La Llei de Parkinson és inexorable: funcionaris, creen més funcionaris. La secretaria de Salut Pública n'és un exemple clar
A l'Administració, la dimensió de l’organigrama és inversament proporcional a l’eficiència
 |
| El conseller Ruiz és l'últim responsable d'un organigrama d'eficiència molt discutible |
Coincidint amb la publicació del Decret 118/2914, sobre contractació i
prestació de serveis sanitaris amb càrrec al Servei Català de la Salut, el
mateix dia 7 d’agost, el DOG publicava també el Decret 119/2014, de
reestructuració del Departament de Salut. Queda clara doncs la voluntat del
conseller de Salut de voler marxar de vacances deixant els deures fets. Tanmateix
això pot tenir també una altre lectura: la de publicar aquests dos textos
legals aprofitant un moment en el que molta gent està de vacances: és allò que
a Madrid en dirien “con agostidad y alevosia”. Que cadascú ho interpreti com li sembli
millor.
Fent una lectura en diagonal del Decret de reestructuració del
Departament de Salut, ja es veu d’entrada que el monstre resultant és del tot
ingovernable. El greu és que en una situació de retallades, de manca notòria
dels recursos destinats a sanitat, el Departament es despengi amb un
organigrama de dimensions colossals, deixant ben clar que això de les
retallades és pel sistema sanitari i no per les estructures de l’Administració,
cada vegada més burocràtiques, i per tant més allunyades de la gent.
I això que llegint el preàmbul
del Decret, expliquen que aquesta reestructuració es produeix com a
conseqüència de l’eliminació de diversos ens instrumentals adscrits al
Departament de Salut com per exemple l’Agència de Salut Pública de Catalunya,
l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques i Sanitàries, o l’Institut d’Estudis
de la Salut. La realitat és que l’organigrama resultant és tan exageradament
monstruós, que la ineficiència està garantida.
Explico això per que es prou coneguda la Llei de Parkinson que diu que
qualsevol feina (referit a funcionaris) tendeix a dilatar-se indefinidament
fins ocupar tot el temps disponible. Vol dir que si un funcionari té de temps
una setmana per complimentar un expedient, el temps per fer-ho serà com a mínim
d’una setmana. Aquesta mateixa Llei explica també que a l’administració els
funcionaris es multipliquen per raons que no tenen res a veure amb la quantitat
de treball, atès que els funcionaris necessiten subordinats (no competidors a
la feina) i generar-se feines entre ells, sense cap utilitat per l’administrat.
Traslladant la Llei de Parkinson a aquest Decret, s’aprecia com el
problema principal no es centra en el Departament de Salut pròpiament dit sinó
en la Secretaria de Salut Pública, on s’ha construït una estructura que no
funcionarà mai amb criteris d’eficiència, i on la feina no està enfocada a
satisfer les necessitats dels ciutadans, sinó les expectatives dels funcionaris
d’elit, amb l’objectiu que cada un d’ells tingui una retribució satisfactòria
(dins del que hi ha a l’administració), i un estatus mínim compatible amb les
seves aspiracions, i uns quants subordinats, quants més millor. Un autèntic
disbarat.
Ho explicaré d’una manera molt resumida: La Secretaria de Salut Pública
s’estructura en 9 subdireccions generals i un servei, i entre les nou
subdireccions generals tenen 67 serveis i 4 seccions a més de dues àrees
funcionals. A això cal afegir-hi tot el personal administratiu de suport.
Imaginin la plantilla de personal que tot això significa i quan puja la nòmina
de l’estructura més ineficient probablement del Departament de Salut. Una bogeria.
Tanmateix és una llàstima que el Departament hagi perdut una
oportunitat d’or per armar-se de legitimitat, reduint al màxim les estructures
administratives, en una època en la que han de continuar demanant contenció
pressupostària, quan no noves retallades. I mentre tant, el govern de la Generalitat pregonant la simplificació administrativa de les seves estructures…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada