Un premi que evidencia una pràctica que pot ser molt útil per la millora dels serveis de salut de Catalunya

El personal assistencial es posa, per un dia, en el lloc d’una persona que necessita atenció.

Aquesta experiència hauria de dur-se a terme també en els centres d‘atenció primària i en les hospitals del SISCAT. Potser així alguns entendrien la sensació que senten algunes persones quan descobreixen que l’interès del metge i de les organitzacions està molt més centrat en la malaltia que no pas en les persones que la pateixen.     

La Sra. Cinta Pascual, presidenta d'ACRA 

ACRA, la patronal que agrupa diferents entitats d’assistència a la gent gran ha atorgat per 17ena vegada els premis amb que anualment distingeix les bones pràctiques i iniciatives tendents a millorar l’atenció que es presta a la gent gran. Entre els premis d’aquest any, en sobresurt un que des del meu punt de vista, hauria de tenir una  translació al sistema sanitari públic. Seria molt útil per millorar la qualitat de l’assistència a les persones des del punt de vista de la manca d’empatia existent avui en dia i que moltes veus estan denunciant insistentment.

Es tracta del “Projecte Immersió” dut a terme per el centre Masies de Mollet del grup Fiatc Residències, que simula l’experiència de viure durant un dia com un usuari amb dependència per part de les treballadores del centre, una immersió que ha tingut com a objectiu desenvolupar l’empatia i la sensibilització de les professionals. L’experiència, realitzada per 32 auxiliars de geriatria i l’equip tècnic, s’ha traduït en una millora d’aquells aspectes en què les professionals van detectar que havien de reforçar l’atenció, i també de la percepció dels usuaris envers les cuidadores.

Aquest esforç per posar-se en el lloc de la persona que necessita l’atenció, no només a nivell teòric, sinó en la pràctica real del dia a dia, aniria molt bé que es pogués viure també en els nostres centres d’atenció primària i hospitals. Els professionals d’aquests centres haurien de sentir per ells mateixos com viuen els usuaris del sistema públic les llargues esperes a les sales de consultes, les llistes d’espera, la manca d’una informació àmplia i entenedora per el malalt, o les dificultats administratives i burocràtiques que sovint han de suportar, entre molts altres inconvenients.

Aquesta experiència del que passa realment en el dia a dia dels nostres dispositius assistencials, els professionals de la sanitat pública no l’han viscut perquè ells, quan necessiten l’atenció mèdica es dirigeixen a un company que els atén sense necessitat de fer cues. La informació que reben és exhaustiva a banda de que els seus coneixements els ajuden a entendre allò que els estan explicant. Per tant, els professionals dels nostres ambulatoris i hospitals, en general no saben que s’experimenta exactament quan estàs en el paper d’un malalt que requereix atenció sanitària, però també respecte i allò que ara n’hi diem empatia però que també se n’hi podria dir humanitat. 

Seguir personalment els circuits que segueixen els usuaris dels sistema a l‘hora de ser atesos per la sanitat pública, menjar els àpats que se'ls ofereixen, vestir els pijames  innobles, ser despertat a les 6 del matí per prendre't la temperatura, etc., també l’haurien de viure en primera persona els quadres directius del centres, màxims responsables de la burocràcia del sistema, i que quan necessiten atenció sanitària també busquen el camí més curt que els porta a la consulta del metge.

I el mateix es pot dir dels directius del departament de Salut. A aquests els aniria molt bé constatar els inconvenients que es deriven de les decisions que prenen, sempre pensant en el que més convé a l’administració i mai en els usuaris. Fer d’usuaris d’a peu tampoc els aniria malament. 

Convindria doncs que aquesta experiència que ACRA ha premiat, duta a terme per els professionals del centre Masies de Mollet, s’extrapoli a la sanitat pública i els centres del SISCAT segueixin l’exemple i organitzin simulacions que permetin entendre als professionals del sistema i als seus directius què sent un malalt quan ha d’entrar en un sistema, que està concebut i organitzat per resoldre la malaltia, però que presta molt poca atenció al malalt que la pateix.