Diuen que rectificar és de savis...

...Però quan et veus obligat a rectificar constantment,  és un clar senyal d’incompetència. 

Per enèsima vegada des que va esclatar la crisi de la Covid-19, el govern de Pedro Sánchez es veu obligat a rectificar decisions que proven el grau d’improvisació amb el que actuen. El “donde dije digo, digo, diego” s’ha convertit en norma malgrat que alguns intentin desviar l’atenció cap a altres objectius.

 

Són moltes les rectificacions que el govern de Pedro Sánchez s’ha vist obligat a fer des que va decidir gestionar “en solitari” la crisi del coronavirus. Sense voler ser exhaustiu, aquestes últimes setmanes han canviat de criteri pel que fa a la regulació de les sortides de la mainada, que ja no poden acompanyar als adults al supermercat com havien decidit en un primer moment, o sortir a passejar per franges horàries, acceptant la proposta de la Generalitat, contràriament a com ho havia plantejat inicialment el govern espanyol. També, i de manera excepcional, sembla que acceptaran que en aquelles autonomies que ho justifiquin la unitat territorial de la des-escalada pugui ser en alguns cassos diferent a la província. 

Més enllà dels titubejos del govern espanyol, més enllà dels constants canvis de criteri, més enllà també del sistema de comptar les xifres de morts que no inclouen els que han perdut la vida en residències ni en els seus domicilis, la imatge del govern espanyol presidit per el Sr. Pedro Sánchez a nivell internacional és molt i molt dolenta, fins el punt que el prestigiós diari alemany “Frankfurter Allgemeine” critica la incompetència del president Sánchez a qui acusa de “no tenir cap pla i de crear confusió”.

Aquest titular del diari alemany és del tot encertat i això ho corrobora a Catalunya el CEO, que ha fet pública un enquesta en la que més de la meitat dels catalans creuen que el govern espanyol no sap com resoldre la crisi provocada per la pandèmia. Però no és només a Catalunya on el govern de Pedro Sánchez està sent qüestionat per la manca d’una política clara i una estratègia basada en criteris tècnics. Algun “barón” del PSOE també ha expressat els seus dubtes sobre el pla de des-confinament del president Sánchez, com és el cas del president Javier Lambán de l’Aragó.   

Veient com li comencen a ploure crítiques de moltes bandes, els socialistes i els “podemitas” han començat a moure fitxa per intentar ajudar a recuperar la imatge de Pedro Sánchez, i què millor per aconseguir-ho per repartir llenya al president de la Generalitat Quim Torra. Uns autoanomenats experts en Salut Pública, que en la majoria de cassos han ocupat càrrecs públics mentre manava el PSC a Catalunya han signat un escrit en el que demanen al president Torra que l’abordatge de la crisi de la Covid-19 estigui despolititzat. Aquests ex alts càrrecs del PSC i altres organitzacions satèl·lits que orbiten al seu voltant critiquen al govern de la Generalitat, mitjançant un escrit del que se n’ha fet ressò “El País” com no podia ser d’altre manera... bé, segurament “El Periódico” també hauria resultat un suport publicitari adequat. Prioritzen el sectarisme i el culte a l’incompetent Pedro Sánchez per davant de la realitat que es viu a Catalunya, on el president Torra veu créixer dia a dia la seva valoració com a líder, sobretot per el seu humanisme i la seva dedicació a resoldre els problemes de les persones, front a la frivolitat de Pedro Sánchez, a qui el poder ha embriagat del tot.  

M’agradaria preguntar als signants de l’escrit si algú d’ells dubta que si el govern del Sr. Pedro Sanchez hagués actuat amb contundència, sense titubejos, en el moment que tocava, decretant el confinament total des que se li varen veure les orelles al llop, avui no hi hauria menys morts a Catalunya? És que la resposta és evident, per més socialista que un sigui. Criticar l’acció d’un govern no és “polititzar l’abordatge de la crisi de la Covid-19”, sinó que és un exercici democràtic que només pot molestar a aquells que es creuen democràtics però que en realitat ho són molt poc. I sinó que ho preguntin al Sr. Miquel Iceta o la seva adlàter Eva Garcia que aquests dies han estat molt actius a les xarxes socials criticant l’acció de govern de la Generalitat. No estaria de més que tots aquests personatges pensessin una mica més en el que es necessita a Catalunya per superar la crisi sanitària i per la seva proximitat ideològica amb el Sr. Pedro Sánchez li demanessin que no polititzi més la gestió de la Covid-19 i que retorni a la Generalitat les competències que mai li hauria d’haver pres. Posats a demanar, li podrien demanar també al Sr. Sánchez un finançament més just per a la sanitat catalana...    

I tot això passa mentre a Catalunya el sistema sanitari continua debilitat, els professionals esgotats del gran esforç fet, les UCI sinó plenes gairebé, les llistes d’espera creixent... I el PSC i els seus acòlits defensant la nefasta gestió del ministre Illa i del president Sánchez... “todo en orden mi comandante...”  

Quan el poder se’ls puja al cap

Pedro Sánchez, embriagat de poder, dissenya un des-confinament en el que iguala les condicions de Gisclareny amb Badalona (per posar un exemple). S’erigeix en líder, quan no té talla política, ni competència tècnica, i està del tot mancat d’empatia. Com deia Pasqual Maragall, un autèntic suflé en el món de la política.  

Les “provincias”, unitats administratives espanyoles, esdevenen l’eix de la política de des-confinament del govern espanyol, que obvia que a Catalunya hi ha unes entitats territorials més petites que són les comarques, que si fossin tingudes en consideració evitarien que Almatret tingui la mateixa consideració que Lleida (seguint amb els exemples) segons el “Pla Sánchez”. 

Tota la geografia catalana està plena d’exemples que posen de manifest les diferències abismals entre pobles i ciutats d’una mateixa província, i això no només a Catalunya sinó a tota Espanya. Considerar a la província com a ens territorial sobre el que es basarà el des-confinament és un més dels molts errors comesos per Pedro Sánchez i el seu govern a l’hora de gestionar la crisi sanitària generada per el coronavirus.  

Aquesta consideració de la província com a unitat territorial generarà molts problemes no només per les diferències entre pobles i ciutats de cada província, sinó perquè a més sembla que les comunitats autònomes podran sotmetre al “ministerio” excepcions a aquesta consideració que hauran de ser aprovades per el ministre Illa. És fàcil suposar que la llista d’excepcions que li presentaran al Sr. ministre serà mot i molt llarga. Sembla que el “pla Sánchez” pel des-confinament comporta 4 fases, i si tot anés bé es preveu que s’entraria en una nova normalitat a finals del mes de Juny. 

