que sota la batuta del Dr. Manuel Balcells ha desenvolupat un respirador de campanya fabricat en 3D, susceptible de ser industrialitzat. Ho han aconseguit mitjançant una aliança entre el Consorci de la Zona Franca, CatSalut (a través del Consorci Sanitari de Terrassa i l’Hospital Parc Taulí de Sabadell) i Leitat (Tecnio). Es tracta d’un respirador anomenat Leitat 1, amb un disseny simplificat al màxim, un dispositiu mèdic robust, d’utilitat i de menor complexitat, que facilita la seva producció i muntatge. Una vegada incorporats els requeriments de l’Agencia Espanyola del Medicament i productes Sanitaris, es podrien produir entre 50 i 100 unitats diàries d’aquest model de respirador que seria fabricat a les infraestructures del Consorci de la Zona Franca de Barcelona. 

Utilitzant la impressió en 3D, Leitat també podria començar la producció de sistemes per bifurcar que permeten donar accessibilitat a més d’un pacient afectat per la Covid-19 des d’un únic respirador. La seva utilització només pot ser decidida per especialistes que assegurin el correcte funcionament de l’equip, i el seu ús s’ha acceptat en aquests moments crítics a causa del gran nombre de pacients que no pot estar connectat a un respirador.

L’altre iniciativa catalana és la liderada per l’empresa Protofy.XYZ amb la participació de SEAT com a fabricant. Es tracta d’un respirador mecànic, que es gradua manualment i que s’ha desenvolupat a partir de les aportacions de dos metges de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona i un metge de l’Hospital Clínic de Barcelona, hospitals en els que el respirador serà testat de forma immediata. OxyGEN és el nom d’aquest respirador que és mecànic i no incorpora cap element electromagnètic que pugui causar interferències amb altres aparells existents a les UCI. Per tirar endavant la fabricació d’aquests respiradors amb una producció prevista de entre 150 i 300 unitats al dia, SEAT ha organitzat tres torns diaris de treball de matí, tarda i nit, en una línia de producció que ja està preparada per iniciar la fabricació. 

Això si, el “ministerio” serà qui decidirà a quines autonomies s’envien aquests respiradors i a quins hospitals, no fos cas que es discriminés a algun centre; així qui podrà discriminar impunement serà el “ministerio” seguint l’absurditat de moltes de les decisions que han anat prenent fins ara. Com els agrada el poder; com els agrada manar; com els agrada imposar; ...què incompetents arriben a ser...

Covid-19: No tot poden ser elogis

Les morts d’avis en residències socials és una negligència dels departaments de Treball i Salut imperdonable, així com d'aquells que varen decidir que les competències del que havia estat el departament de Benestar i Família havien de ser assumides per el departament de Treball.

Per altre banda l’estructura de coordinació entre Treball i Salut (PAISS) creada per mitigar les conseqüències d’aquesta absurditat, ha demostrat ser un autèntic fracàs, com ho va ser el pla anterior (PIAISS). Alguns pensen que posant noms, amb molta pompositat, i amb molta demagògia, arreglen els problemes, però la realitat és tota un altre. Aquestes situacions arriben quan els interessos de la política passen per damunt del sentit comú i dels interessos dels ciutadans.   

Que el personal que treballa en els centres sanitaris està fent una tasca extraordinària en la lluita contra la Covid-19, és una evidència. Mai els agrairem prou la seva dedicació, el seu esforç, i la seva entrega intentant salvar vides, posant en risc fins i tot la seva pròpia salut. Tanmateix, en el sistema de Salut de Catalunya, en aquesta crisi sanitària, alguna cosa ha fallat; i no són precisament els seus treballadors.

Quan ens ha vingut a sobre la pandèmia tampoc es pot qüestionar la disposició de les persones que estan al front de la sanitat catalana. Aquest mes de març ha estat intensíssim en quant a iniciatives i decisions per intentar disminuir els devastadors efectes del coronavirus. Màxima dedicació per part dels directius del departament de Salut, amb la consellera Vergés al front.

Malgrat això el nombre d’infectats creix, així com el nombre de morts. I malgrat el confinament d’una gran majoria de ciutadans no es veu en l’horitzó immediat una millora de la situació. És per això que cal preguntar-se, si tot ho hem fet bé, i si hem fet tot el que calia. 

