Aquests darrers dies l’HC Josep Maria Argimon ha dit repetidament que determinades concentracions de persones a l’espai públic no li havien agradat. Ho va dir per la celebració de revetlles i per determinats concerts multitudinaris i ho ha tornat a repetir ara, durant la celebració de la festa major de Gràcia. Aquests dies ha començat la festa major de Sants: tornarà a dir el mateix? O potser es decidirà a prendre mesures més dràstiques ?
En un acte què no s’acostuma a prodigar-se gaire en el món de la política el conseller Argimon va reconèixer públicament que haver autoritzat la celebració de revetlles i concerts a l’estiu va ser un error atès què la situació epidemiològica a Catalunya no ho aconsellava. El conseller va assegurar que les imatges que es varen publicar en alguns mitjans no li van agradar gens, amb joves sense mascareta, cantant, ballant i bevent sense respectar les distàncies de seguretat, assegurant que no s’havien fet bé les coses.
Ara, el conseller ha tingut l’oportunitat de veure les imatges de la festa major de Gràcia, què, com era de preveure, tampoc no li han agradat. Fins i tot ha anat més enllà dient que el que ha vist a Gràcia encara li ha agradat menys què les imatges què havia vist dels festivals d’estiu. En concret el conseller Argimon ha dit “molt probablement hi haurà contagis, hi havia moltes persones pel que es veu no vacunada, amb poca mascareta i gens de distància”. Cal agrair-li al conseller la seva sinceritat, però un cop fet l’agraïment cal anar més enllà demanant-li certs aclariments.
Com pot ser què després d’haver patit 5 onades de la pandèmia, després d’haver vist imatges de les revetlles i dels concerts del mes de Juliol, o d’haver contemplat la invasió ciutadana a les platges de Barcelona, i tants disbarats més, no s’hagin pres encara decisions efectives per minimitzar els efectes del virus? Es dirà amb raó què el TSJC no col·labora gens en la lluita contra la pandèmia i en els intents del govern català de reduir la mobilitat dels ciutadans, però qui autoritza festivals i festes majors no és el TSJC. Suposo que els ajuntaments i el govern de la Generalitat alguna cosa hi deuen tenir a veure, no?
És cert què el caràcter mediterrani és poc disciplinat i només amb advertiments és molt difícil que la gent faci cas als missatges del departament de Salut què insisteix a demanar als ciutadans responsabilitat atès que els tribunals de justícia no deixen anar més enllà. Per això el conseller Argimon demana a la ciutadania que s’evitin les aglomeracions i què es sigui mols curós a les nits atès que “la nit convida a determinades actituds i les mesures de protecció es relaxen”
De fet, estem patint els efectes de la dicotomia salut-economia. Portem any i mig intentant fer compatible la salut dels ciutadans amb l’activitat econòmica i aquesta és una equació què no té solució. L’activitat econòmica requereix mobilitat i aquesta mobilitat és precisament la que utilitza el virus per la seva propagació. Per tant, o una cosa, o l’altre. Intentar fer compatibles les dues alternatives ens ha portat a la cinquena onada, i alguns comencen a prevenir ja sobre la possibilitat de la sisena.
Per això costa entendre com s’autoritzen festivals i festes majors què a l’estiu, a Catalunya, cada poble té la seva. Atenent al caràcter mediterrani es fa molt difícil que el 100% dels ciutadans compleixin les mesures que “recomana” l’administració i què tothom actuï amb “responsabilitat”. És més, els governants saben que no serà així. Per tant només existeix una possibilitat de reduir contagis: la prohibició d’actes multitudinaris bé siguin concerts, festes majors, assistència de públic als partits de futbol, etc.
El problema rau en què si l’administració prohibeix aquests espectacles, el dany econòmic infringit als empresaris i treballadors dels sectors implicats, és elevat, i el govern català prefereix triar un camí menys perjudicial per els afers econòmics, permetent un cert nivell de mobilitat i en conseqüència, permetent indirectament què el virus s’expandeixi. I així onada rere onada... Davant l’evidència contrastada què salut i activitat economia, en una pandèmia com la què patim, són dos variables dependents i antagòniques, el govern té l’obligació d’establir prioritats. I aquestes, tractant-se de la salut de les persones, semblen molt clares.
Per cert, cal fer una reflexió col·lectiva sobre el paper de la justícia en la societat. Portem uns quants anys en els què els dèficits de la política han atorgat a la justícia un protagonisme què no li pertoca. Al món de les togues, li toca impartir justícia, de cap manera li correspon governar i últimament estan prenent decisions què no els corresponen.