Es tracta d’un pla dirigit per el ministre Salvador Illa, asimètric atès que no totes les províncies avançaran al mateix ritme sinó que el grau d’avançament per les diferents fases del pla dependrà de l’evolució de les dades sanitàries de cada província. Cada una de les fases del “Pla Sánchez” tindrà una durada mínima de dues setmanes i llavors s’avaluarà en cada província si s’està en condicions de passar a la fase següent. Tot això sota la batuta del filòsof Salvador illa.

El “Pla Sánchez” s’ha elaborat sense tenir en compte l’opinió de les diferents comunitats autònomes, algunes de les quals havien demanat al president Sánchez que volien ser les responsables d’organitzar la des-escalada en els seus pròpies territoris, i entre elles, Catalunya. El president Torra, en conèixer el contingut del “Pla Sánchez” ha estat molt gràfic en el seu comentari a Twitter: “No han escoltat res. La “coordinació” és centralització i menyspreu a tot el que hem argumentat. Catalunya torna a 1833, a Lérida, Gerona, Tarragona i Barcelona. Tota l’experiència de gestió de la sanitat a Catalunya per regions i àrees sanitàries, a la paperera. Un greu error”. 

Pedro Sánchez i el seu govern, han d’anat d’error en error en la gestió d’aquesta crisi sanitària. Des de la pomposa frase "La autoridad competente en todo el territorio será el Gobierno de España" o aquesta altre “el virus no entiende de territorios” han hagut de rectificar en vàries ocasions les decisions preses. I és que més que l’autoridad competente s’han convertit amb l’atoridad (in)competente i han confós les autonomies en les “autonosuyas” (d’ells) on poden fer el que volen, quan volen i com volen. El menyspreu a la capacitat dels altres a fer-ho millor que ells és absolut. Sembla que hem tornat a aquells temps en els que les decisions es prenien a 600 km de distància del lloc on hi havia el problemes. Deu ser per allò de que “España és un país muy moderno...” Per cert, el Sr. Sánchez hauria d’explicar que si fa dos mesos el virus no hi entenia de territoris, com és que ara sembla que ja hi entén i s’ha aprés això que són les províncies.  

Els diferents plans de des-escalada que algunes comunitats estaven ultimant han estat menyspreats per un govern espanyol prepotent. El País Basc, Andalusia o Catalunya entre altres, portaven setmanes definint les estratègies de des-confinament en funció de la diversitat dels seus territoris i de les característiques de les seves poblacions.

Pedro Sánchez té un tic centralista i autoritari, segurament per dissimular la seva incompetència, que el porta a confondre Madrid amb Espanya. Ara amenaça amb una nova pròrroga de l’estat d’alarma a partir del 9 de maig; esperem que ERC no cometi, una vegada més, l’imperdonable error de fer-li confiança

I després del coronavirus, què?

Aquests dies estem tots pendents de l’evolució de la pandèmia, però una vegada superada aquesta fase inicial ningú pot pensar que les coses tornaran a ser com eren abans de l’aparició del coronavirus en les nostres vides. Si la ciència troba una vacuna eficaç, els canvis que venen seran menys radicals, però mentre aquesta vacuna no aparegui assistirem a canvis molt significatius  en el funcionament del sistema sanitari. 

Un d’aquests canvis es produirà a les sales d’espera dels centres sanitaris, tant d’hospitals com de primària. Es limitarà la capacitat? Com es respectarà l’anomenat distanciament social? Caldrà utilitzar equips de protecció individual, no només per part del personal sanitari? Què passarà amb les habituals saturacions dels serveis d'urgències dels hospitals? Continuarem veient malalts en lliteres aparcades als passadissos d'Urgències?  Em pregunto com s'ho faran a l'Hospital Clínic de Barcelona amb les cues llarguíssimes que s'organitzen cada matí per les extraccions al laboratori, per posar un exemple.      

I les habitacions del hospitals públics? Continuaran sent dobles? Hi haurà un règim de visites establer per evitar contagis? El personal de suport com auxiliars, camillers, netejadores o personal de manteniment hauran d’anar protegits d’alguna manera especial? El sobre-cost que tot això comportarà serà assumit per el CatSalut o com ha passat tantes vegades els centres sanitaris hauran de resoldre aquestes situacions amb càrrec al seu compte d’explotació?

Amb tota certesa, el funcionament de les consultes també es veurà afectat en el període de la post-pandèmia. En aquest àmbit les noves tecnologies seran sens dubte de gran ajuda atès que algunes visites que avui són presencials podran realitzar-se telemàticament tant als hospitals del SISCAT com als centres d’atenció primària. Segurament assistirem a un increment molt significatiu de la e-consulta que ja està funcionant amb èxit en l’actualitat. Aquesta pràctica serà una de les eines per intentar des-massificar les sales d’espera. 

On també cal preveure canvis importants és a les residències socials i als centres sociosanitaris on hi conviuen persones d’edats avançades amb un fragilitat notable. En aquest centres, que en general estan força deixats de la mà de Déu pel que fa a mesures de seguretat del pacient, viuran segurament canvis molt importants de cara al futur. La crisi de la Covid-19 ha posat de manifest, entre altres coses, les moltes mancances d’aquest centres des del punt de vista sanitari. El propi plantejament de l’administració pública, pel que fa a residències socials vigent fins ara, s’ha mostrat com un autèntic fracàs quan el sistema ha estat posat en tensió per el virus, i ha comportat canvis de dependència, passant de estar sota les directrius del departament de Treball a dependre del departament de Salut. Sembla increible que alguna ment brillant de la Generalitat  hagi permès que el dret que té qualsevol ciutadà de ser atès per la sanitat pública a casa seva quan ho necessita, el perdi si ingressa en una residència social. I si algú ho dubta, els asseguro que això ha passat a Catalunya...

Però els canvis també afectaran als centres sociosanitaris de la xarxa pública, sobretot a aquells que estan muntats des de la perspectiva del negoci i no del servei, que n’hi ha, i encara que Salut miri cap a un altre costat, tenim centres sociosanitaris dins del SISCAT que són un negoci i no un servei per als malalts que hi estan ingressats. Aquest centres acostumen a tenir capacitats importants pel que fa al nombre de llits, atès que per sota dels 80 llits el negoci no esdevé prou rentable, amb habitacions de dos llits i en ocasions amb banys compartits per més d’una habitació. Es limitarà la seva capacitat? S’exigiran unes ratios de personal més estrictes? Es vetllarà per la capacitació professional dels que hi treballen? Es prendran mesures per millorar la seguretat dels pacients ingressats i dels treballadors? 

