La necessària recuperació del poder adquisitiu dels professionals sanitaris

Les revisions salarials percentuals habituals en el sector salut, afavoreixen les injustícies  comportant la mateixa retribució per aquells treballadors que s’esforcen en el compliment de les seves obligacions front a aquells altres que intenten esquivar tant com poden el compliment de la seva feina.

Les revisions salarials haurien d’anar indexades a la productivitat dels treballadors, valorant la seva aportació individual, la seva implicació en l’equip al que està adscrit, i el seu pes en la productivitat global de l’empresa.      

Cada vegada que s’acosten eleccions, l’administració pública es paralitza i el departament de Salut també. És una situació que no és nova i ha passat des de sempre; fonamentalment abans dels períodes electorals tant en clau autonòmica com també a les Corts Generals. En menor mesura és un fenomen que també s’ha donat a les eleccions europees.

Tanmateix aquest proper mes d’octubre estem davant d’una crida a les urnes que no és com les anteriors. Estem davant d’una crida per un Referèndum d’autodeterminació del poble de Catalunya, considerat il·legal per les autoritats espanyoles, i del tot legal per les catalanes. Sigui quin sigui el seu resultat, sembla que després d’aquest referèndum estarem inevitablement davant d’un nou episodi electoral, bé autonòmic o bé constituent. Això comporta un llarg període de temps en el que la maquinaria administrativa estarà pràcticament aturada a Catalunya, i la sanitat catalana té sobre la taula alguns temes urgents que necessiten un abordatge seriós que no es pot allargar en el temps. És per això que en ocasions com aquesta es troba tant a faltar allò dels pressupostos plurianuals que pal·liarien en part les conseqüències de l’aturada administrativa.

Em refereixo a dues qüestions fortament relacionades entre elles que no són les úniques però sí que són d’una gran importància: d’una banda la recuperació dels sous dels professionals de la salut no pot ajornar-se “sine die", i de l’altre cal resoldre amb urgència les injustícies que es deriven d’una política salarial basada en el “cafè para todos”. Veiem el perquè de cada una d’aquestes demandes.

Els professionals sanitaris han estat una peça clau del sistema sanitari català; sense ells la sanitat pública no hauria arribat als nivells d’excel·lència assolits. Durant els llargs 8 anys de la crisi econòmica, aquests professionals, amb la seva entrega, han fet molts esforços per mantenir la qualitat de l’assistència mentre que al mateix temps pagaven les conseqüències de les retallades veien com el seu sou perdia poder adquisitiu, i a sobre havien de treballar més i fins i tot més hores. Aquests professionals necessiten recuperar el seu estatuts econòmic amb urgència. Les autoritats del país no poden mirar a un altre banda amb aquest tema; avui per avui els professionals estan sent els últims a notar l’encara dèbil sortida de la crisi econòmica. La seva abnegació mereix una compensació que no estan rebent, i això és injust. Per altre banda es comencen a percebre símptomes d’esgotament en el col·lectiu, que donen a entendre que si no hi ha una solució en un horitzó més o menys proper se’ls pot acabar la paciència i es pot encetar una època en la que mantenir la pau social sigui força complicat.

El segon tema preocupant del que també n’hem parlat repetidament és el de les revisions salarials. S’ha d’acabar amb les polítiques retributives que no tenen en consideració al productivitat individual, dels equips i col·lectiva. Una revisió salarial determinada per un tant per cent que no té res a veure amb l’aportació de l’individu al bé comú és un a injustícia que fa massa temps que dura. Recordo quan allà per els anys 1982-83, als meus inicis en la gestió hospitalària a l’Hospital de Lleida, parlant un dia amb una infermeria de planta em deia que ella s’esforçava en fer la seva feina tant bé com podia, però estava a punt de tirar la tovallola perquè no entenia com una companya de la mateixa unitat, cobrava el mateix que ella i sempre intentava escapolir-se tant com podia de les seves obligacions que a sobre havia d’assumir ella mateixa. Aquest exemple encara és vàlid avui, 35 anys després. Les DPO són una entelèquia que no resolt per a res el problema, i per tant les injustícies de les retribucions a l’estil del cafè per a tothom  continuen a l’ordre del dia.

Aquest matí he tingut la ocasió d’escoltar una xerrada d’un líder sindical a  nivell estatal, que deia que el futur passa entre altres coses per “un canvi o una reformulació del model productiu” i estic del tot d’acord amb ell; en el que discrepo és que en tota la xerrada no ha citat ni una vegada la paraula productivitat. És evident que ens cal un canvi en el model productiu, també en el sector serveis, però és també molt clar que aquest nou model incorpori un sistema retributiu just, basat en el principi de “qui més aporta més rep”. I això només es pot aconseguir si les revisions salarials passen per l’anàlisi de la productivitat de cada treballador, de l’equip en que treballa, i de com aquests influeixen en la productivitat global de l’empresa.

Ja sé que mesurar amb equitat la productivitat en el sector salut no és una tasca senzilla, però això tampoc pot ser una excusa per continuar negociant convenis en base a tant per cent de salari i en base a una reducció de jornada. Hi ha a Catalunya escoles de negocis, universitats i professionals molt ben preparats per fer estudis d’aproximació a com mesurar la productivitat en el sector sanitari