Inquietut al voltant del futur del Model Sanitari Català: una bona notícia
Aquestes dies s’estan produint una
sèrie de moviments al voltant de la sanitat catalana, amb la intenció en tots
ells d’aportar una mica de serenor al debat permanent sobre el Model Sanitari Català en que sembla que estem
immersos. El fet que la Sanitat hagi passat a ser una eina política en mans de
partits populistes que centren la seva estratègia en el desgast erosionant
valors tradicionals de la societat catalana, ha produït una situació
d’incertesa, d’ombres i dubtes al voltant
de l’excel·lència del nostre Model, que afecta a tots els actors del
sistema sanitari català, que resta afeblit i en risc. Alguns han decidit reaccionar.
En aquesta línia positiva, s’ha de situar la presentació pública que es va fer ahir a l’Edifici “El Vagó”
de l’Escola Industrial de Barcelona, en la que nou professionals sanitaris van
presentar les seves “10 propostes de compromisos de
reformes a endegar per un Sistema de Salut de Catalunya, de responsabilitat i
finançament públics, compromès amb la qualitat, l’equitat i la cohesió social”.
Aquestes deu propostes són les següents:
Proposta 1): Universalitat
i equitat en l’accés al Sistema de salut de qualitat i finançament públic.
Proposta 2): El Servei Nacional de salut de Catalunya
(SNSC) i el Sistema de salut català de responsabilitat i finançament públic
(SSCFP)
Proposta 3): Model
Sanitari Territorial
Proposta 4): Responsabilitats
governamentals en l’equitat (perspectiva de resultats socials, no sols
individuals)
Proposta 5): Un
model de compromisos establerts mitjançant contractes
Proposta 6): Transparència
i rendiment de comptes
Proposta 7): Avaluació
i codi ètic i de sostenibilitat
Proposta 8): Professionals
Proposta 9): Responsabilitats
pressupostàries en recerca
Proposta 10): Assistència
en entitats amb centres del SSCFP de pacients amb finançament privat
Cada una d’aquestes deu propostes inclou una extensa
explicació al voltant del contingut de cada una d’elles. El document ha estat
lliurat a la Comissió de Salut del Parlament. En paraules dels signants, aquest
document no vol interferir ni substituir al Pacte Nacional per la Salut que es
deu estar tramitant en el Parlament, i pretén clarificar d’una manera ordenada
el paper de cada un dels actors dins del sistema sanitari. Reclamen una nova
Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, que necessiti de majories qualificades
per ser modificada, i un finançament plurianual que determini compromisos
quantitatius concrets per quan anualment la Generalitat aprovi els seus
pressupostos entre moltes altre coses.
Sense entrar a valorar el document, si que voldria fer
algun comentari personal. En primer lloc, el fet que hi hagi en el si de la
sanitat catalana moviments d’aquest estil, és del tot positiu, i al meu
entendre posa de manifest dues qüestions importants. La primera és que el
sector està viu; el sector vol reaccionar contra actuacions que amenacen la
seva solidesa, i es vol defensar contra els atacs a que està sotmès. I la
segona, és que en el sector hi ha capacitat d’implicació personal en millorar la
situació actual de les coses; modificar-les en positiu. Hi ha persones valentes
que donen la cara, que estimen el sistema i que els dol veure que la sanitat ha
passat a formar part del pim-pam-pum polític.
Tanmateix, també hi veig dos problemes: la proliferació de
grups més o menys polititzats que cada un intenti fer la guerra pel seu compte
(no oblidem que fa poc dies ERC va propiciar també una reunió per parlar del
futur de la sanitat a Catalunya, o ben aviat al COMB n'hi haurà una de la sectorial de sanitat de l’ANC), i un segon problema centrat amb el
nivell de detall i l’extensió d’aquests documents.
Sobre aquest últim aspecte voldria senyalar que com més
ampli és un document, més s’està reduint la possibilitat d’un consens. Un
treball exhaustiu i minuciós com el que s’ha presentat, sembla convidar molt
més a l’adhesió que no pas al consens. Crec que un document de consens s’ha de
basar en grans conceptes, sense matisacions ni lletra menuda: com més detall
més dificultat de consens, i per tant de
transversalitat, i en aquests
moments ens cal sens dubte el consens, però tant important com aquest és
assegurar-ne la seva transversalitat.
Posaré un exemple: en el document presentat ahir (proposta
nº 10) es parla de la possibilitat de fer sanitat privada en els centres
públics. Se’n parla amb una certa prevenció, com si fer-ho fos alguna cosa
lletja, negativa; dona la sensació que s’accepta a contracor. Jo em demano per
que no és vist com la possibilitat de captar diner privat per posar-lo al
servei de la sanitat pública?. Oi que això ho fa veure diferent?. Tot és qüestió
de maneres de veure les coses; per tant, avui per avui, mentre cerquem el
consens crec que és molt millor no entrar en detalls. Els detalls ja es
fixaran al Parlament a través de majories qualificades.
També deu resultar molt complicat defugir de les
ideologies. Quan un document d’aquest estil incorpora plantejaments ideològics,
com ara la recuperació de la gestió de les ABS que avui dia no són gestionades
per l’ICS (proposta nº 5), sinó per tercers, està certament apartant a molta
gent del consens. Què deuen pensar els professionals que fa uns anys van optar
per les EBA, com una manera d’involucrar-se en la gestió de la sanitat? Que
deuen pensar aquells que van iniciar el moviment mutualista català a començaments
del segle XX i que van estar suplint les carències d’una seguretat social inexistent? I la vocació històrica de molts municipis catalans de dotar als seus ciutadans de dispositius sanitaris molt abans de l'aparició de la propia seguretat social?
Al document apareix alguna ombra del “Gran ICS” reclamat
per alguns (proposta nº 2) al proposar que empreses públiques i consorcis
siguin considerats “mitjans propis” de la Generalitat, i fins i tot arriba a
suggerir que aquells centres del SISCAT finançats amb el 80% o més dels seus
ingressos per la Generalitat passin a ser considerats també “mitjans propis” I què s'aconseguiex amb aixó? Un concepte "estatalista" de la sanitat? La sanitat catalana no és això; és justament tot el contrari.
Definitivament, benvingudes aquestes iniciatives, però si
es vol el consens, un consens ampli, i transversal cal que les propostes es
limitin a preceptes bàsics, definits amb una visió àmplia, sense acotar ni limitar
i deixant de banda les ideologies, sinó no farem res. Actuar d’altre manera no
és en cap cas cercar el consens: és cercar l’adhesió
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada