Cap respecte a la funció gerencial a molts centres sanitaris de titularitat pública.

Alguns nomenaments posen en evidència la falta de consideració de l’autoritat sanitària vers la responsabilitat de la gestió i la importància de l’experiència a l’hora de seleccionar als màxims responsables d’organitzacions amb pressupostos molt elevats.

Hi ha qui confon triar el gerent d’una organització sanitària, amb nomenar un capatàs per al seu “cortijo”.

Va ser a l'any 1982 quan a Catalunya van aparèixer els gerents en les institucions sanitàries de titularitat publica. Aquesta figura important en els centres sanitaris, ja havia arrelat anys abans en les institucions sanitàries de titularitat privada que com en tants altres temes havien anat pel davant, incorporant una figura directiva que l'empresa en general feia molts anys tenia instaurada. De fet, el gerent apareix en les organitzacions a partir del moment en que les empreses familiars es professionalitzen i la figura totpoderosa de "l'amo" dona pas a l'aparició dels gerents professionals, que son persones de la confiança de l'amo, però que tenen una formació, una experiència i unes característiques que els fan idonis per agafar les regnes de les empreses trencant amb la situació habitual dels fills que succeeixen als pares, i que després de tres generacions acabaven amb la viabilitat del negoci.

Aquella situació de l'any 1982, va representar a Catalunya un trencament respecte als mètodes de gestió dels hospitals públics catalans acostumats a les decisions d'un director sense cap formació ni experiència en el mon empresarial. Persones que assumien la responsabilitat de dirigir organitzacions que en molts cassos eren l'empresa mes gran del territori on estaven implantades, sense cap mena de capacitació per assumir aquestes responsabilitats. L’aparició dels gerents professionals a la sanitat va comportar la creació dels comitès de direcció, es van professionalitzar les diverses direccions, i entre moltes altres aportacions es van començar a potenciar les direccions de recursos humans i serveis generals, es va començar a comptar l’activitat que es feia i relacionar-la amb el cost per assumir-la,  i sobretot es va començar a entendre que el pressupost era una eina de gestió i no una cotilla administrativa,  per posar alguns  exemples.

Mica en mica els gerents varen adquirir carta de naturalesa i van passar a formar part del propi sistema, fins el punt que avui la sanitat esta integrada per quatre estaments ben diferenciats: els polítics i les administracions publiques, els malalts les seves associacions i els diferents moviments socials al voltant de la sanitat, els professionals de la salut i els gerents. Succeeix però, que mica en mica l'accés a les gerències s'ha anat desvirtuant: el clientelisme polític, l'amiguisme, determinats interessos espuris, i d'altres factors han anat introduint a la funció gerencial a professionals poc qualificats, quan no sense credencials suficients per assumir determinades responsabilitats.

Avui en dia és normal que un alcalde vulgui influir en el nomenament del gerent de l’hospital del seu poble, malgrat que el seu candidat no sigui la persona més ben preparada per assumir la responsabilitat, sinó algú de la seva confiança per tal que al cap i a la fi, l’alcalde pugui fer i desfer d’una manera indirecta en temes com la contractació de personal i d’altres. Afortunadament hi ha alcaldes que no actuen així, però aquesta visió de cacic hi ha llocs en els que encara és força vigent.  El problema més greu es planteja quan aquesta visió del gerent com una eina per exercir el “poder a distància” es participada també per les altes instàncies de l’administració, que en lloc d’atendre a criteris professionals per l’elecció dels màxims responsables de les institucions sanitàries es basen en criteris d’afinitat política, o d’amiguisme, o cedeixen a determinades pressions de grup de poder a l’hora de situar a determinades persones al front de les institucions. Fins i tot algunes patums sanitàries poden influir en el nomenament de gerents, com recentment s’ha posat de manifest a Bellvitge.

En contraposició a aquesta manera d’actuar hi ha l’exemple de les empreses sanitàries privades que a l’hora d’escollir al millor professional per exercir la funció gerencial, s’adrecen a empreses de selecció o fins i tot a “head hunters” per intentar fer una tria tant professionalitzada com sigui possible, per assegurar que l’elecció produirà els efectes desitjats. Mentre uns posen en valor la funció  gerencial, les administracions públiques la releguen a la condició de subordinada als interessos personals i polítics.

El pitjor de tot és que el resultat d’actuar sense aplicar criteris professionals en la selecció d’un gerent acaba sent dolent per l’hospital del que es tracti i pel propi polític que ha fet “la tria” doncs amb el temps els resultats acaben parlant per ells  mateixos. El curiós és que tot i així no n’aprendrem mai: avui en dia, perquè et nomenin gerent d’una organització de titularitat pública important, la carta de presentació més valorada és la de la mediocritat. Com més mediocre, com més obedient es mostri, com menys personalitat tingui un candidat, més possibilitats té de ser vist com una persona que acatarà les instruccions “polítiques” que se li donin, sense ni tan sols plantejar alternatives si veu que aquell camí porta al desastre.

Són les perverses conseqüències d’aplicar les teories del clientelisme polític i l’amiguisme en la selecció de gerents, deixant de banda la professionalitat, l’experiència, la visió estratègica, la capacitat per dirigir equips amb un alt nivell de coneixements, etc. I així ens va. Som un  país capaç de posar organitzacions i empreses de les més grans del país, en mans de persones que no donen la talla per assumir aquestes responsabilitats. Això sí: seran perfectes capatassos per dur  a terme allò que “l’amo“ decideixi. I mentre tant, l’organització que els ha de patir, veu com altres entitats habitualment de titularitat privada van pel davant i les distàncies són cada vegada més insalvables per una absència total de visió estratègica.

Aquesta manera d’actuar és auguri de que la funció gerencial en les institucions de titularitat pública és un concepte menystingut i en clar procés d’extinció.  

www.rbaestudisiprojectes.cat