En aquest sentit alguns “opinadors” carreguen les tintes contra les retallades que han afectat la nostra sanitat des de juny del 2010. Sembla com si algú hagi donat la instrucció de cercar un culpable i s’ha decidit que qui n’assumís les culpes fossin les retallades, i tanmateix no està gens clar que realment sigui així. És que fins i tot diria que les retallades tenen relativament poc a veure amb la situació que estem vivint. 

Arribats a finals de març, és hora de mirar enrere i veure que és el que no ha funcionat, deixant de banda les moltes coses que si que han anat bé i han estat ja ressenyades en l’entrada anterior al blog.

Un primer fet que ha quedat ben clar (per si algú encara en tenia dubtes) és que l’atenció social, que afecta a persones fràgils d’edat avançada, no pot dependre de cap manera del departament de Treball. Aquest és un error polític imperdonable que requereix que algú assumeixi responsabilitats. Ja fa masses anys que el departament de Benestar i Família ha desaparegut d’escena i les seves funcions han estat assumides per el departament de Treball. El resultat, una vergonya autèntica: avis morint-se en els residències socials, sense cap atenció sanitària. Això és culpa de les retallades? Si us plau, una mica de seny; això és responsabilitat exclusiva de l’Il·luminat que va decidir que les competències sobre les residències socials les assumiria el departament de Treball.

Encara recordo quan no fa masses mesos Cinta Pascual, presidenta d’ACRA, m’explicava que mentre que un avi si viu a casa i emmalalteix, pot ser atès mitjançant una visita domiciliària des del seu equip d’atenció primària, quan aquest mateix avi entra a una residència social perd aquesta possibilitat atès que l’atenció primària de salut considera que aquest avi, si es posa malalt, l’ha d’atendre el personal sanitari de la residència. Una vergonya autèntica impròpia d’un país europeu del segle XXI. Un escàndol del qual els polítics haurien de retre comptes. Algunes morts pesaran sobre les consciències dels que van decidir aquesta barbaritat. Barbaritat que per altre banda han volgut arreglar mitjançant programes de coordinació (PAISS i PIAISS) entre les conselleries de Salut i de Treball, però veient quin ha estat el resultat d’aquesta coordinació, veient les morts que s’han produït en residències d’avis, ja no cal ni tan sols criticar-ho. Un desastre de prestació pública.

         

A l’hora de demanar responsabilitats, no puc deixar de banda a l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Un altre desgavell important. Quan es varen produir el primers cassos a Catalunya, des de l’Agència ens deien que el coronavirus era com una grip. On eren les previsions veient el que estava succeint a la Xina i poc després al Nord d’Itàlia? On eren els kits per poder fer front a la pandèmia que tothom pronosticava que ens venia a sobre? I el material sanitari bàsic de protecció dels nostres professionals com mascaretes, ulleres, bates, guants, etc.? I els respiradors de les UCI ? Veient com a Àsia la majoria de països obligaven als seus ciutadans a utilitzar mascaretes, aquí, com que no en tenien suficients, i ni tan sols els havia passat pel cap comprar-ne, ens anaven dient que no eren necessàries quan s’han mostrat com un element protector no només per qui la porta sinó sobretot per evitar que qui la duu pugui contaminar a altres ciutadans. De què ha servit l’Agència de Salut Pública davant d’un caos com aquest, que ha posat en greu risc la salut pública de la immensa majoria de la població de Catalunya? És el que passa quan en lloc de professionalitat es valora la filiació política a l’hora de fer nomenaments... 

En fi, estaria bé que les futures generacions aprenguin dels errors comesos davant d’aquesta crisi sanitària; sembla que en un món cada vegada més globalitzat vindran més pandèmies com aquesta. Sort n’hem tingut d’uns professionals abnegats que han suplert amb el seu esforç, la seva dedicació i la seva heroïcitat les errades clamoroses dels nostres polítics.    

El departament de Salut es mobilitza contra la Covid-19

Tot i la “intervenció” del departament de salut després del “reial decret d’alarma” fet públic per el govern espanyol, que re-centralitzava les competències en Salut, Mobilitat, i Seguretat a totes les autonomies de l’Estat, el departament de Salut ha continuat prenent les iniciatives necessàries per fer front a la crisi sanitària que estem patint.