Què passarà amb els centres de salut mental, alguns dels quals estan en condicions encara pitjors que els alguns sociosanitaris.? Finalment seran també objecte d’unes exigències qualitatives molt més estrictes per part del departament de Salut per tal de garantir la seguretat de pacients i treballadors? Continuarà tot com fins ara?

Finalment, allargant la mirada als treballadors del sistema sanitari, cal preguntar-se si els veurem, ja per sempre, enfundats amb els seus equips de protecció individual com guants, ulleres, màscares, etc., i també ens preguntem com seran els menjadors del personal sanitari, i els vestidors... Moltes coses s’hauran de replantejar, com les sessions clíniques o la presència d’estudiants del rotatori en els hospitals,... I no oblidem els congressos, font de coneixement de molts professionals, que segurament hauran de modificar el seu format.

I en aquest sentit, què passarà amb el 44 Congrés Mundial d’Hospitals que estava previst celebrar a Barcelona del 2 al 5 de novembre d’enguany?  

                     

Tancar o reduir horaris dels CAP i de consultoris locals, un error?

Tancar centres d’atenció primària amb l’objectiu de focalitzar tota l’assistència en l’atenció a la Covid-19 va ser una mesura que en un inici va generar una certa controvèrsia entre els mateixos professionals sanitaris. N’hi havia a favor de la mesura, però també n’hi havia en contra. Passades unes setmanes d’aquelles decisions, sembla que la mesura va ser un encert, de manera que l’assistència primària en la seva vesant d’assistència domiciliària i telefònica s’ha constituït com una línia de contenció molt eficaç de la Covid-19, i per tant ha contribuït decisivament a evitar el col·lapse que es cernia sobre els hospitals.   

Val a dir, que aquesta reorganització de l’assistència primària no només l’han dut a terme els centres vinculats a l’ICS. Altres institucions que gestionen equips d’atenció primària també s’han afegit a la iniciativa. 

Davant d’unes mesures que s’han mostrat eficaces contra la Covid-19, només es pot retreure que no s’hagués cercat el consens suficient amb els diferents actors del sistema, abans de la seva implementació. 

Quan inicialment es va comunicar el tancament d’alguns CAP, la reducció d’horaris en d’altres, i el tancament d’una majoria de consultoris locals, algunes veus de diferents col·lectius de professionals sanitaris demanaven que la reorganització assistencial que s’estava duent a terme tingués una limitació en el temps i que es tingués en consideració que malgrat els efectes de la pandèmia calia continuar prestant atenció als malalts més vulnerables afectats per patologies cròniques com diabetis, cardiopaties o malalties pulmonars entre d’altres. Fins i tot alguns denunciaven que aquest tancament era un greu error atès que desplaçar l’expertesa i el coneixement de la comunitat a un altre àmbit de ben segur no ajudaria a les persones més vulnerables a mantenir, recuperar i restablir el seu estat de salut. També es queixaven de les limitacions que es derivaven del fet de no poder disposar dels equips de protecció individual (EPI). Alguns professionals mostraven la seva preocupació per no poder atendre adequadament l’increment de consultes diferents de la Covid-19 com per exemple en l’àmbit de la salut mental que experimentava una demanda important a mesura que la pandèmica s’anava estenent, com també es mostraven preocupats per poder fer el seguiment a pacients de la Covid-19 donats d’alta en els hospitals i als que calia atendre des de l’atenció primària. En definitiva, la mesura generava dissentiments.  

Què ha permès aquests tancaments o reducció d’horaris? D’entrada ha possibilitat una cosa molt important com és deslliurar als professionals de la primària de molta càrrega burocràtica que els prenia un temps considerable. Però també ha permès crear una barrera contra la Covid-19, gràcies al fet de destinar una bona part dels recursos humans a aquesta línia assistencial, sense marginar altres malalts considerats urgents. Aquesta actuació de l’assistència primària suportant el primer embat de la pandèmia ha restat pressió a les urgències hospitalàries ja amb prou tensió, i ha permès diagnosticar malalts en un estat no excessivament avançat de la malaltia, fet que ha contribuït a evitar situacions límit per a la vida de molts pacients. I tot això sense deixar de banda l’atenció als malalts crònics ni l’atenció a algunes situacions que els propis hospitals no podien atendre per haver-se especialitzat en la pràctica, en els malalts afectats per la Covid-19. Segurament gràcies a aquesta magnífica tasca de suport, una desena de directors d’hospitals han fet arribar una carta d’agraïment als seus companys de l’assistència primària per la resposta assistencial que han estat capaços d’aportar.  

Aquets tancament dels CAP i dels consultoris locals ha possibilitat la reorganització de les diferents tasques assistencials de manera que molts professionals de la primària poguessin reforçar l’atenció domiciliària i telefònica i donar suport també a malalts ubicats en els hotels medicalitzats o l’assistència a les residències socials que com és sabut darrerament han passat sota la dependència directa del departament de Salut. Atenció domiciliària, atenció als mallats ingressats en hotels medicalitzats i atenció a les residències han estat tres dels fronts que han cobert exitosament els professionals de l’assistència primària.

Ara, amb la pandèmia sembla que relativament controlada, toca pensar en una nova reorganització de l’assistència primària en la que hauran de “conviure” malalts de la Covid-19 amb malalts afectats d’altres dolències. Organitzar aquesta nova fase no serà fàcil, i l’objectiu passaria per evitar una segona onada de la pandèmia tot i que els rebrots de contagis que malauradament es previsible que es produeixin es puguin controlar eficaçment. Tant l’ICS com altres institucions que gestionen l’assistència primària hauran de posar en comú els seus plans per afrontar la nova etapa amb les màximes condicions de seguretat tant per als professionals sanitaris com per als malalts. També serà necessari el consens més ampli possible entre tots els actors del sistema sanitari. 

L’entrega del personal sanitari, una mostra de solidaritat i abnegació que ens obliga a un retorn de la societat catalana

Una paga extraordinària, o potser encara millor la recuperació del poder adquisitiu perdut des de l’any 2010 quan varen començar les retallades, dies de descans addicionals o totes aquestes coses alhora,  però els departament de Salut i el d’Economia s’han de decidir i premiar als professionals sanitaris més enllà dels reconeixements i els elogis.

