La necessitat del copagament en la sanitat

Des de fa ja forces mesos ha anat agafant força el debat sobre el copagament sanitari. Defensors i  detractors desgranen els seus arguments per mirar de justificar les seves posicions. Alguns per raons ideològiques, altres per esnobisme, molts opinen amb coneixement de causa doncs són actors directes dels actes sanitaris, però també hi ha qui parla des de la ignorància. Tanmateix són pocs els que intenten mirar-s’ho des de l’objectivitat.

El conseller de Salut Boi Ruiz s'ha manifestat en més d'una
ocasió partidari del copagament

El primer que s’ha de dir és que el copagament en els serveis públics a Espanya està implantat des de fa força temps. A sanitat el copagament de la farmàcia és un fet tan assumit per la població que ni es discuteix. Però no és només a sanitat on hi ha copagament. El transport públic és també com un copagament on els usuaris paguen una part del cost del servei; també els universitàris paguen una part del cost dels seus estudis en la universitat pública, per que copagament vol dir exactament això: l’usuari del servei paga una part del cost i la resta la paga l’Estat amb els diners de tots, siguem o no usuaris del servei.

Podríem entrar en diferents tipus de debats al voltant del copagament, tots ells lícits, però la meva intenció no és la de entrar en la discussió entre copagament si o copagament no si no aportar elements per que cadascú  pugui treure les seves pròpies conclusions.

I la millor manera de fer-ho és la d’analitzar que passa a Europa. Si el nostre objectiu en molts ordres de la vida és viure com ho fa Europa en sanitat les coses no haurien de ser diferents. Volem tenir unes comunicacions com tenen els europeus; volem tenir un nivell de vida similar als europeus; volem que el nostre estat del benestar no sigui diferent a l’europeu; el nostre model de vida és Europa. Doncs veiem que passa als sistemes de salut europeus. 

El prestigiós economista Guillem Lopez Casasnovas creu
que el copagament és inevitable a casa nostra  

Per no estendrem excessivament diré ja d’entrada que tot Europa té implantat algun sistema de copagament a la sanitat més enllà de la farmàcia. Només en tres països no existeix copagament: Grècia, Gran Bretanya i Espanya. Aquesta és la realitat. És veritat que els sistemes de copagament es diferencien entre ells; alguns països el tenen implantat tant a l’assistència primària com a l’hospitalària, mentre que altres el tenen només a l’especialitzada i hospitalària. També varia l’import del que el ciutadà paga en concepte de copagament, i fins i tot hi ha països en els que el copagament té una limitació en el temps, és a dir a partir de determinat nombre de dies hospitalitzat ja no es paga. Però està clar al meu entendre que el copagament és un sistema que es pot dir que està generalitzat a Europa.

Jo crec que de la mateixa manera que mica en mica Europa va harmonitzant l’IVA, o el dèficit públic, o l’interès dels diners, o les tarifes de mòbils i tantes i tantes coses, acabarà també per harmonitzar el copagament sanitari de manera que aquells països que encara no el tenen implantat es veuran obligats a fer-ho. Altre cosa és els resultats que es derivaran de la seva implantació. M’explico:

Aquesta organització s'ha posicionat en contra
del copagament

A Catalunya l’any 2009 segons estadístiques del Departament de Salut es varen fer 4.861.007 estades hospitalàries i es varen atendre 4.629.322 urgències. Si acceptem que la mitjana de copagaments a Europa és de 10€ per dia d’hospitalització i altres 10€ per urgència, veurem que l’aportació dinerària del copagament sanitari seria com a màxim d’uns 90 milions d’Euros mal comptats. Aquesta xifra s’ha de comparar amb els pràcticament 1.000 milions d’Euros que va significar la retallada en salut de l’any passat. Veiem doncs que l’aportació dinerària als pressupostos de Salut del copagament és molt minsa. Segurament els seus beneficis no venen tant de la recaptació econòmica, si no de les despeses que deixen de fer-se com a conseqüència de la disminució de la demanda; el copagament té efectes moderadors del consum per allò de que quan un servei és de franc l'acabem consumint encara que no sigui estrictament necessari.

En moltes ocasions hem sentit dir que “la salut no té preu...” i és cert, tan cert com que la salut té un cost i usuaris, professionals, gestors i polítics han de vetllar per la utilització ètica dels recursos escassos disponibles per la Salut. El problema és que això no passa sempre...

www.rbaestudisiprojectes.cat