Després que el president del govern espanyol  digués allò tan pompós de “la única autoridad competente és el gobierno” i després de constatar els desastres comesos per el “ministerio de Sanidad” per exemple a l’hora de comprar kits per fer les proves del coronavirus, sembla que el departament de Salut de la Generalitat ha recuperat la llibertat d’acció en matèria d’organització dels serveis en el dia a dia, atès que les seves iniciatives han estat continuades; s’han pres moltes decisions i s’han posat en marxa  moltes iniciatives per fer front als problemes.

Sense ànim de ser exhaustiu, vull remarcar les accions preses pel departament que dirigeix la consellera Vergés previs a la promulgació de l’estat d’alarma el dia 14 de març, així com les accions posteriors al reial decret. Són les següents:     

Previs al decret d’Estat d’Alarma:  

El 5 de març, el departament de Salut demanava als professionals sanitaris que no assistissin presencialment a congressos i jornades

El 6 de març, es feia la petició de no visitar residència de gent gran si es té tenia febre o s’havia estat en zones de risc per coronavirus 

L’11 de març el president Torra comunicava que el territori català passava a l’estat d’alerta, al mateix temps que els centres sanitaris començaven a organitzar-se per atendre l’allau de malalts que els acabaria arribant, suspenent tot allò que no fos urgent i a criteri mèdic pogués ser aplaçat sense causa perjudicis al malalt. Aquestes mesures s’amplien el 13 de març davant el nombre creixent de persones infectades pel coronavirus

Posteriors al decret d’Estat d’Alarma:  

El 16 de març s’engega el primer assaig clínic relacionat amb el coronavirus. Al mateix temps el govern català demana al govern espanyol que actuï mitjançant mesures eficients decretant el confinament absolut i paralitzant l’activitat econòmica excepte en la prestació dels serveis bàsics. L’endemà el govern llença la campanya #JoActuo per promoure el confinament a casa de tothom

El 18 de març, la consellera Budó denuncia públicament i demana explicacions al govern espanyol per les requises de material sanitari que la guàrdia civil a dut a terme a Catalunya. El mateix dia es posa en funcionament l’app que ha de permetre detectar la implantació de la Covid-19 al territori català. És una aplicació similar a la que amb tant d’èxit ha funcionat a Corea del Sud.

L’Hospital de Bellvitge passa a co-gestionar l’Hospital d’Igualada ateses les circumstàncies que l’Hospital de l’Anoia està vivint

El dia 21 de març, la consellera de Salut comunica que l’Hospital General de Catalunya destinarà 180 llits per a malalts d’Igualada i al Conca d’Òdena que requereixin hospitalització 

El dia 22 de març, alguns hotels de Barcelona comencen a acollir malalts afectats de manera lleu per la Covid-19

El dia 23 s’anuncia que a través dels seus plans de contingència, els hospitals del SISCAT intenten doblar la capacitat de llits d’intensius per poder assumir el flux important de pacients greus afectats per el coronavirus 

El dia 25 de març s’intensifica i es perllonga el confinament a la conca d’Òdena 

El 26 de març, l’assistència sanitària a Barcelona es veu reforçada per la creació de 4 espais temporals de suport als Hospitals Vall d’Hebron, Clínic, Sant Pau i Mar 

A banda, el dia 28 de març, s’anuncia l’adequació a la Fira de Barcelona d’un hospital temporal. En aquest cas també volen sortir a la foto la incompetent alcaldessa de la ciutat així com la inepta regidora de Salut de l’Ajuntament.

Són tot un seguir d’accions concretes, que s’han vist complementades amb altres mesures de gestió com és la compra de material sanitari de detecció de la malaltia, i la compra de material de protecció per als professionals, tot i que en ambdós cassos s’ha actuat, com Madrid, tard i malament.

Malgrat tot, lamentablement no s’ha aturat l’expansió de la pandèmia i el virus continua infectant moltes persones cada dia, i això independentment dels que passen la malaltia sense mostrar-ne els símptomes. El més greu de tot és que les xifres de malalts infectats cada dia depenen del nombre de tests que es facin, i si no es pot fer la prova a tothom que presenta algun símptoma, la xifra d’infectats diaris no té cap significació estadística. Malauradament, la xifra que si que té valor estadístic és la de morts, i aquesta continua creixent... El departament de Salut hauria de fer autocrítica d’allò que ha fallat, i la manca de protecció adequada per als professionals sanitaris, la manca de mascaretes per la població, i també la manca de tests suficients per fer proves a tot aquell que presentava símptomes, són errades importants.