A banda dels premis econòmics que la Generalitat els acabi atorgant, i del aplaudiments diaris de molts ciutadans, el personal sanitari de Catalunya mereix el reconeixement unànime de la societat catalana. Per això proposo que la Generalitat estableixi un dia, per homenatjar com es mereixen als nostres professionals de la salut.     

Aquests dies s’han alçat veus de diferents col·lectius i diferents veus demanant al govern de la Generalitat que es pugui premiar al personal sanitari amb una paga extra per compensar la seva entrega, el seu esforç, la seva dedicació més enllà del que serien les seves obligacions laborals, posant fins i tot en risc la seva pròpia salut. Fins al dia d’avui més de 7.000 professionals sanitaris s’han contagiat de la Covid-19, i fins i tot alguns han perdut la vida a conseqüència de la pandèmia. 

Que se sàpiga, alguna institució del SISCAT ha decidit ja aplicar alguna mesura de caràcter econòmic per premiar la dedicació magnífica dels seus professionals, i en alguns països europeus com França o Bèlgica s’han anunciat compensacions econòmiques per al personal sanitari. A Catalunya, sembla que el Servei Català de la Salut també està estudiant al viabilitat de poder implementar algun reconeixement de caràcter econòmic per premiar aquesta extraordinària dedicació del personal dels centres sanitaris. 

Per la seva banda la ciutadania mostra diàriament el seu agraïment als professionals sanitaris amb aplaudiments que a les 8 de la tarda es repeteixen a la majoria de ciutats i pobles del principat. És una manera de mostrar l’afecte i l’admiració a uns professionals que han fet tot i més per evitar que la pandèmia tingués uns efectes encara més devastadors. 

Tanmateix, aplaudiments i paga extra són una forma d’agraïment que no es correspon amb la situació injusta que els professionals de la salut estan vivint des de fa 10 anys. En aquell any, un facultatiu especialista tenia, segons conveni, una retribució anual fixa (RAF) de 41.456,22€ i unes DPO de 3.400 € anuals. Deu anys més tard, la RAF està situada en els 44.629,53€ i les DPO en 3.660,26 €

Per tant, en deu anys, la RAF s’ha incrementat un 7,65% mentre que l’increment de les DPO ha estat també del 7,65%. En aquest mateix període, quin ha estat l’increment del cost de la vida? Doncs segons IDESCAT, l’IPC s’ha incrementat un 12,2% en aquests mateixos deu anys. En altres paraules: des del 2010 fins avui els professionals sanitaris han perdut un 4,55% del seu poder adquisitiu. 

Em pregunto que seria millor a l’hora de premiar la dedicació i entrega dels professionals del sistema de salut de Catalunya, si abonar-los una paga extra aquest any 2020 o retornar-los-hi el poder adquisitiu manllevat per les retallades. Segurament, les dues propostes al mateix temps són la millor opció, tot i que recuperar el poder adquisitiu del 2010 hauria de ser una prioritat absoluta dels departaments de Salut i Economia. Avui dia, resulta immoral que el personal sanitari tingui una capacitat de compra per sota de la que tenien l’any que varen començar les retallades amb aquell 5% de reducció del salari decretat per el govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero.   

Però l’actitud del personal sanitari mereix quelcom més que un reconeixement econòmic. S’han entregat en cos i ànima a salvar vides, assumint riscos personals derivats en molts cassos de la manca d’elements de protecció individual que l’administració sanitària ha estat incapaç de subministrar en temps, forma i diversitat. Més enllà dels horaris, més enllà del que serien la seves obligacions estrictes els sanitaris del sistema públic de salut de Catalunya han estat a una gran alçada, molt per sobre de l’administració que els hauria d’emparar.

És per això que la meva proposta va més enllà del simple premi econòmic o la recuperació del poder adquisitiu. Entenc que el personal sanitari de totes les categories mereix un homenatge nacional de tots els catalans, i proposo que aquest homenatge es celebri l’11 de setembre, deixant de banda de manera provisional aquest any les reivindicacions independentistes, atès a més que aquell dia segurament tampoc serien possibles concentracions massives de persones. Estaria bé que aquell dia, i de forma extraordinària, el govern català organitzés actes d’homenatge als sanitaris per tot Catalunya, i que TV3 s’hi sumés organitzant aquell dia una marató, també extraordinària, que tenen prevista ja per aquest tema, amb l'objectiu de recaptar fons que serveixin per a la recerca contra les malalties d’origen víric. 

Aquest any la samarreta de l'11 de setembre hauria de servir per ajudar als investigadors catalans que treballen en la recerca d'una vacuna contra el coronavirus... 

“L’estat d’alarma” no pretén protegir als ciutadans, sinó tapar les errades del govern espanyol en la gestió de la crisi sanitària.

El govern espanyol, incapaç d’aconseguir tests per poder fer la prova del coronavirus de forma exhaustiva a tota la població, es dedica a requisar els tests que diferents empreses del sector automobilístic havien adquirit per garantir la seguretat dels seus treballadors. 

Aquest acte ve a completar les actuacions dutes a terme per el govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos, quan varen requisar mascaretes a diferents punts de l’Estat espanyol. 

 

Mica en mica anem entenen de què ha servit que el “gobierno de España” decretés l’estat d’alarma a l’hora de combatre el coronavirus. En una primera fase vàrem saber per boca del president espanyol Pedro Sánchez que “la única autoridad competente en todo el territorio era el gobierno de España”. També ens van deixar clar que es centralitzaven les competències de les comunitats autònomes en matèria de Sanitat, Educació i Transports, de manera que els consellers autonòmics d’aquestes matèries veien com els manllevaven les seves responsabilitats que tot d’una quedaven centralitzades en Salvador Illa pel que fa a Salut, en la Sra. Isabel Celaá pel que fa a Ensenyament i en el Sr. José Luís Ábalos pel que fa a Transports. Aquest plantejament re-centralitzador del govern central no augurava res de bo, i el pas enrere en l’estat de les autonomies era una evidència.