Viure en un país què “judicialitza” el dia a dia dels ciutadans no és viure... Al César el què és del César, i a Salut el que és de Salut Pública... i agraïts als jutges si finalment, algun dia, ho tornen a entendre així.
En aquest sentit, el govern vol incrementar en 5.000 milions d’€ addicionals el pressupost de la sanitat pública, de manera gradual, en els propers cinc anys i destinar el 25% de tot el pressupost de Salut a l’atenció primària. També preveu que l’atenció a la salut mental vegi reforçat el seu pressupost amb 80 milions d’€ addicionals.Aquest increment global de 5.000 milions d’€ permetria a la sanitat pública catalana equiparar-se amb països del nostre entorn i aquesta quantitat representa aproximadament el 50% del què actualment Catalunya destina cada any a la despesa sanitària pública.Aquests 5.000 milions no són el resultat de fer volar coloms sinó que són fruït d’un treball molt seriós dut a terme per Guillem López-Casasnovas i Marc Casanova Roca, titulat “La malaltia de la sanitat: finançament i governança”. Si fos cert, si realment el govern complís allò que ha anunciat, jo també aplaudiria entusiasmat aquest anunci. Tanmateix tinc molt present a la memòria que els governs, malauradament, són molt més partidaris de fer grans anuncis que no pas de fer-los realitat. En aquest sentit recordo els 800.000 llocs de treball de Felipe González, la pluja de milions per Catalunya de Rajoy, o més recentment a Catalunya allò de doneu-me 68 diputats i proclamaré la independència.Posats en la tessitura què en aquesta ocasió el govern vulgui complir el seu compromís, es planteja un interrogant elemental: d’on han de sortir els diners per fer-ho possible? Veiem les diferents alternatives.D’una millor gestió de tot el pressupost de la Generalitat deixant de fer coses que no aporten valor a la societat. Aquesta possibilitat cal descartar-la de manera immediata atès que els 5.000 milions representen gairebé el 14% de tot el pressupost de la Generalitat, i és del tot inviable què una millor gestió de tot el pressupost pugui aportar uns estalvis del 14% global. Voldria dir senzillament què alguns departaments del govern han malbaratat molts diners durant anys, quan la realitat no és aquesta. Un altre alternativa podria ser una millora en el sistema de finançament estatal, però atès que els diners són els que són, millorar el finançament de Catalunya voldria dir empitjorar el d’altres comunitats fet què en bona lògica cap govern espanyol acceptaria. Ni en el supòsit d’una major recaptació d’impostos per part de l’Estat derivada d’una millora de l’economia, altres comunitats acceptarien de cap manera què Catalunya se’n veiés beneficiada amb un 50% addicional als ingressos actuals del departament de Salut.
Existeix la possibilitat d’incrementar els impostos autonòmics per arribar a aquesta xifra, però cal tenir en compte que en aquests moments Catalunya és la comunitat de l’Estat espanyol amb la càrrega impositiva més elevada. Algun govern de la Generalitat gosarà pujar els impostos als catalans per millorar el finançament de la sanitat catalana?. No ho veig factible, sincerament. Com tampoc veig factible avui en dia pensar en copagaments per us dels serveis de salut, per obtenir aquesta quantitat.Finalment queda la via de l’endeutament. Tot i què el dèficit de la Generalitat ho pogués permetre, cosa què no està gens clara, seria just traspassar la millora del finançament de la sanitat a la Catalunya d’avui, a les generacions futures? Opino què no. Entenc que som els responsables d’haver creat aquest estat de coses els que hi hem de trobar remei, i no pretendre que les nostres mancances, la nostra incompetència, i els nostres dèficits de gestió els hagin d’acabar pagant generacions futures. L’endeutament, sinó s’explica molt clarament com es pagarà, no és una solució equitativa per les generacions que vindran.Queda clar doncs que aquests 5.000 milions no semblen fàcils d’aconseguir per poder millorar el finançament de la sanitat catalana. És important que tota proposta que representi una major despesa, hagi d’anar sempre acompanyada de la corresponent memòria econòmica on s’especifiquen les vies de finançament de cada una de les accions previstes. I en aquest cas hauria de ser igual. No es poden crear falses expectatives anunciant que es farà una cosa que ningú sap com es podrà materialitzar. I mentre no ens expliquin amb claredat d’on sortiran els 5.000 milions és millor no fer-se il·lusions; avui per avui aquesta proposta no deixa de ser un brindis al sol, tal com va passar entre molts altres anuncis dels governs, amb la Llei de la Dependència què va néixer sense la seva memòria econòmica i encara avui no està desenvolupada al 100% i han passat 15 anys des de la seva aprovació al 2006. 