Ràpidament es va poder copsar el fracàs de les primeres decisions re-centralitzadores: les compres de material sanitari (mascaretes entre altres) fetes centralitzadament des de Madrid van resultar un fracàs, que va comportar entre altres situacions lamentables la confiscació de mascaretes a diverses comunitats autònomes i entre elles a Catalunya. Fins i tot el “gobierno de España” se’n va adonar dels disbarats que estaven cometent, i es van veure obligats a fer la vista grossa quan les comunitats autònomes, constatant la manca de tot tipus de material sanitari i la ineficiència de les compres centralitzades, van començar a fer comandes pel seu compte.   

Els “èxits” de la compra centralitzada van continuar manifestant-se quan el “Ministerio” dirigit per l’inexpert Salvador Illa va comprar en primer lloc uns tests ràpids a la Xina, no homologats, que van resultar un fracàs atès que fallaven. Però pocs dies després també s’han hagut de retirar del mercat unes mascaretes  defectuoses que el “Ministerio” també havia comprat a la Xina. Un desgavell absolut, en un ministeri que després de les transferències de la sanitat a totes les comunitats autònomes de l’Estat s’ha quedat en la pràctica sense competències efectives i sense experiència ni estructura mínimament professional a l’hora de comprar cap mena de mercaderia. A banda d’un ministre inexpert, al “Ministerio” només hi queden funcionaris la majoria dels quals cobra un sou per no fer res. 

Un altre de les barbaritats comeses per un govern tan incompetent com el de Pedro Sánchez ha estat el fet de voler tractar a tot el territori de l’Estat de la mateixa manera, malgrat que la situació entre comunitats era ben diferent. Voler tractar a tot el país com si tot fos Madrid ha estat un altre dels grans errors d’aquest govern, més interessat a diluir les xifres tan negatives de la comunitat madrilenya dins de les dades globals de l’Estat, que no pas en aportar les millors solucions a cada un dels territoris que configuren la geografia hispana.

Tanmateix, l’errada més notable d’aquests últims dies, ha estat la confiscació de tests PCR que algunes empreses del sector de l’automòbil s’havien espavilat a comprar per protegir als seus treballadors. El govern espanyol va decidir que dilluns passat es reprenia l’activitat econòmica no essencial, i algunes empreses havien aconseguit comprar tests; doncs vet aquí què aprofitant l’estat d’alarma, el govern espanyol ha decidit que requisava els tests comprats per aquestes empreses. I això després que hagi estat el propi gobierno de España qui, via decret, responsabilitzava a les empreses de garantir la salut dels seus treballadors. I pel que asseguren algunes informacions sembla que a més dels tests per la detecció de la Covid-19, també han estat requisats els equips  de protecció individual (EPI) que aquestes empreses també havien adquirit.

Un directiu d’aquest sector industrial deia “les empreses han buscat proveïdors i han pogut fer comandes tot i les dificultats que hi ha per l’alta demanda d’aquests productes sanitaris en els mercats internacionals i ara el govern espanyol ens ho treu de les mans. Tot plegat ens fa pensar que hi ha qui planifica i d’altres que no ho fan ho compensen a cop de decret”

A banda de la desastrosa gestió d’aquesta crisi sanitària, el govern de Pedro Sánchez també haurà deixat una imatge per al record: les compareixences diàries del director del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias del Ministerio de Sanidad Fernando Simón, flanquejat per l’exercit i la guàrdia civil...   

Menys mal que ens queda el personal sanitari, perquè amb aquesta colla de polítics anem ben arreglats.  

Els canvis de criteri en els recomptes sempre generen desconfiança...

Què el nombre de contagiats diaris que ens ha anat comunicant cada dia el departament de Salut era un xifra inferior a la realitat, era quelcom sabut des del moment que no hi havia kits de laboratori suficients per a fer els tests corresponents a tots els malalts que presentaven la simptomatologia. En canvi es donava per bona la informació sobre el nombre de persones mortes a conseqüència de la Covid-19.

Finalment ha resultat que ni una ni l’altre eren correctes. El recompte de persones afectades per la Covid-19 ha estat tot un desori, a Catalunya i a l’Estat espanyol, i el nombre de morts es referia únicament als que havien mort en centres hospitalaris.

La informació que diàriament ofereix el “gobierno de España” a la ciutadania sobre la pandèmia és tot un exercici de frivolitat: Expliquen des del robatori de taronges i llimones fins a la detenció d’un hacker de 16 anys... però les dades sobre l’afectació a la ciutadania de la pandèmia continuen sent errònies.

Ara, malgrat el canvi de criteri ordenat per el “ministerio de sanidad” en el recompte dels cassos afectats per el coronavirus, per sobre de l’exactitud de les xifres, a nivell estatal, el que preval és la burocràcia. A algú li estranya?       

Qui va fer saltar totes les alarmes sobre la veracitat de les xifres que l’administració ens donava va ser Marc Castells, alcalde d’Igualada, qui un bon dia va contradir les xifres de morts per coronavirus a la conca d’Òdena que havia anunciat la consellera de Salut Alba Vergés. Des d’aquella denúncia de l’alcalde Castells, ja va quedar clar que alguna cosa estava passant amb el recompte de les persones que havien perdut la vida a causa de la malaltia. En concret l’alcalde comentava que ell tenia informació de la funerària de la zona, i que aquesta li donava una xifra de morts superior a la xifra que havia comentat la consellera. Això succeïa el 4 d’abril proppassat. 

L’alcalde va rebre una resposta de la consellera una mica tensa, en el sentit que la Sra. Vergés, clarament tocada per la denúncia de l’alcalde, va contestar afirmant que el departament només dona les xifres que els arriben pel “circuit oficial” acabant la seva frase amb la cantarella ja coneguda, per molt utilitzada, de “com no pot ser d’altre manera”. Aquesta controvèrsia entre la consellera de Salut i l’alcalde d’Igualada va sembrar tota mena de dubtes entre la ciutadania al voltant de l’exactitud de les xifres que ens havien anat oferint durant l’últim mes. 

Finalment, i després d’analitzar (suposo) la situació, el departament de Salut s’ha decidit per actuar amb molta més exactitud i transparència i oferir una xifra de defuncions molt més propera a la realitat. La xifra de persones que han perdut la vida per al Covid-19, inclourà els èxitus produïts en els hospitals, que era els que s’havien comptat fins ara, però a més s’hi afegeixen els morts als centres sociosanitaris i de salut mental, a les residències socials, i els morts en domicilis particulars que s’hagin produït a conseqüència de la Covid-19 . Tot plegat ha fet incrementar en molt la xifra real de morts per coronavirus a Catalunya.

La gran pregunta és perquè no es va fer així des del primer moment, perquè només es comptabilitzaven com a víctimes de la Covid-19 a aquelles persones que morien en els hospitals. És evident que algú va fer molt malament la seva feina... Aquest canvi en els criteris de recompte fa que tota comparació amb les dades del primer mes i mig de la pandèmia a Catalunya no tingui cap validesa estadística, però com diu la consellera, el canvi de criteri permet donar les dades amb molta més fiabilitat. Gràcies consellera per haver-se adonat que han estat un mes i mig ensenyant només la punta de l’iceberg i que això no era correcte. Més val tard que mai. 

Aquest canvi de criteri a Catalunya, ha tingut la seva repercussió a Madrid. Primer el nou ministre de Seguretat Social (que dona tota la sensació de ser algú sense massa senderi) va desqualificar als experts en epidemiologia catalans que assessoren al govern de la Generalitat, i tot seguit des de Madrid diverses veus es varen aixecar contra el nou sistema de recompte implantat a Catalunya, entre elles la de la ministra Montero (hem passat de Montoro a Montero, però res a canviat respecte a Catalunya), que va dir entre altres coses que "el que és fonamental és que se segueixin les recomanacions que ha plantejat l'OMS". 

I vet aquí per on que just l’endemà, el BOE publica una Ordre del Ministerio de Sanidad en la que es modifica per a totes les comunitats autònomes el sistema de recompte, de manera que s’incorporen alguns dels canvis que havia introduït el departament de Salut el dia anterior i que havien merescut el rebuig de “l’autoridad competente”, com per exemple ampliar el nombre de morts amb els èxitus produïts a residències socials i sociosanitàries o als domicilis particulars sempre que hagin estat sotmeses a una prova diagnòstica. Total, un desgavell absolut, en el que la burocràcia impregna totes les decisions. Quan en la roda de premsa diària que convoca el “gobierno de España” per informar de l’estat de la pandèmia, expliquen que la guàrdia civil ha recuperat 30 kg de taronges i llimones robades, ja es veu quin és el nivell... Esgarrifa pensar en mans de qui estem.

No cal dir que tot plegat ha generat un nivell de desconfiança molt elevat vers el govern espanyol, que sembla molt més interessat en donar una imatge d’autoritat que no pas una d’eficiència. Xifres que no són creïbles, informacions falses, decisions errònies, comentaris fora de context... Quanta incompetència hi ha a la Moncloa!

I mentre tant a Catalunya, segons predica la consellera Vergés, sembla que hem superat el pic de la pandèmia, i per tant s’hauria començat a doblegar la corba... Serà cert? Quan trigarem a reduir-la del tot?   

El sistema sanitari, i sobretot els seus professionals, estan al límit

Després de mes i mig de lluita intensa contra la Covid-19, els professionals sanitaris estan al límit de les seves forces; l’estrès emocional i físic a que han estat sotmesos aquests dies els ha situat en una posició difícil, que requereix mesures assenyades per part de l’administració. En lloc d’això, ens trobem amb un govern espanyol que desoint els conselles dels experts, decreta el relaxament del confinament, posa en risc la vida dels ciutadans, i porta al personal sanitari a ultrapassar en molt, les seves capacitats.

Frivolitat, incompetència, subordinació al poder econòmic, diguin-li com vulguin, el cert és que el “gobierno de España” està demostrant no està capacitat per assumir les responsabilitats que es deriven dels càrrecs que ocupen.  

Afegeix un títol

Milers de treballadors han tornat als seus llocs de treball; llocs de treball en molts cassos no essencials, i per tant, milers de possibilitats de contagis estan sobre la taula, o millor dit, en el transport públic, a les fàbriques, o a les oficines. El govern espanyol ha pres unilateralment una decisió equivocada, que pot costar moltes vides, a part de col·lapsar, ara si, el sistema sanitari. 

El col·lapse del sistema de salut s’ha evitat fins ara bàsicament per dues raons: l’increment del nombre de llits d’UCI que s’ha produït gràcies a la iniciativa de molts hospitals que han reconvertit en llits d’UCI tots aquells racons de l’hospital que han permès assegurar unes mínimes garanties, i el confinament estricte de la població que ha tingut com a resultat una disminució ostensible del nombre de nous infectats. Això sense oblidar la transformació de llits d’hotels en unitats preparades per poder allotjar amb control sanitari a malalts de la Covid-19 que no requerissin UCI, els anomenats hospitals temporals construïts en pavellons esportius o la utilització de llits de la sanitat privada en benefici de malalts públics. A Catalunya, el sistema ha reaccionat ràpid i això ha evitat el col·lapse.  dep

El punt dèbil és el personal sanitari. En aquest apartat, per manca de Sistemes de Protecció Personal adequats i suficients, el personal sanitari ha patit moltes baixes: a dia 15 d’abril hi ha mes de 5700 professionals que han donat positiu a la Covid-19. Vol dir que més d'un 14% d’infectats a Catalunya són professionals sanitaris. Només aquest fet ja denota per si mateix que alguna cosa ha fallat. 

Tanmateix els problemes no s’acaben aquí. El president del govern espanyol, el Sr. Pedro Sánchez ha decidit que els treballadors de serveis no essencials han de tornar a la feina. Una decisió que moltes veus coincideixen a qualificar com precipitada atès que la intensitat de la pandèmia a l’Estat espanyol no està encara a un nivell suficientment baix com per iniciar el des-confinament així com així. És l’estil del Sr. Pedro Sánchez, sense cap informe tècnic que recolzi la seva decisió, però això si amb el suport de l’Ibex35 que sens dubte és darrere la mesura. Quanta frivolitat en un governant !  

Fins i tot el Dr. Antoni Trilla, membre del consell científic assessor del govern espanyol en matèria de la Covid-19, ha explicat que a ell ningú l’ha consultat als efectes de l’inici d’aquest des-confinament. El Sr. Sánchez no ha pogut mostrar cap informe signat per experts en la matèria que aconsellés aquesta des-escalada del confinament. És per tant una decisió presa exclusivament en clau econòmica que genera una gran inquietud a la societat, i que posa en risc, una vegada més, la vida de les persones i als professionals sanitaris.

Cal tenir en compte que els professionals porten un mes i mig treballant incansablement les 24 hores del dia, intentant salvar vides; que estan vivint situacions psicològicament molt dures veient com en masses cassos moren malalts afectats per el coronavirus, i prenent decisions a vegades sobre qui ha de continuar vivint i qui no, amb un desgast físic, mental i psicològic molt elevat. Aquets professionals necessiten un escenari en el futur immediat diferent al que tenen ara mateix davant seu. És per això que prendre decisions que poden comportar un nou allau d’infectats és d’una frivolitat impròpia d’un dirigent polític de primer nivell. Tant de bo aquesta allau no es produeixi, perquè si arriba, el col·lapse del sistema, ara si, estaria assegurat. A França, amb una pressió assistencial per sota de la nostra, estan pensant en una prima econòmica per als professionals sanitaris. Aquí de moment, molt agraïment per part de la ciutadania, i molt poca consideració per part del govern espanyol. L’abnegació i entrega dels nostres professionals mereix un altre actitud, molt més respecte i sobretot una protecció que no tenen, per part d’un govern que està molt més pendent del que li exigeix el poder econòmic que de proveir de seguretat i salut a la ciutadania.     

Abans de relaxar el confinament de la població hauria estat necessari que es rebaixés la pressió assistencial del sistema sanitari, amb una reducció del nombre de pacients hospitalitzats i això hauria permès recuperar bona part del personal sanitari que avui està francament al límit. 

L’absurda burocràcia de l’administració pública dificulta iniciatives emprenedores que salvarien vides

El coronavirus ha posat en evidència, entre altres coses, quant ineficient resulta la burocràcia en l’administració pública. Quan aquesta ineficiència genera pèrdues econòmiques, el problema esdevé greu, però quan a més afecta a la vida dels ciutadans, la burocràcia estèril esdevé del tot intolerable. 

Fa uns dies explicava en el blog que la SEAT havia aconseguit homologar el seu respirador de campanya a l’Agència Española de Medicamentos y Productos Sanitarios, i que una altre respirador de Leitat, també de campanya, estava en fase d’homologació, que finalment ha obtingut. Ara arriba la notícia que un empresa catalana dedicada a treballar amb gasos ha aconseguit homologar un altre respirador, aquest ja no de campanya, sinó un respirador hospitalari que respon a totes les característiques formals d’aquesta mena d’equipaments.

Es tracta de la firma GasN2 ubicada a Parets del Vallès, referents en el mercat de consum de gasos, especialitzats en equips cromatogràfics, equips de fred i analitzadors d’oxigen. Tal com explica el seu gerent Oriol Martínez, el fet de ser experts en gasos, els va fer pensar, davant l’escassesa de respiradors denunciada pels mitjans quan va esclatar la crisi del coronavirus, que sense masses canvis en les seves línies de producció, ells podien dissenyar i fabricar respiradors de qualitat per donar resposta a les necessitats de la immensa majoria d’hospitals, mancats d’aquests aparells. 

L’emprenedoria consisteix en identificar una necessitat, i a partir d’ella donar-hi una resposta eficient, de qualitat i a un preu raonable. A GasN2, partint d’unes idees prèvies, es varen assessorar amb metges de la Mútua de Terrassa, que els van corregir algunes debilitats del prototip inicial, i tot seguit varen fer proves fisiològiques a l’Hospital Clínic per comprovar que les característiques del gas produït eren les que el metge havia demanat tant pel que fa a la pressió, com al cabdal, com a la quantitat d’O2, i finalment varen fer les proves amb animals a l’Hospital Germans Trias de Badalona, amb resultats positius en tots aquesta assajos.  

GasN2 posa al mercat uns dispositius autònoms de respiració, de fabricació catalana anomenats DAR 1.0, que segons les necessitats del pacient permeten proveir una mescla de gasos determinada, en les condicions de volum i cabdal requerides. L’ajustament de les condicions de subministra es fa mitjançant una pantalla molt intuïtiva i fàcil de usar. La ventilació del pacient es pot seguir en la pantalla incorporada a l’equip que també permet mitjançant un software de control, la detecció de problemes i alerta de qualsevol situació anormal. L’aparell està constituït per components de tipus industrials, pneumàtics, elèctricx i electrònics       

El procediment d’homologació amb l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris va comportar alguns canvis que GasN2 va introduir amb agilitat en els seus prototips, fins i tot alguns de tan ridículs com canviar la paraula “aspiración” per “inspiración”. Tanmateix superades aquestes dificultats es va aconseguir homologar el respirador, però ai las, l’homologació, com en tots els aparells homologats fins ara, no era definitiva sinó que era una homologació per poder passar a la fase de “proves clíniques” mentre duri la pandèmica del coronavirus, cosa que impedeix la lliure comercialització de l’aparell fins que l’homologació no esdevingui definitiva una vegada superades aquestes “proves clíniques”, fet que no succeirà fins que no s’acabi la pandèmia, és a dir, fins que els respiradors deixin de ser una necessitat urgent per als hospitals. A GasN2 han viscut una autèntica “muntanya russa” a l’hora de fer realitat la proposta inicial, i ara es troben que no poden procedir a la comercialització dels equips fins que no es superi aquesta fase de “proves clíniques”   

Tot i així, segons manifesta el gerent de GasN2, el respirador DAR 1.0 ha vingut al mercat de productes sanitaris per quedar-s’hi. No es tracta d’una operació conjuntural sinó d’una aposta estratègica de la companyia per aportar als centre hospitalaris un respirador construït íntegrament a Catalunya, capaç d’aportar tecnologia, qualitat i assistència tècnica del fabricant, a preus competitius. La seva capacitat de producció podria acostar-se a les 100 unitats diàries. A GasN2 no veurien malament que en el teixit industrial del país hi hagués algun altre empresa dedicada també a la fabricació de respiradors, atès que “la competència és bona per millorar la qualitat dels productes”.  

Avui en dia, i com a conseqüència de la paradoxal situació que genera la burocràcia de l’administració i les reglamentacions absurdes, ens trobem que els hospitals no poden adquirir lliurement aquests respiradors amb diners procedents del seu pressupost. Només poden adquirir-los si reben alguna donació altruista; només en aquest supòsit poden comprar els respiradors. És justament el que ha passat a l’Hospital de Vic, centre que ha rebut una donació d’una coneguda empresa vigatana. Pel moment, a banda dels de l’Hospital de Vic, hi ha respiradors en fase de proves clíniques a l’Hospital Mútua de Terrassa, l’Hospital Clínic i algun altre centre. Tampoc el CatSalut pot adquirir aquests equips fins que l’homologació no esdevingui definitiva. Per tant, una iniciativa duta terme per salvar vides, no pot ser comercialitzada perquè la burocràcia de l’administració i l’alt funcionariat ho impedeixen. Quantes morts seran necessàries perquè el govern espanyol entengui que si no modernitzen el país, que si no agilitzen les normatives, que si en moments d’urgència preval l’immobilisme derivat de la burocràcia, només aconsegueixen fer més gran el drama de les famílies? Quan en un país la frivolitat domina entre els seus governants, i el regne de la incompetència domina el panorama polític, qui ho acaba pagant són els ciutadans... i malauradament, alguns ho paguen amb les seves vides... 

Els respiradors DAR 1.0 arriben a Mútua de Terrassa que també participa en aquestes proves clíniques    

  

Ebri de poder, el govern espanyol està prenent males decisions

La frase “La unica autoridad competente en todo el territorio es ahora el gobierno de España” és prou significativa i mostra la frivolitat d’un govern espanyol que ha fet del “poder” la seva obsessió. Tenen la sensació que només ells poden tenir èxit en la lluita contra el coronavirus i per això els cal manar, manar i manar... Per a ells manar és més important que està encertat amb les mesures que es prenen. Manar... però seguint les directrius marcades per l'Ibex35 naturalment; al poder econòmic no se li pot portar la contrària... 

L’estil de les compareixences diàries per informar als espanyols de l’avenç de la malaltia, ja reflexa l’esperit que caracteritza al ADN dels governants de l’Estat. Compareix un tècnic del minsiterio rodejat d’un oficial de la guàrdia civil, i d’un oficial de l’exercit. Amb aquest escenari no sorprèn un llenguatge militar amb frases com frases com “Su Majestad el Rey es el primer soldado de España” o “hoy es viernes en el calendario però en tiempos de guerra todos los dias son lunes” o aquesta altre perla “todos los ciudadanos comportándose como soldados”...  Tot i que la frase per a la història, referint-se al coronavirus, l’ha pronunciat el ministre espanyol de Justícia  Juan Carlos Campo: “Llegaremos al final del túnel con làgrimas en los ojos, pero con el orgullo de ser espanyoles...” Algú dubta que aquesta gent estan una mica malalts?   

Si els resultats d’aquest “manar” incessant fossin positius, es podria estar en desacord en la manera d’exercir el poder, però caldria acceptar l’evidència dels resultats. Lamentablement no ha estat així perquè a banda d’exercir el poder, el “ministerio de Sanidad”, centralitzant la capacitat de decidir, no ha estat gens encertat en la gestió d’aquesta crisi. No descobreixo cap secret si dic que és des del territori des d’on millor es coneix la realitat del que està succeint, i per tant les decisions correctes són aquelles que responen a la realitat de cada territori. L’Estat de les autonomies es justifica precisament per poder apropar la presa de decisions allà on hi ha els problemes. En aquest sentit, La centralització de les compres de material sanitari ha estat un error molt gran del “ministerio” atès que les competències en sanitat fa anys que han estat transferides a totes les comunitats autònomes, per tant, els funcionaris del “ministerio” han perdut l’hàbit de comprar. D’aquesta manca d’expertesa a l’hora de comprar material sanitari, se’n deriven errades com la compra a una empresa xinesa de tests per detectar la presència del coronavirus, que no estaven homologats i no funcionaven. 

També ha quedat clara la manca absoluta de transparència a l’hora d’enviar material per combatre la Covid-19 a les comunitats autònomes. El president Torra ha denunciat que del material utilitzat a Catalunya en la lluita contra el coronavirus, només el 10% l’ha enviat el govern espanyol, de manera que la Generalitat s’ha hagut d’espavilar per aportar el 90% restant perquè Madrid no enviava pràcticament res. I això a banda de les requises de material efectuades també a Catalunya per part de la guàrdia civil. Destaca en aquest sentit la contradicció de les autoritats sanitàries que al principi de la pandèmia afirmaven que les mascaretes no eren necessàries, i en canvi aquests últims dies estan dient que tothom n’haurà de portar,  quan en el país no hi ha, ni de bon tros, les que serien necessàries.

Es tracta per tant, d’un exercici del poder erràtic i dubitatiu que posa en perill la salut dels ciutadans. Primer en la tardança a l’hora d’imposar el confinament dràstic que recomanaven els experts i que el govern espanyol no decretava per les pressions del poder econòmic. Més tard anunciant una precipitada sortida del confinament abans d’hora que pot acabar significant una segona onada de persones infectades. Un govern manifestament incompetent, erràtic, dubitatiu, més inclinat a combatre el virus amb esperit militar que no pas amb els coneixements cinetífics, partidari d’exercir el poder com a mostra de la seva grandesa, encara que d’aquest exercici se’n derivin errades que el deixen en el més absolut dels ridículs.

I dintre del govern, qui té la màxima responsabilitat és naturalment el seu president, el Sr. Pedro Sánchez Pérez-Castejón. Un president que es distingeix sobretot per ser l’home de les frases enginyoses encara que els fets el facin quedar malament. No s’entén d’altre manera la seva frase “el virus no entiende de territorios ni de fronteras” i quatre dies més tard decretava el tancament primer de les Illes Balears, i pocs dies després tancava les fronteres terrestres de l’Estat. Tota una contradicció que demostra la pobresa intel·lectual del personatge. Pedro Sánchez ha demostrat que el càrrec li va gran; que no té consistència intel·lectual i que li costa prendre decisions, i quan les pren, s’equivoca. 

Parlant de decisions equivocades, sembla que el Sr. Sánchez està disposat a prolongar l’estat d’alarma fins a finals d’abril, per gaudir encara més del plaer morbós que li produeix el ser “la autoridad competente en todo el territorio”, i en canvi vol alleugerir el confinament de la població a partir de demà mateix, permetent que els treballadors facin feines no essencials, la gent utilitzi el transport públic, obrin molts comerços etc., i això sense ni tan sols consultar a la “comissió d’experts” que tan pomposament va anunciar. Si van mal dades, la fiscalia hauria d’intervenir: el Sr. Sánchez prenent decisions imposades pel poder econòmic, està posant en perill la vida de molts ciutadans. 

El desvergonyiment del Sr. Pedro Sánchez és tan agosarat i els seus valors ètics tan inexistents, que fins i tot s'ha atrevit a responsabilitzar a les empreses  si a conseqüència de les decisions que ell ha pres, creix el nombre d'infectats en l'àmbit laboral per la Covid-19. Inaudit...